La ciutat

La ciutat

dissabte, 29 de juliol del 2017

Teatre, pur teatre...

Una de les prioritats del Conseller de Cultura, el senyor Marzà, des del mateix dia de la seua presa de possessió, tot just fa hui dos anys i un mes, va ser la renovació dels gestors de l'Institut Valencià de Cultura, iniciativa nascuda l'any 1997 per impulsar i promocionar la vida cultural del País Valencià que, a Castelló, les seues actuacions els primers anys van centrar-se fonamentalment en la recuperació d'edificis (cas del teatre principal, el museu de belles arts o l'espai d'art contemporani) o la construcció d'altres de nova planta (cas de l'auditori).

Ara, i des de la perspectiva que donen els 20 anys transcorreguts, tot i que una ampla gamma d'actes han tractat de "fer créixer" el fenomen cultural a la ciutat, el fet ha estat que les exposicions, espectacles, concerts, trobades, activitats pedagògiques o conferències, no han aconseguit ficar a la ciutat a "la primera divisió nacional" de la cultura.

Per tractar de millorar la situació cultural del País i a la vegada frenar la sangria que suposava per tots els valencians el manteniment de l'IVC, la Generalitat va optar per cobrir mitjançant concurs públic els càrrecs de director general, essent nomenat el senyor Abel Guarinos, funcionari de Teatres de la Generalitat i per més de 25 anys director de la Mostra Internacional de Mim de Sueca, els directors adjunts, d'arts escèniques, audiovisuals i cinema, i música i cultura popular, Roberto García, José Luís Moreno i Magda Landete respectivament i, els delegats a Alacant i Castelló.

Per desenvolupar el treball, les propostes a dur endavant, les estratègies culturals a curt, mitjà i llarg termini, en definitiva per fer viable el Pla Estratègic Cultural Valencià "Fes Cultura", pel període 2016-2020, va nomenar-se al fins aleshores cap de la secció de Cultura de l'Ajuntament de Benicàssim, el senyor Alfons Ribes, nou responsable de la delegació de l'IVC a Castelló, amb l'encàrrec primer i principal d'executar la gestió ordinària de les activitats que l'Institut havia de dur a termini als espais que d'aquell depenen, així com coordinar el personal adscrit als diferents centres.

El repte no era senzill, calia posar-se a treballar i fer-ho ràpidament i amb les "idees molt clares", coordinant i promocionant activitats i buscant nous públics i la seua fidelització, a la vegada que contactar amb els diferents professionals dels sectors artístics per, convertir, els espais culturals de la província en referents nacionals.

Això passava per una reestructuració radical de la programació entre d'altres del primer coliseu de la ciutat, del teatre principal. D'una anàlisi exhaustiva i rigorosa el senyor Ribes arriba a detectar que una quantitat superior a 30 activitats anuals de caràcter social i lúdic, no directament relacionades amb la temàtica de les arts escèniques, impulsades per associacions locals, estaven provocant, any rere any, una congestió de dates en el calendari que, impedien una programació de qualitat en resultar impossible trobar dies lliures per acollir projectes teatrals i lírics de primer nivell. Calia ser ferm i posar la tisora, ja que aquests actes incrementaven cada vegada més el forat econòmic.

No em sembla malament que s'alleugere de dates i d'alguns espectacles habituals al Principal en d'èpoques passades del govern del Partit Popular, -si amb açò s'aconsegueix una programació de major envergadura-, que passen a celebrar-se en uns altres llocs igual o més adients encara, com poden ser el Palau de la Festa, el Teatre del Raval, l'Auditori o l'Espai d'Art, com tampoc em sembla gens malament l'afirmació de la nostra regidora de cultura en dir que "els professionals han d'estar al teatre i els amateurs en altres escenaris", sempre amb la màxima dignitat possible.

No veig per cap lloc que "traure alguns actes festers o esdeveniments impulsats per associacions locals", si poden realitzar-se en altres llocs, supose cap atac a la tradició, ni cap menyspreu als col·lectius de la ciutat, sempre que la programació del Principal guanye en qualitat. En cas de no ser així, aleshores serà el moment de criticari des del senyor Alfons Ribes fins al mateix Conseller i demanar-los responsabilitats, de la mateixa manera que, ara, critique la nefasta gestió cultural del PP, i el teatre, pur teatre, "la seua rabieta i mala bava" del darrer plenari.

divendres, 28 de juliol del 2017

Il·lusionar-se

 L'anomenat genèricament com a "món de la festa" està en aquests dies una mica revolucionat. A punt de tancar un cicle fester i obrir-ne un de nou, l'esperança del canvi fa que, les darreres setmanes i en boca de tots, la paraula més escoltada i repetida siga il·lusió.

I és que en aquest final de cicle fester 2016-2017, la casualitat ha volgut que dos esdeveniments que han de marcar el futur de la festa, compartisquen protagonisme. L'un repetitiu tots els anys per aquestes dates, ordinari, oficial i protocol·lari, l'elecció per un nou cicle de les màximes representants femenines oficials de la festa castellonera, la tria de les Regines i Dames de la Ciutat i, l'altre, puntual, fruit d'una demanda prou estesa en els darrers anys i sol·licitada amb reincidència a les darreres assemblees de festes, la celebració d'un Congrés Magdalener, el IV en la història de les nostres festes, espai de reflexió participativa que ha de ser capaç d'orientar la gestió, l'organització i, en definitiva, la transformació i rellançament envers el futur, de les festes de la Magdalena.

Dos esdeveniments que, com dic, novament han despertat la capacitat d'il·lusionar-se, d'il·lusionar i d'il·lusionar-nos. Es diu que l'energia és el motor de la vida i no hi ha millor causa motora que la il·lusió per provocar un efecte, per això el que és tant conegut de "sense il·lusió no es viu" i, malgrat que el futur ningú el coneix, no podem viure sense il·lusions.

S'ha publicat a tots els mitjans locals, 31 xiques i senyoretes aspiren, estan il·lusionades, en ser una de les 14 elegides per ocupar els càrrecs de Regines i Cort d'Honor. Totes elles per mèrit, esforç, treball i dedicació al món de la festa, de segur que s'ho mereixen. A totes elles, el cor els hi batega hui, dia de l'elecció, més de pressa que mai; felicitat i il·lusió en dosis compartides.

Des d'ací només desitjar-les a a totes sort, a la vegada que encert en la responsabilitat de la tria a aquells que ens pertoca. I, com diuen al meu poble, "poc viurà qui no ho veurà".

I si les "Comissions de Sector" estan il·lusionades per aportar, al món oficial fester, alguna representant, no gens menys ho estan també la resta de veïns, aquells que viuen, que vivim les festes des d'unes altres perspectives, Colles, Associacions de Veïns, Grups de Ball, Cases Regionals, i un llarg etcètera de col·lectius que, darrerament, hem vist com es plasma i es fa realitat l'oportunitat d'expressar "la nostra" opinió sobre les festes, mitjançant l'aportació de comunicacions a un dels quatre blocs temàtics del Congrés: marc, identitat, actes i projecció, que convocat pel govern municipal s'ha de celebrar el proper més de novembre.

No sóc profeta ni tinc el poder de l'endivinació, però de la mateixa manera que les 31 veïnes, i al seu darrera 31 famílies castelloneres mantenen l'il·lusió que precedeix a una possible alegria, aconseguir l'objectiu marcat de representar la ciutat durant tot un any, també estic segur, som molts els veïns que, il·lusionats en què la festa canvie i evolucione, en què la festa siga cada vegada més participativa, popular i internacional, participaran, faran i farem sentir la nostra veu buscant el benefici de tots, tenint clar que, "si la festa va a més, la ciutat va a més" i tots, d'una manera o l'altra, eixim beneficiats.

Il·lusió no ens manca, per un motiu o l'altre estem il·lusionats. Ens dirigim cap al futur amb il·lusió i esperança, som un poble treballador, amant de les tradicions i obert a nous reptes, que també sap divertir-se...

dimecres, 26 de juliol del 2017

Sí, però.... No.

 Sóc des de fa un bon grapat d'anys, un més dels més de 1.100 socis que "Càritas Diocesana de Sogorb-Castelló, entitat sense ànim de lucre i erigida pel bisbat, que té com finalitat darrera l'acolliment i ajuda a les persones en situació de pobresa, per la qual cosa col·labore econòmicament amb una xicoteta aportació trimestral que, unida a les aportacions d'altres socis i voluntaris, representen el compromís amb els altres i ajuda a millorar la vida de moltes persones.

Considere que en aquests temps, la tasca assistencial i de promoció de les persones, far i guia de Càritas, ha de seguir sent recolzada i no pot ni deu ser oblidada. Per això, el meu compromís amb aquella entitat.

Com tots els anys, en arribar aquestes dates del mes de juliol, rep al meu domicili la memòria de l'any anterior acompanyada d'una carat signada pel director de Càritas, en la qual se'm comunica el "balanç econòmic" de l'any anterior, a la vegada que se m'agraeix la meua solidaritat i compromís amb el proïsme.

Així, ara mateix acabe de rebre el corresponent informe-memòria 2016, en el que a través de les 6 pàgines d'un acurat bolletí, se m'informa del nombre de participants, beneficiaris, voluntaris, socis, donants, treballadors..., dades d'acolliment, projectes formatius engegats, accions desenvolupades i, allò que és la finalitat darrera, el balanç econòmic del 2016, amb els recursos i l'aplicació d'aquests.

Tot i que no resulta massa fàcil d'entendre, la qual cosa em fa pensar que poca gent de la qual rebrà aquesta memòria realment la llegirà, es desprén que poc més de 4 milions 4 cents mil euros han estat gestionats l'any passat que, sense ser una quantitat excessiva, tampoc resulta gens menyspreable i que les majors despeses han estat en atenció social, vora 2,5 milions d'euros.

El senyor director em diu a la carta de presentació que "els temps continuen sent molt difícils" la qual cosa em fa pensar que les dificultats amb les quals es troben són grans i que no poden o costa molt arribar a tot.

Aleshores jo em pregunte: Cal gastar-se uns diners, no crec que hagen estat pocs, en editar a tot color i en un bon paper, una memòria que sembla una propaganda més que una dació de conters? No haguera estat més eficient dedicar aquests diners, als que cal afegir l'enviament de correus als domicilis particulars, a accions directes d'acompanyament o ajuda? Quina és la darrera finalitat real de la memòria?

Senyor Aragonés director de Càritas, no dubte i per això continue amb la meua modesta aportació, que l'entitat que vosté presideix realitze una tasca social més que impagable en benefici dels més necessitats, però, tal vegada cal plantejar-se si, realment, els diners i el temps dedicat a la memòria anual siguen adients; vist des de fora realment crec que són diners tirats.

D'ahí i ara entendran el títol del post, sí, suport al treball de Càritas, però no a malbaratar uns recursos econòmics ja de "per se" minsos, en paper, fotografies a tot color i agraïments. Això sobra o si més no, no haguera estat de més trobar algun patrocinador que, a canvi de propaganda s'haguera fet càrrec de les despeses d'edició, impressió i enviament de la memòria. Prenguen nota per a l'any vinent i de no ser així, un prec, a mi personalment, no fa falta que em facen arribar la memòria 2017, jo seguiré col·laborant per convenciment.

dimarts, 25 de juliol del 2017

Final de la topografia desèrtica: Quin descans per les bufetes!!!

Castelló és una ciutat que presumeix d'abanderar un model urbà que insta a gaudir de la vida al carrer, tant a l'estiu com a l'hivern, doncs la temperatura la majoria dels dies de l'any, acompanya. Així, els castellonencs allà on anem i, a la menor ocasió que tinguem, comentem que ens sentim orgullosos de viure en una capital on a tots els llocs es pot anar a peu i, per tant, el vianant és el centre d'atenció.

Poder gaudir del carrer té molts avantatges però també comporta més d'un inconvenient. Tal vegada un dels problemes majors a què massa sovint hem d'enfrontar-nos és a la necessitat fisiològica que, com a vianants, pot presentar-se'ns. Aleshores, pixar pot convertir-se en tot un problema si no disposem d'un urinari públic on poder alleugerar la nostra necessitat.

I no només un problema per aquell "a qui la necessitat l'estrenya", si més no també pels veïns que han de sofrir les olors del pixum d'aquells que no podent trobar un lloc a temps, "l'amollen" a qualsevol racó, entrada o vorera, ja siga confosos en la foscor de la nit o a plena llum del dia.

Fa uns quants anys hi havia a la ciutat uns lavabos públics a la plaça de la Pau, antics, un de dones i un d'hòmens, als que s'accedia baixant unes escales, però per un problema d'urbanitat i d'educació, acumulació de deixalles i mala imatge d'una banda i remodelació de la plaça d'altra, van haver de tancar-se.

I malgrat que la demanda veïnal ha anat en augment, les diferents administracions municipals, fins ara, no han encarat el problema. És ara quan s'anuncia el començament de les obres per recuperar els lavabos públics, començant les instal·lacions dels mateixos al centre històric: Mercat central i plaça de la Pau, als que han de seguir, aprofitant part del superàvit de l'exercici passat, altres en ubicacions com les places del botànic Calduch, Borrull i Fadrell o les avingudes del Rei i de la Mar, així com a la Ronda Est, al conegut passeig del colesterol.

S'anuncia que l'empresa castellonenca associada al grup Gimeno, "ADC Infraestructuras y Sistemas SL" ha estat l'adjudicatària d'aquests elements, que els habitacles mòbils estaran conformats per dues unitats prefabricades, adaptades i amb un disseny atemporal amb acabaments ceràmics i sistema d'auto-neteja, per la qual cosa no caldrà dedicar massa diners al seu manteniment.

Però malgrat anunciar-se que el seu disseny serà absolutament respectuós amb l'entorn, ja han començat a fer-se sentir algunes veus discrepants, sobretot per l'impacte visual que poden provocar, sense esperar a veure els resultats.

No sé si serà aquesta una bona solució, però si volem que ho siga, pense que cal com a mínim per a ser útils, acompanyar la seua "apertura" amb un sistema de senyalització, de manera que en aquells llocs de la ciutat que no disposen d'aquell servei, qualsevol possible usuari puga també conéixer en quina direcció i a quina distància es troba l'urinari més a prop i fins i tot poder disposar d' un plànol marcant les ubicacions.

Donem temps per veure el resultat. No és aquesta l'única solució, s'haguera pogut optar, com ho han fet en altres llocs, per establir convenis entre l'administració municipal i els negocis locals, mitjançant el pagament d'una taxa, que segons m'han dit, varia entre els 30 i els 100 euros al mes, que l'ajuntament paga a bars i restaurants que s'acullen al programa, per deixar que els vianants puguen usar els banys d'aquells establiments sense necessitat de consumir, reconeixent-se els llocs per tenir "unes adhesius" a la porta informant de la disponibilitat del servei.

Siga com siga, la realitat és que prompte a la ciutat, la topografia desèrtica dels pixadors públics tornarà a passar a la història i, taxistes, agents de mobilitat, personal de neteja, veïns i visitants, podran, podrem, beneficiar-nos del servei, amb l'agraïment profund de les nostres bufetes.

dijous, 20 de juliol del 2017

No m'agrada.

Constate que la societat castellonenca està més que dividida pel que respecta a la situació actual del monument a les víctimes de la violència, antiga creu dels caiguts, ubicada com és ben sabut, al parc d'En Ribalta.

Entenc a aquells que defensen el monument i la seua ubicació com a record d'un temps passat i que, ara dedicat a tots aquells que moriren víctimes d'una violència descontrolada, desafia el pas del temps com a testimoni mut i record d'allò que no ha de tornar a passar.

Entenc que, és possible que al darrera d'aquest record, s'amaguen velles actituds en alguna part de la població i sota el paraigua de "víctimes de violència" continuen veient en el monument un homenatge a aquells que per molts anys van ser considerats "caidos por Diós i por España". Allà ells si han quedat ancorats en el temps.

Entenc també a tots aquells que volen que desaparega del Parc, tant a aquells que volen la seua desaparició, per oblidar per sempre més l'ofensa que va suposar "per caure en el bàndol dels perdedors", com aquells que volen la seua desaparició simplement perquè el consideren "un afegit" al parc, siga el monument dedicat a qui siga.

Entenc, en definitiva que, com deia al principi la societat castellonenca estiga dividida, però el que no entendré mai és que, amagats en la foscor de la nit, uns o altres, de tant en tant, generalment en dates assenyalades, atempten contra el monument, fent-lo diana de les seues "ires".

I justament açò és el que ha tornat a passar. Despús-ahir va ser 18 de juliol, data inicial de l'anomenat "alçament nacional", cop d'estat que va portar a la nació a la darrera guerra civil fa més de 80 anys. Una data per a la història i la polèmica.

Ho van poder veure tots aquells que ahir passaven o passejaven pels voltants del parc; el frontal del darrera de la creu va ser embrutat amb una grossa pintada antifeixista, amb la frase: "fora símbols feixistes" acompanyat del dibuix de la falç i el martell, símbol comunista.


El debat està obert fa molt de temps, i des de l'ajuntament va buscar-se l'assessorament del Comité d'experts per la retirada de vestigis de la guerra civil i la dictadura, organisme depenent de la Conselleria de Justícia que sembla va emetre un dictamen amb la recomanació de retirar el monument del parc, però a la vegada conservar-lo, traslladant-lo a algun altre espai de la ciutat.

He sentit dir que s'està barallant la possibilitat del seu trasllat al cementiri de Sant Josep. Tot i que "La Asociación Española de Abogados Cristianos" insta a l'alcaldessa a ignorar aquell informe per considerar és del tot il·legal, em sembla que el trasllat i el lloc seria el més adient.

De segur que si aquest trasllat ja s'hi haguera produït, el monument no haguera patit una nova agressió. No m'agraden "les pintades" en espais ni públics ni privats, i dubte molt que aquest trasllat, fet amb tot el respecte del món i a un lloc digne dins el cementiri municipal, tinga alguna cosa d'il·legal, a la vegada que no veig per cap lloc, en el possible trasllat, cap atac als sentiments religiosos dels castellonencs.

Cal donar-li solució al "problema de la creu dels caiguts", de tots els caiguts, perquè ningú torne a menysprear-lo, embrutant-lo. No, no m'agrada el que li han tornat a fer a aquest monument.

diumenge, 16 de juliol del 2017

Avui fa 40 anys...

El temps passa extremadament ràpid; el 16 de juliol de 1977 va ser dissabte, feia poc més de tres mesos que s'havia legalitzat el Partit Comunista i pocs dies que Adolfo Suarez havia jurat el càrrec de President del Govern per segona vegada; tot i estar políticament en l'anomenada transició, la meua ment, els meus pensaments, eixe dissabte, així com els dies anteriors i posteriors, giraven al voltant d'un dels esdeveniments més importants del que havia de ser la meua vida a partir d'aquell instant. Hui, 16 de juliol de 2017 fa exactament 40 anys vaig casar-me, vaig contraure matrimoni.

Araceli i jo vam donar-nos “el si” davant Déu, la família i els amics, en un lloc on després no he tingut l'oportunitat de tornar en massa ocasions, la església-capella del col·legi de les monges de la Consolació a l'avinguda de Lledó.

Aleshores, com ara, juliol era un mes de calor, d'inici de vacances, de trasllat de la residència habitual als apartaments i villes, de manera que vam celebrar la festa al restaurant Almadraba de Benicàssim per allò d'estar més fresquets i passar “la primera nit” a l'hotel Orange, al costat de l'aleshores prestigiosa sala de festes, hui desapareguda, Bohio, on aquell dissabte es presentava com actuació estrela la dels dos còmics de moda del moment, el duo Tip i Coll.

Havíem començat el festeig uns anys abans i ara, transcorreguts 40 anys, des de la perspectiva viscuda, de segur que ho tornaríem a fer. Vam haver de sobreviure a la incomoditat de viure fora de casa els primers anys del matrimoni, hem viscut junts els esdeveniments històrics que la vida ens ha posat al davant, y en el lapsus de cinc anys curts, la família va créixer, de “només nosaltres dos” vam passar a ser-ne quatre i, com a pares vam haver d'aprendre a sofrir, a riure, a patir i a esperar, i aquests ens han donat amb el temps, quatre néts, amb qui continuar redescobrint la vida, i com no, també ens han deixat per sempre algunes de les persones més estimades, i és que 40 anys donen per molt.

En aquests anys, en aquest camí compartit, he aprés molt. He aprés a no mantenir res important en secret i a no voler canviar a la parella, he aprés a esperar, a rebre i a donar, a estimar més i més i a confiar i , ara, estic, estem tots dos, aprenent a ser avis i a la vegada a afrontar responsabilitats i dificultats associades en haver de tenir cura de “la gran de la casa”, la mare, sogra, àvia o besàvia, amb la reducció considerable del temps d'oci que aquesta situació comporta. Es aquest un altre moment de la nostra vida...

I digueu-me si voleu rar, però malgrat que és prou comú celebrar el primer aniversari de matrimoni, els 10 anys, els 15 i els 25, sembla una mica estrany fer una gran ostentació pels quaranta, aquells que no sé qui va anomenar de “bodes de robí” per allò de la més que demostrada fortalesa de la relació.

A la vida tot arriba, tot passa i tot canvia. Hui fa 40 anys que vaig començar a descobrir noves vivències compartides, noves preocupacions, nous conflictes i moltes, moltes alegries. Aquest és ara i ací i així ha de continuar sent, el sentit de la vida, de la meua, una energia permanent que flueix de moltes i variades maneres, també avuí dia del meu aniversari de naixement. Amb l'ajuda de Déu, seguiré contant-vos...

dimecres, 5 de juliol del 2017

No hauria de ser necessari...



La Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV) és una llei en vigor, que va ser publicada el 23 de novembre de 1983, aprovada per les Corts de la Generalitat Valenciana, que regula els drets dels ciutadans a utilitzar el valencià i l'obligació de les institucions a fer que aquests drets es complisquen.

Han passat més de 33 anys i la manca d'una vertadera política de normalització lingüística, la falta de desplegaments reglamentaris directes, així com el delicat tema de l'ensenyament de la llengua pròpia i en la llengua pròpia, han fet que tot i ser la majoria dels valencians favorables a l'ús, la llei necessite nous objectius, amb propostes d'acció més incisives.

Tal vegada per això, per fer present i útil el valencià i dins el món socioeconòmic, un camp d'actuació que, malauradament, la llei i les polítiques que l'han desplegada han ignorat també durant molts anys, calen encara noves accions.

I d'una d'aquestes accions que, a hores d'ara no hauria de ser ja necessària, vull fer-me ressò jo hui en aquest blog. Concretament del directori Troballengua, web nascuda l'any 2015 en el qual els valencians podem trobar professionals i comerços amb els quals expressar-nos en valencià.

Un web creat amb l'objectiu de promoure l'ús del valencià en les relacions comercials, professionals i institucionals, per tal de prestigiar la llengua, recuperar la seua funcionalitat social i facilitar que siga, per defecte, la llengua habitual dels valencianoparlants. Segons els seus creadors, "una convivència basada en el respecte ha de facilitar que cada interlocutor parle la seua llengua, sense prejudicis per a ningú, siguen valencianoparlants o castellanoparlants."

A més a més, Troballengua té el propòsit de ser un lloc de trobada i de difusió de la nostra llengua i la nostra cultura; per això, ofereix informació espais naturals, gastronomia o festes dels pobles valencians.
A banda del web, també es troba present a les xarxes socials, com ara Facebook, Twitter i Instagram, on es publica informació sobre esdeveniments, iniciatives, etc., vinculats amb diversos aspectes de la nostra cultura.

Si trastegeu pel web TROBALLENGUA i comencem pel buscador, trobarem que avui en dia són 2.232 les empreses i professionals amb els quals puc parlar "com a casa", dels quals 274 pertanyen a la Castelló província i prop d'un centenar els comerços, òptiques, forns, farmàcies, ferreteries, serveis mèdics, centres educatius, llibreries, hotels o immobiliàries que hi ha adherits al directori a la capital, fent seu el logo "ací t'entenem".

Si voleu conéixer una mica més de l'esperit que mou aquesta iniciativa, ací teniu una entrevista amb el seu creador SABER MÉS

És trist però és la realitat i cal trencar amb la coneguda la tendència de la majoria dels valencianoparlants a evitar parlar la nostra pròpia llengua en situacions en què no estem segurs si el nostre interlocutor la coneix o no. Aquest directori i sobretot els comerços que hi participen han d'aconseguir que fugim de la por i aconseguir ser conscients que els valencianoparlants no estem sols a la vegada que situar la llengua com a vehicle natural de comunicació entre ciutadans de la mateixa terra.

Sona a obvi, sí, però malauradament, trenta anys després de la llei d'ús i ensenyament, no en podem gaudir encara d'aquesta normalització, de ser usuaris del nostre País, de la nostra cultura i de la nostra llengua, fent d'aquesta una llengua gran i útil, usant-la amb total naturalitat i no tan sols com a residual o festiva. Deixem d'amagar la nostra llengua, el valencià no pot ser una llengua per usar-la en la intimitat. El seu ús social ha de ser més extens. Continuem endavant...

dimarts, 4 de juliol del 2017

Iniciativa intel·ligent



La ciutat de Castelló pertany des de fa ja uns quants anys a la Xarxa de Ciutats Intel·ligents, RECI, aquelles com Valladolid, Vitoria, Logroño, Santander, Barcelona o Madrid i així fins a una trentena, que busquen oferir a la ciutadania un creixement sostenible, respectuós amb el medi ambient i amb la recerca constant de la dinamització econòmica, tres pilars fonamentals pel progrés dels pobles.

Tal vegada dins d'un d'aquests tres pilars, concretament del que busca aconseguir una ciutat respectuosa amb el medi ambient, s'emmarca la campanya de la qual vaig assabentar-me ahir mateix i que no sé si fa temps s'ha posat en marxa o, al contrari, es tracta d'una iniciativa recent.

Es tracta d'un projecte identificat en la bona imatge de la ciutat, instant als veïns a aconseguir que els nostres parcs i jardins siguen un lloc on els animals que hi viuen es troben "a gust", sense pors i sense cap tipus d'hostilitat. I més concretament, en aquest cas, el que se'ns demana és que siguem respectuosos amb els ànecs que conviuen amb nosaltres.

Per això, i amb col·laboració amb la xarxa "amigos con hogar Castellón", plataforma ciutadana sense ànim de lucre que té com a objectiu la lluita per un món millor dels animals, fonamentalment gossos i gats, i de "la brigada de protección animal" de la policia local UPROMA, s'ha editat un xicotet fullet on se'ns adverteix i recorda que la ciutat massa sovint es converteix en un entorn hostil pels animals en general i en concret pels ànecs, ja que en massa ocasions, el primer impuls en veure solts pels parcs aquests animals, és el d'interactuar amb ells per jugar, agafar-los i tocar-los, el que sense adonar-nos-en genera situacions d'estrés incompatibles amb l'equilibri i benestar d'aquestes aus.

Amb el lema "un pato no es un juguete" se'ns convida a respectar la distància sense interferir en els seus moviments, a no assetjar-los ni tocar-los, ni menys encara apropar els nostres gossos per espantar-los i fer-los fugir, sense parlar d'aquells incívics que volen caçar-los per ficar-los a la paella, pe allò que tot l'any, però sobretot a l'estiu, "l'arròs amb pato", o arròs de marjal, és espectacular.

Una bona iniciativa popular i intel·ligent que ens recorda que la millor interacció amb els animals que hi viuen lliures al nostre poble, jardins, parcs i places, coloms i tortugues i ara, ànecs, és l'observació. Que lluny em queda aquella imatge que fa uns anys vaig tenir ocasió de veure a una ciutat holandesa, una fila de cotxes aturats perquè una família d'ànecs va decidir creuar d'un costat a l'altre del carrer. També això és educació.

I per acabar a més a més de demanar-vos respecte, civisme i implicació amb la campanya i lamentant que la informació editada estiga en castellà, almenys la que m'ha arribat a mi, no sé si també estarà en valencià però em tem que no, us deixe una corranda que vaig escoltar fa anys a un marjaler de la Plana i que ve ara com anell al dit i diu així: "Quan veig un arròs en ànec / els ulls em fan llumenetes, / però més me'n fan, morena, / en mirar els teus ulls negres".