Espais impossibles...

Castelló urbanísticament parlant ha estat durant molt de temps una ciutat grisa, caòtica on al costat de carrers molt estrets s'obria alguna avinguda i on les cases mai seguien una uniformitat d'alçària, el que va traduir-se en arribar a ocupar l'any 2011, el nové lloc en la llista de les ciutats poc atractives d'Espanya: CASTELLÓ en ser considerada, urbanísticament parlant, una ciutat "sosa, amb pocs edificis d'interés i amb mescla de blocs dels anys 60-70" aixecats al casc antic, sense norma ni relació entre la seua alçària i l'amplària dels carrers, amb un "caos" difícilment imitable.

Són molt conegudes aquelles dues anècdotes que es conten sobre aquesta situació urbanística, la de ser durant molts anys ciutat exemple en totes les escoles d'arquitectura del que no ha de fer-se en urbanisme i, aquella altra atribuïda a Joan Fuster quan preguntat per la seua opinió sobre la ciutat de Nova York, va contestar que "era igual que Castelló però més gran".

Tanmateix i des de fa uns pocs anys, sembla que catedràtics, arquitectes i urbanistes han influït per què el nivell de sensibilització dels nous governants faça canviar aquella tendència amb l'aplicació de noves estratègies, resultat de consensos socials generalitzats i bones direccions en la base d'un plantejament urbanístic diferent, aspirant a un nou model de ciutat més equilibrada i, on la improvisació, no siga la bandera a seguir.

Tot i això passejant pels nostres carrers encara trobem construccions i espai que "ferissen la vista", cas per exemple de la cantonada del carrer Major amb la plaça de la Pau, on al costat d'un edifici de planta baixa i dos pisos, trobem un altre de grans altures, o l'edifici Castàlia al carrer Herrero o la finca de més de 20 pisos a tocar de la plaça Maria Agustina.

Malauradament l'assenyalat anteriorment només són uns exemples i si ens passegem no ens serà difícil trobar autèntics edificis "emparedats" de més de 10 pisos, entre cases velles i baixetes, amb un contrast brutal.

I tota aquesta reflexió bé perquè cada vegada que passe pel carrer Governador, i mire l'espai que queda entre el 44 i el 46 "els ulls em fan papallones". No sé si es tracta d'un solar o un carreró, i dic que no ho sé perquè tot i semblar un solar, de gran profunditat però d'un metre escàs d'amplària, com si es tractés d'un carreró, a la vegada hi ha una porta que barra el pas, de manera que tot fa indicar que allò, és una propietat privada.

Tal vegada podríem pensar que forma part del solar d'una de les dues cases llindars, del 44 o del 46, com si es tractés d'un desllunat, però sembla que cap dels dos edificis que el limiten té cap finestra en aquella façana lateral que, d'altra banda, i per culpa de l'estretor, en cas d'haver-hi finestres i que aquelles estigueren confrontades, podrien inclús els veïns donar-se la mà, tot un desficaci...

Definitivament ara podreu entendre aquells que açò llegiu el títol d'aquest comentari, estem davant un espai impossible, tal vegada l'espai impossible més impossible i inútil de tota la ciutat. Coses del meu poble...