El
temps passa extremadament ràpid; el 16 de juliol de 1977 va ser
dissabte, feia poc més de tres mesos que s'havia legalitzat el
Partit Comunista i pocs dies que Adolfo Suarez havia jurat el càrrec
de President del Govern per segona vegada; tot i estar políticament
en l'anomenada transició, la meua ment, els meus pensaments, eixe
dissabte, així com els dies anteriors i posteriors, giraven al
voltant d'un dels esdeveniments més importants del que havia de ser
la meua vida a partir d'aquell instant. Hui, 16 de juliol de 2017 fa
exactament 40 anys vaig casar-me, vaig contraure matrimoni.
Araceli
i jo vam donar-nos “el si” davant Déu, la família i els amics,
en un lloc on després no he tingut l'oportunitat de tornar en massa
ocasions, la església-capella del col·legi de les monges de la
Consolació a l'avinguda de Lledó.
Aleshores,
com ara, juliol era un mes de calor, d'inici de vacances, de trasllat
de la residència habitual als apartaments i villes, de manera que
vam celebrar la festa al restaurant Almadraba de Benicàssim per allò
d'estar més fresquets i passar “la primera nit” a l'hotel
Orange, al costat de l'aleshores prestigiosa sala de festes, hui desapareguda, Bohio, on
aquell dissabte es presentava com actuació estrela la dels dos
còmics de moda del moment, el duo Tip i Coll.
Havíem
començat el festeig uns anys abans i ara, transcorreguts 40 anys,
des de la perspectiva viscuda, de segur que ho tornaríem a fer. Vam
haver de sobreviure a la incomoditat de viure fora de casa els
primers anys del matrimoni, hem viscut junts els esdeveniments
històrics que la vida ens ha posat al davant, y en el lapsus de cinc
anys curts, la família va créixer, de “només nosaltres dos”
vam passar a ser-ne quatre i, com a pares vam haver d'aprendre a
sofrir, a riure, a patir i a esperar, i aquests ens han donat amb el
temps, quatre néts, amb qui continuar redescobrint la vida, i com
no, també ens han deixat per sempre algunes de les persones més
estimades, i és que 40 anys donen per molt.
En
aquests anys, en aquest camí compartit, he aprés molt. He aprés a
no mantenir res important en secret i a no voler canviar a la
parella, he aprés a esperar, a rebre i a donar, a estimar més i més
i a confiar i , ara, estic, estem tots dos, aprenent a ser avis i a
la vegada a afrontar responsabilitats i dificultats associades en
haver de tenir cura de “la gran de la casa”, la mare, sogra, àvia
o besàvia, amb la reducció considerable del temps d'oci que aquesta
situació comporta. Es aquest un altre moment de la nostra vida...
I
digueu-me si voleu rar, però malgrat que és prou comú celebrar el
primer aniversari de matrimoni, els 10 anys, els 15 i els 25, sembla
una mica estrany fer una gran ostentació pels quaranta, aquells que
no sé qui va anomenar de “bodes de robí” per allò de la més
que demostrada fortalesa de la relació.
A
la vida tot arriba, tot passa i tot canvia. Hui fa 40 anys que vaig
començar a descobrir noves vivències compartides, noves
preocupacions, nous conflictes i moltes, moltes alegries. Aquest és
ara i ací i així ha de continuar sent, el sentit de la vida, de la
meua, una energia permanent que flueix de moltes i variades maneres,
també avuí dia del meu aniversari de naixement. Amb l'ajuda de Déu,
seguiré contant-vos...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada