"Lo sinyo" bisbe...

Ahir a la vesprada vaig assistir a l'espai cultural del Menador, a la presentació d'una obra del professor Marc Antoni Adell, editada conjuntament pel Servei de Comunicació i Publicacions de la Universitat Jaume I, i el Servei de Publicacions Municipal, dins la col·lecció univerciutat, titulada: "El bisbe Climent i la pedagogia de la Il·lustració", una monografia sobre el bisbe castellonenc Josep Climent (1706 - 1781). Centrada en la seua condició de pedagog, home erudit i compromés amb la ciència i el pensament il·lustrat de l'època.

És veritat que la vida i obra d'aquest castellonenc, el més il·lustre de tots els veïns que la ciutat ha tingut al llarg de la seua història, ha estat estudiada per una autèntica multitud d'historiadors, de dins i fora de la nostra ciutat, però tot i això, i després d'escoltar al professor Adell, parlar del Bisbe, en nombroses ocasions, crec estem davant de l'home, que més ha aprofundit i actualitzat la figura i obra del doctor Climent.

Però no voldria jo hui ara i ací parlar ni del professor Adell, ni de la vida, obra o temps en què va viure el nostre il·lustre personatge. Si porte aquesta ressenya i la figura del bisbe al meu blog i faig comentari, en realitat és perquè sense quasi adonar-me'n la figura de Josep Climent, del bisbe Climent, indirectament ha marcat tota la meua vida. Fixeu-vos...

Vaig nàixer a pocs metres de l'anomenat "Forn del Pla" al Raval de Sant Fèlix, que tot i no haver conegut com a lloc on anava la gent a pastar el seu propi pa o a proveir-se'n, malgrat conéixer-se amb el nom oficial de "Glorieta de San Roque", mai l'indret ha perdut el seu nom, constituint els seus voltants la primera zona dels meus jocs infantils.

Allà per la segona meitat dels anys 50 del segle passat, vaig començar a anar a l'escola. Les meues primeres passes socials i d'aprenentatge, allò que hui anomenem primer cicle d'educació infantil, 2-3 anys, vaig fer-les al col·legi dels òrfens, casalot construït a finals del segle XVIII sobre el solar de la casa pairal del bisbe que deixà en testament per la construcció d'un col·legi per xiquets i xiquetes desemparats i que, amb més o menys vicissituds va perdurar fins ben entrat el segle XX, obrint-se també finalment a xiquets i xiquetes que sense ser òrfens manteníem la condició de provenir de famílies humils. Gràcies al bisbe Climent vaig començar a conéixer una mica un món diferent del familiar...

I d'aquell primer curs als òrfens, o tal vegada dos, el salt a l'escola del barri, a la popular escola "del jardinet", oficialment sabeu com? Col·legi Públic "Bisbe Climent", dedicat després de la guerra civil a la seua memòria, hereu d'aquella escola de primeres lletres fundada per Climent el 1755. Allí vaig aprendre a llegir, escriure, matemàtiques, socials... vaig seguir instruint-me.

Estudiant uns anys després magisteri, allà per la dècada dels 70 del segle passat, vaig fer les pràctiques al nou centre "Bisbe Climent", al mateix lloc de sempre, però ara amb un nou edifici, adaptat a la normativa emanada de la Llei General d'Educació, i acabada la carrera, aprovada l'oposició i després d'uns anys per diferents pobles i escoles, sabeu on vaig fer punta de mestre? Efectivament al Bisbe Climent.

Paral·lelament la meua vida familiar sempre ha transcorregut a l'ombra del col·legi, fins i tot ara, ja jubilat i des de casa estant, encara cada dia, escolte el soroll de la xicalla en entrar i sortir o a l'hora del pati. La vida continua al Bisbe Climent...

El record del religiós castellonenc, canonge de la seu de València, catedràtic de filosofia de la universitat de València, claustral, i bisbe de Barcelona, aquell il·lustre -i il·lustrat del segle XVIII, segueix sent un pou de saviesa pels estudiosos que aprofundeixen en el seu pensament i personalitat i, també un referent que, indirectament, ha marcat i seguirà marcant, tota la meua vida.