Reforma integral o el mínim manteniment.

 Corrien els primers anys de la dècada dels 90 del segle passat i la moda a Castelló dels aparcaments subterranis. La Vila contava ja amb alguna d'aquestes construccions, destacant els pàrquings de les places de Santa Clara i d'en Cardona Vives, aquests de "pagament" per ús dels veïns en funció del temps d'ús.

Calia anar una mica més lluny i ara, es pensa una nova idea "brillant", la construcció d'un d'aquells "forats" a la plaça de les Aules, en aquest cas, doble, amb una part "oficial", d'ús exclusiu de la Diputació i, d'altra de places en propietat pels veïns i residents de la zona.

És ben sabut per tots que en iniciar-se les excavacions van aparèixer entre d'altres, unes runes del que va ser en el seu dia l'antiga muralla medieval de la Vila, concretament es tractava de la base d'una antiga torre poligonal coneguda com dels Alçaments o de Sant Pere, a tocar de l'antic hospital de Trullols, avui edifici provincial seu de la Diputació.

Els estudis arqueològics de la troballa realitzats al llarg dels anys 1994 i 95 van treure a la vista l'únic vestigi significatiu de la fortificació medieval de la ciutat, la cimentació de còdols de diferents mides, travats amb morter de calç de l'antiga torre.

Vista la importància del descobriment calia ara veure que es feia amb aquella troballa. Des d'un principi i no exemptes de polèmica van barallar-se diferents opcions, des de la més fàcil i radical que era, documentar i destruir les restes, com es va fer amb l'annex refugi de la guerra civil que també va aparèixer a la mateixa excavació, fins a renunciar a la construcció del pàrquing i convertir tota la troballa en un espai museístic. Finalment, va optar-se per una solució salomònica, mantenir la base de la torre i integrar-la en l'espai del garatge, en una espècie d'urna de vidre visitable, qual peixera.

Una solució urbanística que, passats 20 anys des de la seua inauguració, s'ha demostrat poc o gens encertada, doncs a hores d'ara, les restes ni són visualment accessibles des de la superfície de la plaça ni tampoc són visitables de manera directa, les diferents gestions que cal fer per accedir a la torre, tot i ser senzilles, no "conviden" a fer-ho.

Així les coses només els polítics provincials i els residents veuen la troballa en el seu dia a dia, mentre que com des de l'exterior quasi ni s'intueix, als visitants forans que passen per la plaça els hi passa desapercebuda i, els castellonencs, amb el pas del temps s'ha oblidat de la torre i, el que és més greu, també l'ajuntament sembla que no té temps o tal vegada diners, per donar-li alguna altra solució per, continuant respectant les restes fent-les més accessibles a la vista i més fàcilment visitables.

Ahir, vaig poder tornar a visitar l'indret i novament "vaig sentir vergonya aliena". Allò està brut, abandonat, polsós, amb una instal·lació elèctrica més que deficient, llums penjant dels fils elèctrics, amb goteres, sense cap tipus de ventilació, amb una desagradable olor d'humitat i tancat, amb una escassa consistència dels seus murs, amb fongs, en un lamentable estat de conservació, deixat de la mà de Déu i no, no hi ha dret.

Ja no demane una reforma lògica i necessària per a aquesta troballa que seria el més adient, que facilitara el seu coneixement, que ajudara a fer més coneguda la nostra història, si més no un mínim servei de manteniment per què, aquells que fan l'esforç de mostrar-la de manera desinteressada a aquells que vulguen conèixer-la i aquells que la "descobreixen" per primera vegada, no els hi caiga el món als peus en veure l'estat en què es troba, d'altra banda lògic si ni tan sols se li ha torcat la pols acumulada, per més de 20 anys...

Anàlisi de la setmana de festes Magdalena 2017

 A poc a poc la ciutat torna a la "normalitat", és hora de fer balanços festers globals, ací teniu el meu.

• Anàlisi crític:

• Galania Infantil: Molt emotiva però gens imaginativa.

• Galania Regina: Tradicional, clàssica, suggerent. Sense arribar a ser espectacular amb un fil conductor correcte i fluixa teatralitat, desvirtuant "els sainets" la xispa, la complicitat. El lema "som de Castelló" encertat però amb poc d'èmfasi.

• Pregó: Jo el giraria a l'inrevés, primer el Pregoner i la Regina, després les províncies germanes convidades, a continuació la part local, després la provincial i finalment la històrica. Està bé que alguns pobles oferisquen els seus productes però no està gens encertat el fet que els portadors de les piques, repartisquen les flors, desvestint-les i donant sensació de poca estima. Algú hauria d'explicar-los que les flors no són tan sols per fer bonic, que són complement de la "canastilla" i que aquestes s'han d'oferir a Lledó.

• Romeria: Manca de coordinació al llarg de tot el dia. Falla el protocol. Si la processó religiosa en eixir de la catedral s'acosta a l'ajuntament per recollir els representants municipals, aquests han d'estar preparats. No tan sols va donar sensació de dues romeries, sinó que a més a més cadascuna anava al seu aire.

• Processó de Penitents: Falta llum en el moment de l'acte central de "les tres caigudes" al forn del Pla i més silenci per part de la carpa gaiatera. Podria completar-se amb el cant del "Betlem de la Pigà" de Matilde Salvador que fa referència directa a aquest acte.

• Actes a la plaça Major: Cal tenir cura que no coincidisquen dos actes a la vegada que poden entorpir-se, cas del dilluns a la vesprada amb actuacions folklòriques i visita al campanar. Impossible explicar res amb tant de soroll.

• Nit màgica i Tombacarrers: Actes repetitius, poc innovadors, cada any menys sorprenents, cal més imaginació.

• Desfilada internacional i Festival de Bandes: Dos actes que cal potenciar més i promocionar de cara a l'exterior, són els que ara com ara ens han de fer més internacionals. Cal dedicar més esforç, imaginació i diners i elevar la seua categoria.

• Vítol: Massa encotillat, amb falta d'espectacularitat i capacitat de sorprendre, no va arribar a ser allò que es pretenia, una al·legoria de l'essència festera, quedant lent, repetitiu i gens innovador.

• Aspectes a destacar de manera positiva:

- Alta participació en general i dels col·lectius festers en particular.

- Menys incidents de tot tipus. Més control i civisme.

- Alt grau d'efectivitat en els serveis de neteja que han estat fantàstics, impecables en contraposició al poble, al veïnat que segueix mostrant-se prou incívic. Caldria encetar campanyes tal com es fa pels coets, mai és prou recordar que és un servei que hem de pagar entre tots.

- La simpatía de les nostres regines.

• Aspectes a millorar:

- Reubicació d'alguns actes i espais fora ma.

- Excessiva mercantilització de les festes.

- Caldria reduir els actes oficials, per fomentar-ne altres més populars de colles i gaiates.

Podria extendre'm més però crec ja hi ha prou, al cap i a la fi, només són reflexions d'un veí, entre molts de la ciutat, que ja espera amb impaciència l'arribada de la Magdalena 2018...

Vítol poc atrevit...

 S'han acabat les festes i ho han fet a la manera tradicional amb un espectacle a la plaça Major, continuació del no gens menys repetit any rere any crit de les regines, el folklòric i a la vegada històric, clàssic i rutinari Magdalena Vítol.

Com diu un clàssic mitjà de comunicació escrita de la ciutat, hi havia expectació per veure que era el que hauria preparat l'única companyia que va atrevir-se a organitzar l'acte, després que aquest hagués sortit a subhasta, els vila-realencs de la FAM.

Podem dir que va ser un acte dividit en quatre parts al·legoria, devoció, gaiata i dansa, totes quatre massa vistes ja en un espectacle d'aquest tipus. La romeria i el trasllat, la devoció a la Verge lledonera, la gaiata com a símbol i record que la ciutat té l'honor de vindre de l'antigor per lluminosos camins, juntament amb els balls més coneguts i populars de la nostra terra, van conformar un espectacle que volen arribar a ser una al·legoria i essència festera va quedar lent, repetitiu i poc o gens innovador.

Un Vítol que des de la Junta de Festes va encaixonar-se massa, volent-lo retornar als orígens, a evocar el punt més profund del pairalisme, tal vegada deixant a la jove companyia de teatre poca possibilitat d'atreviment, de treball amb nous codis i estètiques escèniques que hagueren aconseguit transformar la plaça en un espai no convencional i l'acte en alguna cosa més del que va resultar, encotillat, al que va mancar-li espectacularitat i capacitat de sorprendre.

El Vítol ha de ser l'acte de tancament, de cloenda de tota una setmana de festa i que t'ha de deixar eixe regust i ganes de més i, malauradament, el d'anit va mancar de tot açò, fins i tot el públic assistent que, no sé la raó però tot i tenir la plaça plena érem molts menys que en edicions passades, vam imaginar que l'espectacle havia acabat quan van encendres els llums de la plaça.

La pirotècnia tot i ser ben coordinada va semblar pobra, i no va ajudar massa a salvar un espectacle que, tot i ser digne, amb pretensions narratives, va quedar orfe de relat, i el que havia despertat molt d'interés. Tal vegada els responsables i components del grup teatral haurien d'haver estat més atrevits i mostrar a tot Castelló, era un bon moment, la seua capacitat creativa.

La nit no havia començat malament, la desfilada final de festes va constituir una exaltació de música i alegria que va transportar-nos fins el cor de la ciutat, la plaça Major, on pensàvem aniríem a veure un espectacle que condensara un any de treball i esforç i una setmana d'intenses festes, un acte d'acomiadament i a la vegada de benvinguda, contemplatiu i participatiu...

L'acabament de les festes fa massa anys que és el mateix, si voleu complex, fusionant teatre, pirotècnia i efectes visuals, és veritat que no deixa massa espai a la imaginació però si a la vistositat escènica i aquesta, segons valoracions a peu d'acte i reflexions de les xarxes socials, anit no va aconseguir-se.

El Vítol demana ser molt més que ser un espectacle sense passió, va tenir sentiments i emotivitat, però no va tenir "el tiró" que necessita un final de festa, va quedar molt bé com a espectacle d'un dia entre setmana, però no va aconseguir ser eixe símbol d'esperança, eixa mostra que les festes poden veure's renovades, no va ser prou per a un adéu a la setmana gran de la capital de la Plana. Esperàvem molt més, ho tindrem l'any proper? La Junta de Festes té la paraula...

Errada monumental!!!

Diu el diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola que el conjunt de regles establertes per noma o per costum per cerimònies, actes oficials o solemnes, s'anomena protocol.

Cal considerar normal que, les corporacions municipals tinguen cura dels actes en els quals es representa la ciutat, per la qual cosa pràcticament, totes les corporacions locals, compten amb una oficina, o almenys una persona responsable d'aquesta activitat, que pot tenir dedicació exclusiva, quan el nombre d'actes per organitzar o coordinar així ho demane, o, de vegades, compartint aquesta tasca amb altres més generals de "Gabinet d'alcaldia".

En el cas de l'ajuntament de Castelló, des de fa molts anys, hi ha hagut especial cura del protocol i cerimonial que acompanya no tan sols els actes organitzats per la mateixa corporació, si més no també, de vegades, aquells aliens a la mateixa i, sobretot, aquells que tenen una relació directa amb les festes.

Encara resten en la memòria del veïnat d'una banda,qui va ser per molts anys secretari dels sindicats verticals, membre de la delegació a Castelló del Ministeri d'Informació i Turisme, censor d'espectacles, membre de la primera Junta de Festes, i cap de protocol municipal fins als anys 80 del segle passat, Manolo Sanz Blanco, personatge molt lligat a la ciutat pels molts esdeveniments en què Castelló ha estat protagonista i d'altra, Andrés Renau Vilar  un altre personatge important a la nostra ciutat, que també va formar part de la Junta Central i qui va ocupar el càrrec de cap de protocol des del 1984 fins a la seua jubilació el 2009.

Des d'aleshores ha anat prenent protagonisme aquell que ocupa en l'actualitat el càrrec de Cap de protocol municipal, Enrique Viñes Goterris, tècnic que té com a tasca principal garantir la correcta imatge que l'ajuntament i els membres que el conformen, ha de transmetre a l'exterior en qualsevol tipus d'acte, polític, social, cultural i també, no cal dir-ho, fester.

I en aquest darrer aspecte al bo d'Enrique "se li amuntega la feina" en aquesta setmana festera on són molts els actes als quals els membres municipals han d'acudir i els que el senyor Viñes ha d'organitzar i controlar i, tal vegada per això, les errades són més nombroses i flagrants.

Una i molt greu va ocórrer la vesprada d'ahir quan, en l'acte que tancava l'ofrena de flors a la Verge del Lledó, "va oblidar-se" de la Regidora de Festes i va deixar-la pràcticament "amb el ram a la mà" i, de no ser per la ràpida intervenció del President de la Junta de Festes qui va adonar-se'n, allò hagués acabat malament.

Tot Castelló va veure per televisió com, iniciada ja la Salve final, el prior de la basílica avisat de l'errada, recollia el ram de la Regidora i màxima representant de la ciutat en aquell moment, doncs tot i que l'alcaldessa estava present, aquella no participava directament en l'ofrena.

Pensem que sense mala voluntat, sense cap tipus d'animadversió envers la representant municipal, sense malícia, el tècnic en protocol va "patinar" i, a hores d'ara, ja haurà reconegut la seua errada i demanades les disculpes corresponents a la bona de Sara Usó que, va demostrar una reacció adient i de fortalesa davant l'oblit, que, immediatament, acabat l'acte i de manera present o mitjançant les xarxes socials, va rebre el caliu del veïnat, mostrant-li tot el nostre suport.

Senyor cap de protocol municipal, de vosté depén la correcta imatge de la institució de cara a l'exterior. La història està plena d'errades, tots en cometem, però com deia Winston Churchill, només els intel·ligents aprenen d'elles, i de segur que vosté ho és. Esperem que no torne mai més a repetir-se.

Sobren!!!

 De tots els actes que conformen el Festival d'Animació i Música de la Magdalena, estareu d'acord amb mi que la desfilada FAMM, de la vesprada d'ahir divendres, amb 22 comparses entre companyies d'animació i la participació de les bandes internacionals d'Ucraïna, Japó, Eslovènia, Bèlgica, Suïssa, República Txeca i Àustria, es consolida com un dels esdeveniments centrals de les festes, constituint-se en un element diferenciador i únic que ha de rellançar la internacionalització.

La combinació de teatre de carrer, animació i música, conformen una gran desfilada amb molt de ritme i color que a més a més d'atraure nombrós públic de totes les edats despertant la curiositat, aporta molta "marxa" a la ciutat. Tot un èxit que, definitivament, ha tornat per a quedar-se.

Un meravellós món cromàtic que, si voleu, entenc ha de continuar obrint, com ho està fent els darrers anys també en el Tombacarrers, la mascota "no oficial" de les festes, el "Tafolet", el nostre campanar animat i que, tot i estar massa vistos, pot ser tancat per la vaqueta Xarxalena, la vaca Magda i el Bou Magdaleno, que, aquest any, semblaven una mica més nets, sense tanta brutícia a sobre.

Entenc que tal vegada la participació de l'empresa "Marina d'Or" amb dues carrosses i alguns personatges de conte, entre l'originalitat de les dues criatures de grans dimensions de la companyia catalana Actua i la banda Barvynok, d'Ucraïna, haja estat de manera gratuïta, desinteressada, o tal vegada fins i tot la seua col·laboració haja anat més enllà encara, ho desconec, però si pense que ja "sobrava" a la cavalcada de reis, celebrada el passat 5 de gener pels carrers de la ciutat, ara, estava totalment fora de lloc en aquesta nova edició de la desfilada internacional.

No té cap sentit, si el que es busca amb la desfilada és la projecció exterior mitjançant l'originalitat i la combinació d'espectacle i interacció amb el públic, que una empresa privada, que un complex turístic, per més a prop que estiga, aprofite el que en teoria és "una desfilada internacional" per fer-se propaganda dels seus espectacles de màgia, acrobàcia, circ o dansa, fet que fa que la mateixa desfilada perga categoria.

Si volem que la Desfilada Internacional del FAMM es convertisca en allò que tots tenim al cap, un dels grans atractius del programa de festes, excepcional i espectacular, s'han d'incloure any rere any novetats que facen vistosa i no repetitiva la cavalcada i tenir cura de no fer-la caure en un "aparador" d'empreses, per més relacionades que puguen estar amb la festa.

Si "Marina d'Or" vol mostrar el millor i més representatiu del seu complex turístic a la capital, a la resta de la província i País i fins i tot al món, mitjançant les il·luminades carrosses o els acolorits vestits, que busque un altre lloc, un altre indret, per fer el seu reclam, hi ha mil i una maneres, però aquest no és el moment ni l'ocasió, per més que puga resultar la proposta interessant per la Junta de Festes.

Amics de Marina d'Or no us ho agafeu malament, prohibir no és el camí, però mireu-ho bé, aquest no és el vostre lloc, podeu publicitar-vos ací a la capital aprofitant les festes, però no busqueu un protagonisme que no us correspon. La vostra desfilada al vostre complex, i tots contents...

9 dies de festa són massa?

 Ahir la regidora de festes, la bona amiga Sara Usó, va penjar al Facebook, unes fotografies d'unes instàncies "oficials" que les Regines i Corts, i com a ocurrència "amb xispa", li havien fet arribar, sol·licitant-li que les festes s'allargaren uns dies més.

No deixa de ser curiós que, aquelles que estan a primera fila, les que haurien d'estar més cansades, siguen les que més festa demanen. Açò passa aquest any i també ha passat en els darrers, constituint una clara manifestació de la "marxa festera" que porten al seus cossos.

Aquest fet "humorístic" em fa reflexionar sobre la duració de les nostres festes. Si realment són massa llargues o massa curtes. És veritat que cada any hi ha més actes al programa, que les festes des de la renovació de l'any 45, han durat 9 dies i com figura a manera de presentació al programa oficial del 1945, els dies de festa aspiren a "que los regocijos populares sean una alegre exaltación de las típicas gayatas, en torno a cuyas caprichosas iluminaciones han de girar las fiestas madaleneras".

Han passat 72 anys, arribem a la 73 edició i continua sent veritat que 9 dies de festa per un jove suposen una alegria perquè té diferents varietats d'activitats per més d'una setmana, igual que li passa als xiquets, gent adulta i gent gran. Però també és veritat que cada vegada més actes, necessiten més organització i una logística especial.

El fet de tenir 9 dies de Festa fa que la gresca córrega pels carrers de la nostra ciutat durant aquests dies. Això té unes conseqüències per algunes persones, per als joves en principi no hi ha problema, són dies per divertir-se. El problema ve quan els espais que provoquen soroll a les nits, estan a prop dels habitatges i alguns veïns es queixen. Tot i que les queixes sembla haver-hi disminuït, com cada any hi ha queixes, algunes de les quals, són més que raonables. Però és difícil trobar l'equilibri per fer festa que tinga gresca a la nit i que per als veïns afectats no comporte grans problemes. Fins i tot hi ha qui diu que la gent marxa, si hi ha massa dies seguits de festa.

S'ha intentat durant molts anys fer canvis d'ubicació d'espais sorollosos, però mai s'han acabat d'establir punts concrets. Els últims anys sembla que hi ha una certa continuïtat en els espais.

Sóc partidari que en Magdalena els horaris nocturns s'allarguen, perquè al final només són 9 dies a l'any. Però també és veritat que 9 dies de festa poden provocar que hi haja gent que se li faça llarga la setmana. Això fa que puga obrir-se un debat, a tractar en el proper Congrés, sobre quina durada han de tenir les festes fundacionals al segle XXI.

Fer unes Festes a gust de tothom és molt difícil de fer. El meu suggeriment és proposar un procés participatiu sobre com fer-les, un procés participatiu que podria anar orientat a quina hauria de ser la durada de la Festa, quines activitats introduir, quines excloure's, el pressupost, etc.

El proper diumenge que, a més a més de ser el darrer dia de les festes, tindrem per allò del canvi d'hora, una hora menys de festa, a l'acte final del "magdalena vitol" de segur sortiran veus de castellonencs que, al crit de "volem una setmana més!", no deixaran que la festa acabe.

De moment i a 3 dies del Vítol final, jo us convide a esprémer bé els actes festers, a seguir gaudint-les amb salut i benestar, a seguir participant de les propostes més atractives, perquè ja no tenim massa dies de "propina"…

Antagonisme o complement: Desfilades.

 El diccionari de la nostra llengua defineix l'antagonisme com a estat de lluita, de rivalitat, d'oposició, la desfilada com a marxa en grup, en formació i ordre, generalment davant d'un públic com a exhibició i complement com a part que cal afegir a una acció per completar-la i formar un tot.

Entre les múltiples i variades associacions que conformen l'estructura festera magdalenera actual, dedicades a la conservació de les tradicions pairals, tenen cabuda i especial protagonisme, dues de molt semblants: d'una banda la Milícia Templària, de l'altra Els Cavallers Templers de Castelló.

Creada al si de la Germandat del Cavallers de la Conquesta l'any 1995, la Milícia templària naix per ocupar el buit Històric-Cultural Templer que existia a la Germandat des de la seua fundació, enriquint i complementant la figura del rei Jaume I. Des d'aleshores i fins al dia d'avui, aquesta secció s'ha mantés amb la finalitat de donar suport, complementar, sumar i participar en totes les activitats que sol·licite la Germandat a la qual s'honra pertànyer, recreant des del 1997 la figura de Guillem de Mont Rodó, que aquest any ha correspost al diputat i regidor Vicent Sales a qui hem vist desfilar tant al Pregó com a l'homenatge a la regina Violant.

Pel que respecta als Cavallers Templers, naix l'associació l'any 2002, de la inquietud d'un grup de cavallers, que decideixen escindir-se de la Germandat i emprendre un nou camí, per recrear la Sobirana Orde del Temple, partint de la base que el rei Jaume I va ser educat per un templer, creant la figura anual i guardó del Maestre Templer, càrrec que ha ocupat aquest 2017 el senador electe per Castelló del partit popular Manuel Guillermo Altava Lavall representant la figura de Guillem de Montanyana, un dels Mestres Templers de l'antiga Corona d'Aragó, que l'any 2011 també va donar vida a la figura del rei Jaume I en aquella ocasió com a elegit per la Germandat.

De manera que des de fa 15 anys, Milícia Templària i Cavallers Templers comparteixen protagonisme històric-fester, d'una manera més o menys amigable, doncs és sabut que les diferències entre els dos col·lectius vénen de lluny i que en els darrers temps semblen insalvables, fins i tot no fa massa temps els Cavallers Templers van acusar públicament a la Germandat de vetar-los per què no assoliren l'estatus fester d'Ens Vinculat al Patronat de Festes. Una pol.lémica que resta encara sobre la taula...

Va ser l'any 1990 quan, a més a més de la participació en la part històrica del Pregó, la Germandat organitza per primera vegada l'Homenatge a Na Violant d'Hongria incorporant-se a la desfilada des dels seus orígens la Milícia Templària, de manera que aquest 2017, el passat dimarts 21, a partir de les 19.15 hores va realitzar-se la desfilada des de la plaça del Rei, als peus del monument al Conqueridor fins a la plaça de Na Violant on va transcórrer l'acte i l'ofrena de la corona de llorer.

En una, si voleu considerar-ho així, acció paral·lela, l'any 2016 els Cavallers Templers van crear la desfilada medieval templària, una desfilada de caràcter global que implicava no tan sols als cavallers templers si més no també als membres de la Gaiata 14 recolzats per associacions de cavallers i dames d'altres localitats, que va tenir com a lloc el barri de Castàlia, i que novament ahir dimecres va tornar a repetir-se amb la finalitat de donar a conéixer la importància de l'Orde del Temple a l'edat Mitjana i en la historia i orígens de la nostra ciutat, marcant l'essència de Castelló com a poble, consolidant-se com un esdeveniment més de les celebracions festeres i, de passada, fer-li una mica d'ombra, antagonisme o complement, mireu-ho com vulgueu a l'acte dels Cavallers i la seua milícia.

Siga com siga, amb antagonisme o complement, aquesta desfilada suma, ajuda a millorar les festes amb implicació d'un col·lectiu que amb ganes i il·lusió vol fer festa i vol fer-la al carrer, per tots i amb tots i si, de passada, es llueixen, són protagonistes del dimecres, també els altres ho són del dimarts...

La festa al carrer.

 Estareu d'acord amb mi que una gran quantitat dels més de 270 actes que conformen el programa oficial de festes es realitzen al carrer, tenen els espais públics com a protagonistes principals, i és que la millor manera de viure la Festa i fruir dels seus espectacles és passejant per la ciutat.

Simplement deixar-se emportar per la curiositat i descobrir l'encant dels racons amagats dins la Vila o fora als Ravals, es converteix en tota una experiència, amb l'al·licient que amb tota probabilitat més d'un cop us trobareu una actuació que no us esperàveu.

Multitud de personatges poblen el paisatge de la Festa i es mesclen amb els visitants, disposats a sorprendre'ns i fer-nos passar una bona estona. Colles Federades amb Cau o Carro, Gaiates amb Cau o Carpes, Associacions, Grups folklòrics, Regionals, Escoles... tots fent festa alhora, al llarg del dia i de la nit. La festa a Castelló en Magdalena és compartir, és espectacle i és diversió.

Tot i això, els espectacles de carrer semblen espontanis, però en realitat no ho són. I quan ho són, quan les coses es fan sense pensar-ho massa, malament. Sembla que esta setmana estem en un altre Castelló, un Castelló on la gent "surt de baix les pedres" i on tot, o quasi tot, està permés, i això no és així, això si ho permetem, ens duu a l'incivisme, a la negació de la festa i de la diversió. Cal ser conscients.

Castelló ha estat un poble, una ciutat, un territori de creació i recuperació de la cultura popular tradicional. "Venim de l'antigor per lluminosos camins"; els nostres avis van saber reinventar, fa més de 70 anys, el concepte de festa i amb l'esforç i dedicació de molts anònims, hem aconseguit arribar a aquesta segona dècada del segle XXI, aconseguint la difícil tasca de congeniar els barris i centre de la ciutat per a celebrar unes, cada vegada, més grans festes.

Aparquem els maldecaps i ara que el temps sembla acompanyar-nos, sortim al carrer per gaudir intensament d'aquests dies en un exitós intent de millorar la convivència. Col·laborem amb els serveis públics per què places i carrers siguen els més acollidors possibles.

No vull dir que decorem els carrers i places amb catifes de flors, però sí que cal ficar una mica de voluntat i col·laborar perquè els espais de la festa siguen acollidors, agradables, i que s'òmpliguen de música, rialles i esperança i no de gots, plats, ampolles i pixarades...

La meua reflexió ara, hui, arribats a l'equador de la setmana de festes m'agradaria fora del tot positiva, parlar tan sols d'alegria, diversió, germandat, balls, foc i guspires, colors, sentiments, música, teatre..., tanmateix no és del tot així, direu que em faig vell, però aquestes sensacions es mesclen amb dues gens agradables, l'una el fet de poder dormir ben poc pel soroll del carrer, o millor dit dels que fan del carrer un ús privatiu, llançant coets a altes hores de la matinada o cridant com energúmens a qualsevol hora del dia o de la nit i, l'altra, la sensació d'impotència i de resignació que se't queda quan, en eixir al matí al carrer, observes com t'han trencat l'espill retrovisor del cotxe que, com sempre, tens aparcat a la porta, i com "el graciós" de torn emparat en la nit de festa, t'obliga a gastar-te uns diners.

Són dies d'unió, de retrobada, de caliu... dies per oferir i compartir, per afirmar la nostra identitat, per donar i rebre, per veure i viure... malgrat que alguns no s'ho mereixen.

Eixos d'espai i oci.

 Les festes són moments que amics i famílies aprofitem per a estrényer llaços. Per veïns i forasters, representen un parèntesi dins la rutina quotidiana. Tanmateix per una minoria, aquest parèntesi fester és viscut com una ruptura amb l'ordre establert on poder fer coses que no solen estar permeses en el nostre dia a dia, i aquests són qui les fan, de vegades insuportables, sobretot si fan seu i només seu l'espai comú que és el carrer.

A les nostres festes, les que estem vivint en aquesta setmana, els espais comuns, els espais de festa, adquireixen un caràcter simbòlic, ja que en ells es pot veure reflectit el model de societat en el que vivim.

I si la societat evoluciona, també ho han fet en aquests 72 anys de "renovades festes fundacionals", els espais festers. Tres van ser definits en els seus orígens com espais propis de la festa: els carrers i places de la Vila i Ravals, espai de cavalcades i desfilades i d'ubicació de la gaiata-monument, l'antiga i primitiva Pèrgola de Ribalta, despré edifici polifuncional, espai de mil i un esdeveniments festers, destacant la que va ser durant anys típica Tómbola de Caritat que se celebrava en el matí del dissabte del Pregó i que tenia com a marc la glorieta enjardinada, i a la dècada dels 60, el lloc fester emblemàtic, l'Hostal de la Llum, anomenat de manera oficial com a "Parador de la Junta Central de Fiestas", carpa ubicada a l'Hort dels Corders i que oferia espectacles musicals en horari de vesprada i nit, coordinats i dirigits per Salvador Bellés; un espai que, malgrat la seua fragilitat, per molts anys va considerar-se un lloc al marge de la festa popular, ja que per accedir calia pagar una entrada amb uns preus que no estaven a l'abast de tothom.

En l'actualitat les festes s'han fet més i més populars i els espais de festa s'han multiplicat. Places, carrers i parcs són els llocs ideals per les "carpes" ara gaiateres, i els mesons de tot tipus, de concursos i de mostres variades, els llocs comuns de festa, de concentració de gent.

La Vila, els Ravals, la perifèria, tot bull en aquests dies i sobretot a la nit. I és que amb el pas dels anys la festa s'ha desplaçat d'hora, i cada vegada amb més intensitat el soroll s'apodera de les nits; sembla que la nit és "l'ama" i que els decibels han de marcar l'èxit.

Abans l'espai de la nit era ocupat pels focs d'artifici, primer dins la ciutat, després en el recinte de focs. A aquell espai va afegir-se com a complement el recinte de concerts i la llum i el so van ser els elements aglutinadors de moviment i concentració de la gent. Ara, entre el dia i la nit no hi ha pared.

I també d'any en any van anar adquirint protagonisme uns altres espais festers, en aquest cas els dedicats als menuts. Per molts anys les placetes s'omplien de xiquets per visionar "els titelles", però també Indrets com la plaça de la Muralla Liberal mentre va existir Canal-9, o l'Hort dels Corders com a lloc indiscutible del bategar del "Circus" van anar adquirint més i més importància. Hui Santa Clara, la plaça Major, la de les Aules o el mateix carrer Major, sobretot als matins, són dels xiquets, amb uns plantejaments variats que busquen l'èxit fonamentat en la participació més que en la contemplació, que també.

En aquesta Magdalena estem veient com als espais centrals tradicionals i identificatius on trobar-se tots els ciutadans, tenint en compte els recursos disponibles, s'han afegit altres espais identificatius dins la ciutat, en la recerca de la descentralització per escampar la festa a tots els racons del poble, amb la possibilitat de desplaçament a peu o mitjançant el transport públic, per tal de fer aquella més viscuda i continuada.

Eixe amics pense és un bon camí, malgrat que a alguns veïns encara ens coste i molt efectuar alguns desplaçaments, no hi estem massa acostumats. Castelló es fa gran i Castelló és molt més que la Vila. Som internacionals!!!

Ho tornarem a fer

 Aquesta vesprada i per vint-i-nové any, la Colla Pixaví, tornarà a fer la visita guiada al campanar més bonic del món, a l'estimat campanar de la Vila, mostrant-se a qui vulga, d'una banda la majestuositat del mateix recinte, la fortalesa de les seues pedres i la història acumulada pel pas del temps.

Una visita guiada a les dependències de la torre del "fadrí", que, construït en diferents èpoques i etapes, de planta octogonal i escala de caragol, s'aixeca al bell mig de la ciutat, situat independentment a la part exterior de l'església de forma exempta i que des del moment de la seua construcció, va adquirir un significat especial per a la Vila, pel seu paper com a mitjà de comunicació, no tan sols d'esdeveniments religiosos sinó també civils.

Si us ve de gust, podeu acostar-vos al punt de trobada, la mateixa porta del campanar a les 4 de la vesprada on en grups d'unes dues dotzenes de persones mal contades, s'iniciaran les visites mostrant-se els elements més singulars, primer de l'exterior mirant i després realitzar un recorregut per les antigues dependències d'aquest característic edifici.

Una escala de caragol ens donarà la benvinguda, amagant a cada revolta un mos d'història, un bocí de llegenda ens conduirà, després de superats els primers 78 graons, fins a la primera estança.

La cambra del rellotge. Engranatges i cadenes ens rebran i el seu cor de ferro, mecanisme de complexa arquitectura, es mostrarà un als nostres ulls. Història de ferro dintre d'una urna...

Ennegrit pel fum que escalfava l'estança, arribarem després a la presó d'eclesiàstics, on, de segur, ens envairà una sensació de força austeritat. Indret més humil de tot l'edifici però que l'atzar ha volgut fos el que més historia ens ha transmet...

I més amunt, en trepitjar el graó 122,ens trobarem la vivenda del campaner, com un fanaler de terra endins. Ací el temps sembla detenir-se i, si ens fixem, veurem com encara guarda els prestatges i les sanefes del passat.

La fascinant sala de campanes apareixerà a l'alçada del graó 147. El sòl que xafarem és d'atoves incrustades en vertical formant dibuixos radials confluint al centre on hi ha una peça perforada de fusta de boix per permetre el pas de les cordes batalleres. Jaume, Àngel, Vicent, Dolors, Victòria, Cristina, Joaquima i Maria, les huit campanes de la cambra ens donaran la benvinguda i, a la part central de la sala, dalt de la porta d'accés i mantingudes per una estructura de fusta, hi veurem les batzoles, instruments substituts de les campanes i els seus tocs a Setmana Santa.

Un cop arribats a dalt de tot, a gratar del cel, a la terrassa de les campanes horàries, Tòfol, Anna i Lledó, contemplarem la coberta del xapitell des d'on poder albirar, rendida als seus peus, una de les millors panoràmiques no tan sols de la ciutat, sinó també de tota la Plana que, donzella ella, mira amb ulls d'enamorada "el fadrí" més ben plantat.

Ací la visita d'aquest símbol de Castelló, de propietat municipal, de cinc cossos dissenyat per marcar el temps a la població, en l'antigor vist des de tota la contrada, torre vigia, per prevenir els pirates, tocarà al seu fi.

I les cares de satisfacció d'aquells que completen la visita per primera vegada o d'aquells altres que ja han perdut el conter, que han fet "tradicional" la seua pujada al campanar la vesprada del dilluns de Magdalena, es fondran amb les renovades il·lusions dels "Pixavins-guies", que novament ho tornarem a fer, mostrar a veïns i forasters l'edifici més bonic del món!!!