Rendibilitat social, no solament l'econòmica.

Per definició l'exclusió és una situació social de desavantatge econòmic, professional, polític o d'estatus social, produïda per la dificultat que una persona o grup té per integrar-se a alguns dels sistemes de funcionament social.

Les entitats bancàries com bancs, caixes d'estalvis i cooperatives de crèdit són entitats que reben diners del públic que són dipositats en comptes corrents, comptes d'estalvis, etc., i posteriorment els apliquen pel seu compte en les concessions de préstecs, crèdits, descompte d'efectes, etc. A més d'aquestes operacions, presten servei de custòdia, mediació o administració. En definitiva "treballen" amb els diners dels altres.

Per allò de la maleïda crisi i per assegurar la viabilitat del sector bancari en els darrers anys hem vist com hem hagut de patir una constant reestructuració bancària, que segons ens han venut ha estat amb "l'objectiu d'aconseguir una major eficiència i productivitat", i que la conseqüència més visible ha estat el tancament de moltes oficines, malgrat l'elevat rescat que hem hagut de pagar tots a causa de les barbaritats de moltes entitats.

Que en un poble o ciutat gran tanquen dues, tres o vint oficines pot ser molest però no dràstic, ja que el servei continua, però si aquesta situació es dóna en un poble menut, aleshores el problema és més greu, i entra en el camp de l'exclusió social.

I justament això és el que està passant en els darrers anys en molts dels pobles de la nostra província. Les localitats més xicotetes no tenen volum de negoci suficient, a criteris dels bancs, i acaben tancant les oficines perquè no són rendibles.

679 oficines bancàries hi havia repartides entre els 135 pobles de Castelló el 2008. Nou anys després, a la fi del 2017, més de la meitat d'aquelles, havien desaparegut, restant-ne només 329, i el que és més greu, deixant a 88 pobles, més del 65% del total del nostre territori sense servei, amb una tendència que, de no passar un miracle, continuarà a la baixa.

Als pobles menuts de Castelló, i com a mal endèmic en la nostra societat, es concentra la gent de més edat, de manera que els col·lectius més afectats pel tancament són aquelles persones, que, a la vegada, són també per regla general les de menor cultura financera, deixant-les per tant, sense accés a serveis bancaris de qualsevol tipus, quan la necessitat és superior, en alguns caos, a la de les persones amb més recursos.

És cert, que una persona no tinga accés a una oficina bancària en el seu lloc de residència no implica que no puga utilitzar-ne els serveis financers si prenem en compte que hi ha canals alternatius a l'oficina com la banca telefònica o la banca en línia.

Però normalment, una part de la gent que resta en aquests pobles no sempre se sap desenvolupar bé a la xarxa i, també hi ha operacions que s'han de fer presencialment. Per això, i en cas d'haver-n'he, tampoc no soluciona completament el problema la instal·lació d'un caixer automàtic a la localitat.

La solució per als afectats és molt complicada perquè no podem capgirar la tendència actual i, a més, perquè aquest no és un maldecap d'envergadura suficient per a pressionar ningú que tinga capacitat de buscar solucions i prendre-hi decisions.

El problema sembla menut, però que els ho diguen a les persones que pateixen aquesta situació; la filosofia de les caixes i dels bancs, hauria d'haver estat diferent, perquè en valoraven la rendibilitat social, no solament l'econòmica.