Hui fa quaranta anys...

El 25 de maig del 1977, dimecres, el periòdic local "Mediterràneo", en aquell moment dirigit per Jose Mª Marcelo i sent redactor en cap Paco Pasqual, publicava en el seu número 12.058, a la página 3 la notícia: "Al dia següent, el dijous 26 i a partir de les 13 hores tindria lloc a l'ajuntament, la sessió plenària corresponent al mes de maig", tot just hui fa quaranta anys.

I si porte a referència hui aquell dia és perquè s'anunciava en l'ordre del dia de la sessió, entre altres temes, un que m'ha cridat molt l'atenció, i que no és altre que "l'aprovació inicial del projecte d'obres de consolidació en el refugi de la plaça de la Independencia", el refugi més gran dels trobats fins aquell moment al nostre poble i que, sembla, estava en bon estat de conservació encara que presentava un difícil accés.

El refugi de "la farola", destinat a protegir les persones dels efectes dels bombardejos aeris, és una de les poques construccions públiques que van realitzar-se a la nostra ciutat a partir del bombardeig del creuer "Balears" el març del 1937, resultant fonamental per què l'aviació i els bombardejos van continuar al llarg de la guerra; de manera, que quan la població escoltava l'avís de les sirenes o el soroll dels mateixos avions, buscaven "amagar-se sota terra".

Acabada la guerra la majoria de les "boques d'accés" són tapiades i els habitacles subterranis cauen en l'oblit i l'abandonament, de manera que, allà pels anys 50, el govern municipal, preocupat pels enfonsaments d'alguns refugis, que van produint-se en alguns indrets, llancen un primer intent de consolidació dels espais, però que, per motius diversos, fonamentalment econòmics, no arriba a realitzar-se.

Anys després, com deia abans, al costat de la notícia que anunciava el naixement de "trillizos a la residència", fills d'un jove matrimoni de Borriana, apareixia l'anunci de treballs sobre el refugi de la farola.

Han passat 40 anys, i del refugi de la farola poc o res sabem els castellonencs. És veritat que s'ha avançat en el procés de memòria i catalogació d'aquells elements, és veritat que se n'han descobert de nous, com és el cas de l'accés al refugi de la "llotja del cànem" descobert el 2005 quan s'estaven realitzant per part de la universitat, les obres de rehabilitació de l'edifici, o més recentment el 2015, va obrir-se testimonialment el de la plaça de Tetuan per recordar les víctimes de la guerra.

Ara, fa poc més d'una setmana sembla que, per fi, s'ha rebut el vist-i-plau de la Conselleria de cultura de la Generalitat Valenciana per enllestir el projecte de rehabilitació i condicionament del refugi de Tetuan, la qual cosa obri el procés de contractació d'obres, amb un pressupost inicial de 100.000 euros i uns terminis d'execució de tres mesos.

Fa quaranta anys va considerar-se fonamental "consolidar" i, així, supose, deguera fer-se,

ja que cap veí hem tingut més notícies d'aquell refugi, d'en què van consistir els treballs i de com està en l'actualitat.

Ara sembla l'actuació és diferent, cal "posar en valor la construcció i donar a conéixer la història", permetent l'accés al seu interior i creant en aquell espai un xicotet museu de la guerra, que ens permeta conéixer de primera mà i sobretot experimentar la forma que tenien els nostres pares i avis de protegir-se de les bombes.

Han hagut de passar 40 anys perquè un nou govern municipal ens permeta avançar una mica en el coneixement d'eixa història soterrada de Castelló, més val tard que mai, però quina llàstima...