La ciutat

La ciutat

dimecres, 30 de novembre del 2016

No li calen més explicacions...


No crec arribe al sarcasme, a ser una burla o una ironia mordaç, corrosiva, doncs pense és gens ofensiva, tot i això, com ací a Castelló som prou meninfotistes, ens dona igual blanc que negre, ningú li donarà cap importància, més encara, fins i tot despertarà uns quants somriures, que, crec, és a la fi, la finalitat del "lletreret".

Més que una burla feta amb sorna, amb intenció d'ofendre, té per mi un sentit de guasa, de broma, amb un cert grau d'enginy, de solució original al problema a què s'enfronta, i que no és altre que un horari d'apertura d'un establiment públic, comercial, en el qual els potencials clients consumeixen begudes alcohòliques o no, aperitius, infusions i algun aliment com tapes, entrepans o altres, allò que anomenem popularment "un bar".

Aquest en concret, ubicat al raval de Sant Fèlix, no és massa gran, ni tampoc tradicional, dels de tota la vida, tot i que, s'ha convertit en els darrers mesos en lloc de trobada de diferents grups d'amics, que al seu interior, a la barra o les tres o quatre tauletes de què disposa, o a la terrassa exterior, espai per fumadors o calorosos, passen les hores mortes del descans o de l'esbarjo.

Podria ser un bar qualsevol el protagonista del meu comentari d'avui, per la qual cosa permeteu-me ometa el seu nom, no és l'important. I si aquest establiment és motiu de la meua reflexió, és com he assenyalat al principi, per un rètol, un "lletreret" que enganxat al vidre de la porta d'entrada, informa amb "socarronería" del seu horari d'apertura i tancament, sense donar peu a cap mal interpretació, deixant clar, des del principi, que allí hi ha un horari, molt i molt flexible...

I com diuen que una fotografia val més que mil paraules, ací podeu veure el rètol, al qual no li calen més explicacions. Enginy del propietari?, proposta d'algun client?, còpia d'algun altre lloc? Tot és possible, però a mi, que m'agrada observar allò que apareix al meu voltant, he de dir-vos no ho havia vist encara.

Coneixia un altre rètol que fa uns anys, allà pel 2010, va aparèixer també enganxat al vidre, en aquest cas d'una panaderia i cafeteria a la Vila, que guardant les distàncies manté, amb aquest altre rètol del bar, una intencionalitat molt semblant, doncs també l'humor castellonenc i la imaginació n'eren els protagonistes. Us mostre també la fotografia que en aquella ocasió vaig fer.

La raó d'aquests rètols va més enllà del purament comercial, donem-li el significat que realment té, riguem-nos fins i tot de la nostra pròpia ombra, relaxem-nos, no cal sentir-se ofés, ni jutjar, ni polemitzar, el bon humor és essencial, a més a més, no direu que no és cert el que se'ns informa al rètol del bar, té una lògica "aclaparadora", incapaç d'anar més lluny dels seus propis límits...

Ja ho va dir en el seu dia, allà pel segle I de la nostra era, el principal poeta líric i satíric en llengua llatina, Quintus Horacius Flaccus,"l'humor és una lògica subtil". No sé si aquell que ha decidit enganxar el rètol al bar del raval haurà arribat tan lluny en la seua reflexió, però, vet per on, ha donat també per un comentari reflexiu...


Humor que naix d'una filosofia molt bàsica, desfent tòpics, de sentit comú, incontestable, ironitzant de l'obvietat del que ens presenta la pròpia vida, la nostra terrenal existència.

dimarts, 29 de novembre del 2016

Curiós i bonic, molt bonic

El cicle de Nadal tot i ser un període al voltant de la festa del Nadal, que comprén tradicionalment des de la festa de Sant Nicolau, el 6 de desembre, fins a la Candelera, el 2 de febrer, sembla que cada any s'avança una mica més.

Ja fa uns dies que els llums especials del Nadal il·luminen els nostres carrers i places, anunciant-nos que l'època més màgica de l'any, està apropant-se a passes de gegant. Tot i que encara no estem al desembre, la ciutat es va decorant de diversos motius nadalencs.

Així als llums tradicionals ja s'han afegit les columnes florals a la plaça Major i l'enllumenat de la font central de la plaça. Tot i que el tradicional Betlem dels porxos de l'ajuntament encara està "en construcció", cal destacar que enguany l'Ajuntament de Castelló hi ha col·laborat una mica més integrant l'escultura de Carlos Vento, "Mujer de compras", obra homenatge a la mestressa de casa, una de les escultures costumistes més populars de la ciutat, ubicada des del 2004 al passatge José García, en un conjunt floral que resulta d'allò més original i bonic.

L'escultura de bronze i de 165 centímetres d'alçada, que tantes vegades hem vist  i que recrea una dona jove que camina amb el pas decidit portant una cistella repleta de queviures, d'on sobreïx el pa cruixent del dia, mentre que en l'altra mà sosté una fruita mig mossegada i un ram de flors, s'integra ara perfectament en un espai vistós pel color i equilibrat en la vegetació, com si es tractara d'un jardí artificial, resultant un conjunt bonic, molt bonic.

Tal vegada la nostra no haja estat mai una ciutat que destacara pels seus jardins, ni tampoc per la cura mediambiental del terme; tanmateix sembla que les coses estan canviant, i ara, a les portes del Nadal, el bon gust per la decoració vegetal urbana sembla va imposant-se entre els responsables municipals.

Malauradament no comptem a la nostra ciutat amb un imponent ni important nucli antic medieval, ni romànic, ni tampoc gòtic, no tenim monuments impressionants, fastuosos, però el mobiliari urbà, -i les estàtues poden considerar-se així-, com també algunes de les zones verdes, poden, per què no?, amb una mica d'imaginació, com és el cas, guarnir-se amb diferents varietats de plantes, fins i tot podrien aprofitar-se verdures i productes de la nostra horta, per compondre jardins ornamentals efímers i canviants que, de segur, com passa amb aquesta composició, cridarien l'atenció dels vianants, veïns o visitants. Imaginació sembla no faltar-ne i el resultat a la vista està: ben bonic.

Resulta molt curiós comprovar com la gent "que tropessa" amb la composició, gaudeix del cop de color que allí es provoca. Fins i tot en dies com avui, nuvolós i amb pluja, l'indret desperta admiració, somriures i és motiu de diferents "selfies" i fotografies.

Sembla mentida que un jardí efímer a nivell de la superfície, en l'àmbit de carrer, de vorera, d'un disseny més o menys simètric però que ha inclòs com a element central l'únic que, amb el pas de les setmanes, restarà en aquell lloc, l'obra escultòrica, puga transfigurar i millorar l'espai on s'ubica i contribuir a aquesta sensació de festa que s'apropa.


Benvingudes siguen idees i accions com aquesta que, segur que amb poc de pressupost, permeten gaudir de la bellesa, demostrant-se per part de l'equip municipal una gran sensibilitat envers la decoració nadalenca en l'àmbit urbà. Curiós i bonic, molt bonic...

dilluns, 28 de novembre del 2016

Idea interessant, nom gens encertat.

Tot interessant menys el nom. Eixa és la conclusió primera a la qual vaig arribar en conéixer la darrera o, tal vegada una de les darreres propostes que ha llançat la Diputació castellonenca.

Amb el nom genèric de "soñadores por Castellón", així, en castellà, la delegació de benestar social del govern provincial ha dissenyat i posat en marxa una campanya de participació ciutadana que busca convertir les millors idees de qualsevol veí de la província en projectes de futur reals.

És a dir, es tracta de participar en un concurs "on la nostra idea" pot resultar elegida i així ajudar a millorar el futur de la província. Naturalment hi han posat un filtre, un jurat que s'encarregarà de seleccionar les idees i iniciatives proposades i com a contraprestació també hi haurà un reconeixement públic a les millors proposes i iniciatives presentades, uns premis?, en un període comprés entre el 15 d'octubre passat i el 15 de gener del 2017, 3 mesos.

Transcorregut el primer mes si visitem la plataforma web creada a l'efecte SOÑADORES  ens adonem que el projecte "funciona molt bé", i a hores d'ara, hi han registrats ja un total de 58 "somnis", referents a les àrees d'infraestructures, desenvolupament cultural, promoció econòmica, turisme, esport, joventut, cultura, acció social o medi ambient.

Molt bé, una idea que funciona, però, sempre hi ha un però. A banda que la plataforma està únicament en castellà, cosa del tot incomprensible en aquesta província bilingüe, el nom escollit crec no ha estat gens encertat.

No sé si l'elecció haurà estat feta pel mateix president, per la diputada d'acció social o per algun dels assessors que en aquella casa hi treballen, però "soñadores" tot i que s'han afanyat a dir que fa referencia als somnis de qualsevol veí, que poden convertir-se en projectes de futur, en realitat i al meu semblar, no és un nom encertat. Ara veureu el perquè...

Si ens fixem en les diferents definicions que de la paraula "soñador", somiador en valencià, apareixen als diccionaris de la llengua, trobem que significa que somia molt mentre dorm, que somia despert, més encara que viu allunyat de la realitat, que s'imagina coses que no poden ésser.

Coses que no poden ser, coses allunyades de la realitat, i qui s'allunya més de la realitat? Si, diguem-ho clar i en totes les paraules: els bojos, el que han perdut la raó, els que tot ho trauen fora mida..., vet per on, definició que justament incideix en tot al contrari del que sembla vol buscar-se, persones emprenedores, veïns amb talent i iniciativa, amb idees i projectes, però amb possibilitats de fer-se realitat.

Quin podria haver estat el nom més encertat per aquesta proposta, tal vegada "imaginatiu", per allò de la capacitat d'idees, o millor encara "visionari", per allò que s'anticipa al seu temps... però somiador?, francament no.


Esperem que malgrat el nom triat, el jurat encerte i les propostes elegides si arriben a ser "imaginatives i visionaries", no queden només en "somnis" i puguen portar-se a termini en benefici de qualsevol ciutadà de qualsevol poble de la nostra estimada terra.

dijous, 24 de novembre del 2016

“Pegats” però no solucions... La "cosa" està més que complicada.

El TRAM, també conegut com a Transport Metropolità de la Plana o TRAM de la Plana, anteriorment TVRCas, és com es denomina el troleibús de trànsit ràpid que circula per la ciutat de Castelló. L'empresa concessionària estarà subvencionada per la Generalitat Valenciana per 1,3 milions d'euros anuals, durant 15 anys en considerar que el negoci serà deficitari.

Per tant, diguem-ho clar i fort, és en realitat una infraestructura fracassada i ruïnosa, que va costar 100 milions d'euros, complicats d'amortitzar, perquè el servei continua sent deficitari, amb una sola línia en funcionament de totes les projectades. Una herència enverinada de l'antic govern municipal del Partit Popular.

Ara, el nou govern municipal amb la complicitat de la Conselleria d'Obres Públiques i Vertebració del Territori de la Generalitat Valenciana, anuncien un nou intent de millora del servei de la línia en funcionament, ampliant-se un nou vehicle a la flota, el que farà 6, a la vegada que l'augment de la freqüència de pas i horaris, per tractar d'adaptar-se una mica més a les necessitats dels usuaris de la capital i, aconseguir així, un major ús. Modificació que entrarà en vigor el dilluns vinent dia 28.

Una nova reordenació, un augment en l'oferta de les places de transport i una major garantia de regularitat en el servei... però d'una única línia, que difícilment ajudarà a millorar la mobilitat del veïnat, o si més no, una millora per una xicoteta part dels ciutadans, aquells que es desplacen en l'eix est-oest; la resta continuaran amb un transport públic gens o quasi gens sostenible.

No diré que l'ajuntament no fa esforços per millorar el transport públic urbà, s'han fet en aquest any i mig del nou govern millores atenent a algunes de les demandes veïnals, cas de l'autobús nocturn els caps de setmana en l'eix nord-sud o el servei recuperat a l'estiu sense transbord des de la universitat fins a la platja, però del que havia de ser el transport urbà estrella, el que havia de fer passar de ser Castelló una gran ciutat a una ciutat gran, el que havia de convertir-se en una gran xarxa de transport públic metropolità, ha acabat en un no res.

Tot i els "pegats" que amb voluntat s'estan posant, encara i crec que malauradament i per molt de temps, queden zones de les comarques de Castelló desconnectades de la capital.

Si a això li afegim que el tren de rodalies continua sense arribar al nord del País Valencià, les línies d'autobusos que connecten la ciutat amb els pobles del voltant encara tenen moltes deficiències i els pobles de l'interior, directament, estan desconnectats del transport públic, el caos el tenim assegurat.

Difícil ho tenen la Generalitat i l'ajuntament per aconseguir que el transport públic es convertisca en una alternativa real a l'ús del cotxe a la nostra ciutat, i més difícil encara donar resposta encertada i vàlida a la demanda dels veïns de Castelló, malgrat tots els esforços que es realitzen; l'herència rebuda ha estat massa catastròfica i estem, vulguem o no vulguem, en aquest TRAM, massa hipotecats.

De manera que el bonic projecte per unir amb el TRAM Castelló, el Grau i Benicàssim, i Almassora, Vila-real i Borriana -el TRAM comarcal-, mai serà realitat i mai el veurem en funcionament, i aquella idea inicial de connectar 350.000 ciutadans de Castelló i rodalies, haurà de dormir per sempre el somni dels justos.

Si, però no, pegats però no solucions pel segle XXI, difícil ho tenen els governants actuals per millorar i revertir la impopularitat del que havia de ser la revolució del transport públic i que finalment ha estat el responsable darrer del canvi de fisonomia del nucli urbà. El temps dirà...

dissabte, 19 de novembre del 2016

Encert!!!

Lorenzo Ramirez, admirat mestre pintor -la seua passió sempre ha estat el dibuix-, famós il·lustrador de llibres i publicacions, i amic des de fa un bon grapat d'anys, té reconeguda la seua obra com a paradigma de la temàtica festivo-costumista del nostre poble, havent aconseguit al llarg dels més de 30 anys de dedicació al món de l'art nombrosos premis i guardons.

La seua tenacitat, disciplina i sensibilitat l'han portat a ser un clar referent dins el món de la festa a Castelló, doncs des del seu poble natal, Borriol, mai ha deixat de mirar la mar i el cel de la mediterrània, les arrels del poble i les tradicions de Castelló, bevent en la pauta artística del mestre Porcar, a qui va considerar el seu primer referent.

Les seues pintures i dibuixos són cita quasi obligada, amb caràcter pràcticament anual a les sales d'art de Castelló en arribar les dates pròximes a les festes fundacionals, esperades sempre per la seua creativitat i castellonerisme, reservant-se i presentant "cada magdalena", una sorpresa pels seus fidels seguidors.

De dibuix fàcil i senzill, només ell és capaç de recrear el sentiment pairal, amb autèntica vocació festera. Per això, no ha de resultar estrany que el món de la festa li haja "tornat" en part molt del que ell ha fet per aquesta, per la seua defensa de la cultura pairal.

Així, entre d'altres distincions, Lorenzo va ser nomenat Mestre Templer "Guido de Sellón" el 2008, Adelantat de l'Aljama el 2013 o mereixedor de la insígnia dels pal·liers de la Mare de Déu del Lledó, rebuda també el 2013, com a reconeixement a l'artista que més ha difós la imatge de la Patrona de la ciutat.

Ara s'anuncia un nou reconeixement envers la seua persona i obra, en aquest cas, un reconeixement "molt especial", el que li atorga la Federació Gestora de Gaiates, el màxim òrgan gestor representatiu i executiu de les comissions de sector, que, per unanimitat, l'ha designat per la Magdalena 2017 com a Gaiater de l'Any, afegint a tots els seus mèrits el reconeixement de les seues desinteressades aportacions als diferents sectors gaiaters i a les festes.

I és que l'amic Lorenzo no sap dir que no a res, sempre està a punt quan es demana la seua col·laboració i, a banda de ser un "tot terreny" i no ser un "home gran", és reconegut per tots com "un gran home".

No sóc jo una persona massa entusiasmada en el món de les gaiates i dels sectors gaiaters, col·labore quan m'ho demanen si puc i poc més, però reconec que ha estat tot un encert per part de la Gestora en general i del seu president en particular, el senyor Carlos Chipirraz, la concessió d'aquest guardó a l'artista.

Felicitats senyors presidents de les Gaiates, han "donat vostés en el clau". Així s'uneix festa i cultura. Amb reconeixement com aquest fem gran el nostre poble.


I felicitats amic Lorenzo, t'ho tens més que merescut i, de segur, que aquesta nova distinció te servirà d'al·licient per preparar-nos alguna altra agradable sorpresa. Què afegiràs ara a les darreres aportacions de la decoració ceràmica amb motius festers? Poc viurà qui no ho veurà diuen al meu raval. Esperarem amb impaciència poder gaudir de la teua nova obra, a la qual, sens dubte, et sentiràs més que esperonat per aquest nou reconeixement.

dijous, 17 de novembre del 2016

És imprescindible?

Està passant en aquests moments, és historia viva d'Espanya, on el Rei Felip VI és el protagonista, m'estic referint a la presidència de l'acte de l'apertura de la dotzena legislatura de les Corts que acull el Congrés dels Diputats. És el que toca, i res a dir, democràticament així està establert.

Tanmateix l'acte en si, ha estat precedit segon el que la televisió ens ha mostrat, per un "passe de revista militar" a un batalló d'honors format per quatre companyies dels exèrcits de Terra, Armada, Aire i Guàrdia Civil i esquadra de gastadors, i s'ha d'acabat, seguint el guió previst, amb una desfilada militar de les mateixes forces armades i guàrdia civil, per honorar sa majestat, sota el comandament i supervisió del Cap de l'Estat Major de la Defensa.

Voleu dir que aquesta manifestació de força militar és imprescindible, en un acte com aquest, en el que se suposa s'inicia una nova etapa de parlamentarisme democràtic i amb nous partits i líders del panorama polític nacional?

Quin és en realitat el sentit de la presencia militar en l'acte? Tradició? Costum? No serà voler usar el moment i l'ocasió per impressionar mostrant la capacitat militar i si fóra necessària repressiva de l'estat? Serà propaganda per mostrar l'aparent fortalesa militar espanyola? Per mostrar la capacitat dels diferents exèrcits de què es compon la milicia nacional?

Una desfilada militar, siga festiva o protocol·lària, per mi, és, a banda de criticable pedagògicament, un acte absurd en una democràcia del segle XXI i que caldria ja superar, tal com va fer-se fa uns anys amb l'obligatorietat del servei militar. Fer una desfilada militar en l'acte d'apertura d'una legislatura que s'endevina complexa no crec siga cap símbol de modernitat ni de normalitat, més encara, ho veig, és la meua opinió i puc estar errat, estar fora del temps actuals.

De la mateixa manera que no la vaig veure necessària tampoc el dia "de la Festa Nacional", en què amb un reconeixement públic del treball i dedicació dels "servidors de la pàtria", haguera estat més que suficient, i tampoc veig oportú dedicar un dia a "enaltir les forces armades" amb una gran parada militar, menys encara ho considere necessari hui.

Què voleu que us diga? Sóc més partidari de la cultura de la Pau, i per això, m'haguera agradat més un gest clar a favor d'aquella i de la tolerància i concòrdia, que del desplegament de la força militar. Un acte senzill, com aquell que s'ha anunciat i portat a termini, per demostrar que la crisi econòmica no ha deixat encara el nostre país, la suspensió del còctel a diputats, senadors i convidats, amb què solia acabar l'acte en les XI "apertures" anteriors. No, no estem per tirar coets ni per pagar àpats amb els diners de tots.

No sé el que ens costarà aquesta "rendició d'honors" primer i desfilada final, però de segur que no serà poc, vist que no només suposa una mobilització de tropes aquest matí, ja ahir va haver-hi assaig, podeu veure'l si us bé de gust ASSAIG i ningú fa res de manera gratuïta.


Un gest desproporcionat amb un clar component militarista, absolutament desfasat en ple segle XXI i sense una participació efectiva dels ciutadans. Per mi fora de lloc i totalment prescindible.

dimecres, 16 de novembre del 2016

Renau i les canyes

Està bé que s'investiguen en què i com s'han gastat els diners públics, els de tots, dedicats a les Festes. Està bé, no ho veig malament que s'òbriga una "Comissió d'Investigació dels compters de les Festes" entre els anys 2008 i 2016, però d'entrada cal pensar que cap de les persones, institucions o Ens als que s'ha demanat de comparèixer ha comés cap irregularitat; més encara, cal pensar que si s'ha fet feta i si aquesta ha anat cada any a més, a estat en part, gràcies a les seues col·laboracions.

Tanmateix sembla que en alguns casos, la comptabilitat no ha estat gens clara i que, pot haver-se produït, per les declaracions fetes publiques fins ara, alguna irregularitat en l'assentament de les despeses i ingressos d'algun acte en concret. En aquests casos, cal aclarir-ho i ficar els mitjans per què no torne a passar.

És fàcil que, sobretot en aquelles accions que involucren diferents persones o grups, el seguiment econòmic siga més difícil i calga, filar més prim, per arribar al fons de tot l'entramat de contractacions, despeses, ingressos, beneficis, impostos, seguretats socials i mil i una operacions de l'activitat.

Però, de la mateixa manera, quan allò que vol conèixer-se afecta a una relació contractual simple, aleshores no té massa sentit buscar "una anàlisi dels compters" més enllà de l'estudi i anàlisi de les clàusules del contracte.

Per això va estranyar-me i molt que, entre les persones citades a comparèixer davant aquesta comissió, s'incloguera a la "família Renau", que des de fa més de 50 anys, són els encarregats de preparar "les canyes de la Romeria".

Conec de fa anys a la família Renau, primer al "sinyo" Pepe, que va ser fins al 2005, any del seu traspàs, la persona que seleccionava, recollia i preparava les canyes, un treball quasi artesanal, complementari a la seua tasca llauradora i que, per tradició des de l'antiga Junta Central de Festejos, s'encarregava d'aquest menester; de manera que, allò que va començar sent una tasca més del seu treball diari, aquella recollida en apropar-se el dia de la romeria, "d'unes quantes canyes de la vora del riu", per l'augment del nombre de canyes a preparar, va haver-se de convertir en una tasca "quasi professional" que li ocupava bona part de l'any, i "la preparació de les canyes" va arribar a ser un bon sustent per la família.

La tradició va continuar-la el seu fill José Fernando, que de manera artesanal, any rere any, continua preparant les vora de 30.000 canyes que es reparteixen al llarg del dia gran. I com qualsevol llaurador de la Plana que ven el producte "que cultiva", ho segueix fent com ho feia son pare, mitjançant un acord contractual, en el qual es compromet a realitzar aquest servei a la ciutat, a canvi d'una quantitat de diners, que, com molt encertadament crec ha respost quan se li ha preguntat al respecte en aquesta comissió, "rebia i rep, d'aquells amb qui hi havia tancat el tracte", unes vegades per transferència i altres amb xec, d'acord amb el que figurava al contracte, tant pel que respecta als períodes de cobrament com a les quantitats, més per compromís amb la ciutat i per tradició que pels beneficis que li pot aportar, que també.


Per què els conec, per què se l'esforç que suposa aquest treball, per què sé "el mimo" amb el que el desenvolupen, em dol i molt que es puga arribar a dubtar de la seua honestedat i algú, arribe a pensar que hi ha pogut haver irregularitats en aquest cas en concret. Gràcies família Renau, mai els castellonencs dedicarem uns diners públics tan ben gastats. De no ser per vosaltres que hagués passat amb la tradició de la canya de la romeria? No vull ni pensar-ho...

dimarts, 15 de novembre del 2016

Voleu dir que va ser tan espectacular?

Hi havia expectació màxima, ahir la nit, la lluna novament assolia el seu ple, era lluna nova, i a més a més amb la coincidència que en aquest cas es trobava a una distància mínima de la Terra.

Era la lluna plena més gran en 86 anys, allò que el màrqueting s'ha encarregat d'anomenar "super lluna", paraula no reconeguda oficialment però encunyada popularment, composta del prefix super, que significa sobre, més enllà o en excés i el substantiu lluna, que designa l'únic satèl·lit natural de la terra.

De manera que en aquesta ocasió la Lluna hauria d'haver-se vist més gran i espectacular que mai, ja que el terme "super lluna" ens suggereix alguna cosa "superespectacular" i, després del que va veure's i fotografiar-se, estareu d'acord amb mi, que caldria canviar el terme "super lluna" per aquell altre de "lluna una mica més gran del que és habitual" i prou.

Perquè en definitiva la diferència entre una lluna plena "normal" i una "super lluna" en contraposició a una "mini lluna", a dures penes pot apreciar-se. Així que tanta expectació va semblar-me desmesurada.

Científicament l'increment del diàmetre angular de la super lluna representa tan sols la quinzena part del mida del nostre dit xicotet, de manera que tan si és super, com si és mini, tan si estem en un perigeu, punt de l'òrbita el·líptica de la lluna al voltant de la terra en què aquesta es troba a la mínima distància d'aquesta, com en un apogeu, en què la lluna es troba a la màxima distancia, difícilment trobarem diferències observables a simple vista, amb qualsevol lluna plena mensual.

Una altra cosa són els mites que "han crescut" al voltant d'aquest fenomen, com aquell que diu que mirar fixament una super lluna pot fer que l'observador arribe a embogir, que tot i semblar-nos una idea ridícula, encara ara s'empra el terme llunàtic per designar aquell que està boig; o aquell altre mite que ve a dir que tres dies després d'una super lluna la Terra, per raó de la major força gravitacional de la Lluna, està predisposada a majors desastres naturals, tanmateix res d'això ha passat mai.

14% més gran i 30% més brillant, tot i ser un increment notable, no va ser suficient per a qualificar la lluna d'anit de més espectacular que altres llunes plenes i, ací, a casa nostra com tampoc les marees són massa visibles, tot va semblar igual, i difícilment vam ser capaços d'apreciar-ho. Només, si voleu, podem afirmar que el cel nocturn va presentar-se una mica més bonic.

Tot i que la super lluna va guanyar la batalla als núvols, que el nostre satèl·lit es trobara uns 500 quilòmetres més a prop de la Terra del que és habitual, en una distància superior als 356.000 quilòmetres, no va suposar cap apropament espectacular, cap "visió extraordinària".

Crec que a la fi va ser més la propaganda i l'expectació que la realitat, a la fi màrqueting científic influït per l'astrologia que no astronomia. En voleu més? Si el terme "super lluna" ja de per se resulta propagandístic, hi ha indrets on a aquesta lluna del perigeu se l'ha batejada com del castor o escarxada, per allò de presentar-se en època de cacera d'aquest oradors o pel temps en què comença a ser habitual la rosada gebrada.


I si no la vàreu veure anit, no vos amoïneu, aquesta nit també serà visible, i de segur, que amb poca, molt poca, diferència del que va poder observar-se la nit passada... Eixiu a veure la lluna, i no fa falta que siga hui, pot ser demà o la setmana propera, sempre paga la pena, sempre descobrireu la immensitat de l'univers que ens envolta.

dijous, 10 de novembre del 2016

Deixem volar la imaginació...

 Elucubrem, especulem o imaginem coses sense massa fonament racional; reflexionem, cavil·lem, considerem, tirem mà de l'enginy, pensem per un moment, la noticia s'ho val.

La Diputació de Castelló per boca del seu president, hui mateix ha fet públic el que serà el pressupost de la institució pel 2017, més de 131 milions d'euros, una xifra que escapa a allò que normalment "dominem", i que en antigues pessetes equival a vora 22.000 milions, tota una fortuna...

Pensant que des del desenvolupament de les Comunitats Autònomes, la diputació castellonenca, igual que la de València o Alacant, ha vist reduïdes les seues competències, pensant que en molts casos sembla haver-hi duplicitat de funcions o s'ha vist en més d'una ocasió, com a "nius de corrupció", aquesta enorme quantitat de diners dona que pensar i molt.

És veritat que la Diputació ha de ser un òrgan clau de suport als pobles xicotets, per ajudar a fixar la població al territori, per evitar despoblaments, amb funcions tan variades que van des de la coordinació de serveis municipals, la cooperació jurídica, econòmica o tècnica, l'ajuda per la implantació de l'administració electrònica, fins a la implementació de la xarxa cultural.

Per això en una província com la nostra, amb 135 municipis, d'entrada pensem que amb 131 milions d'euros, hauria d'haver-hi quasi un milió per cada municipi, més de 150 milions de les antigues pessetes, tota una fortuna, un bon suport econòmic per aquells pobles més menuts...

Però no, malauradament no és així, doncs del pressupost de la diputació castellonenca, una part important, 30?, 40, 50%?, es dedica a despeses de personal, i si li afegim un 20?, o tal vegada 30%?, dedicat a despeses del tipus corrent, que queda?, un 30? Un 40% per inversions i programes?

Ara resulta que dels 131 milions, només als pobles arribaran uns 52 milions, de manera que si foren repartits uniformement, cada poble rebria 0,38 milions d'euros, 64 milions de pessetes, que encara seguirien sent molts diners per aquells pobles, més de 80 del total, de menys de 1.000 habitants, però que malauradament any rere any, solen ser els que menys inversions reben.

El senyor Moliner ha dit que aquests diners han de marcar el futur i han d'ajudar a millorar el benestar dels veïns i dinamitzar l'economia i els interessos dels castellonencs. Quins diners? Com hem vist menys de la meitat de la totalitat dels pressupostats.

Així no arribarem massa lluny. Jo no sé si les Diputacions sobren o no sobren, no sé si en realitat fa o no falta aquesta organització territorial, però vist "el que pot quedar per inversions reals" d'un gran pressupost, em plantege i si realment és útil i eficaç per a allò al que ha de servir, doncs sembla que com a intermediari entre l'Estat, l'Autonomia i els Municipis, després de fer front a totes les despeses d'infraestructura, la repartida queda curta, molt curta...


Racionalització organitzativa hauria de ser la solució. L'accés i millora dels serveis bàsics dels diferents municipis ha de ser la base de les inversions. No són necessaris hospitals i instituts en tots els pobles però si infraestructures que vinguen a frenar la despoblació. Com aconseguir-ho?començant per reducció de personal amb eliminació de duplicitats de funcions i reducció de les despeses de tipus corrent. Diners del poble per al poble, deixem volar la imaginació...

dimarts, 8 de novembre del 2016

Tota pedra fa paret

 O tota pedra fa marge, com he sentit dir també en més d'una ocasió. Aquesta és una dita típica del meu poble que ens alliçona en el fet que tot ajuda, que no hem d'infravalorar un esforç per xicotet que parega, si va en el sentit que ens convé. És un elogi de la solidaritat, de l'entre tots ho farem possible.

I que és el que cal fer possible? Doncs en aquesta ocasió la finalitat està a aconseguir que la candidatura de "Camins del Penyagolosa" siga reconeguda com a Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, perquè atorgaria a la candidatura la confirmació del seu valor universal, i el que és més important, seria reconegut com a bé universal i passaria a inscriure's en la Llista de Patrimoni Mundial que, suposaria la col·laboració de la comunitat internacional en la seua protecció.

Tot un repte que des de fa més de tres anys la Diputació castellonenca porta entre mans. Que es reconeguen per l'organització de les Nacions Unides per l'Educació la Ciència i la Cultura, les peregrinacions i romiatges que, amb rituals propis, els diferents municipis que conformen la candidatura, realitzen de manera anual i des de temps ancestrals, més enllà del segle XIV, al santuari de Sant Joan de Penyagolosa, un lloc únic i ple de misteri.

Des del primer moment van ser molts els castellonencs de la capital i de la resta de pobles de la província, jo entre ells, que vam fer nostra aquesta petició, adherint-nos a aquesta. També en l'àmbit institucional la universitat Jaume I, la Generalitat Valenciana, els Ajuntaments, van donar el seu suport per agilitzar els tràmits. Fins i tot una pàgina web va crear-se per recolzar la candidatura: CAMINS

Ara, fa pocs dies ens hem assabentat que la candidatura ha rebut un fort impuls, al ser inclosa per part del Ministeri d'Educació Cultura i Esport, reconeixent el gran valor patrimonial que atresora el projecte, incloent-lo dins el Pla Nacional de Paisatge Cultural, en el llistat dels 100 paisatges culturals més representatius del territori nacional.

Així Camins del Penyagolosa passa a formar part dels 19 paisatges simbòlics i itineraris culturals, juntament amb altres com El Cap de Creus, Covadonga, Roncesvalles, Aranjuez o Las Batuecas, de gran valor funcional o aprofitament cultural.

De manera que un nou impuls, en aquest cas, per una major sensibilització política ha vingut a reforçar la candidatura. Una nova empenta de difusió i consolidació per aquest reclam promocional. El que deia al principi, tota pedra fa paret, ja falta menys per aconseguir la finalitat proposada...

Cal recordar que el nostre paisatge cultural Camins del Penyagolosa no és un element de mera contemplació, si més no allò que el fa únic és l'essència, el procés de formació i el seu significat, per tots aquells que d'una manera o altra el recorren, constituint-se ara, al segle XXI, com un component funcional en relació amb l'economia, les formes de vida, creences i cultura que el determinen i caracteritzen.


Una bona notícia sens dubte que ens ompli d'esperança. Som somniadors, però també valencians de realitats i ambicions que, hui, veiem una mica més a prop. Una empresa cultural que seguirem portant endavant...

diumenge, 6 de novembre del 2016

Producte de dia i familiar.

La principal funció de l'alimentació, la bàsica és nodrir, aportar l'energia suficient al cos per a desenvolupar-se. En molts països aquesta alimentació bàsica resulta fins i tot difícil i, causa principal de moltes malalties i mortaldats.

En altres llocs com a casa nostra, on l'alimentació bàsica està més o menys assegurada, apareix un segon nivell d'alimentació, aquella que definim com menjar fi, delicat, més pel fet de plaure al paladar que per nodrir, que convida a ser menjat, aplicable a molts aliments, que si són específics, anomenem "delicatessen" i fan referencia a dolços amb escàs valor nutritiu i alt percentatge en sucres, anomenem "llaminadures".

D'aquells a qui els hi agraden molt aquestes llaminadures, pastissets, caramels, gelats, bombons..., cosa d'altra banda gens estranya, i no poden parar de menjar-ne, en diem llaminers o llépols, i de la qualitat en abstracte, llepolia.

I és que hi ha productes que conviden a ser menjats, que atrauen, que són llaminers "de per se", cas de la xocolata, producte que associem amb esmorzars, berenars, postres, dolços, bombons... amb multitud d'aromes, sabors i tonalitats, plaer, pur plaer.

Per això, any rere any, des del 2008, en arribar novembre, torna a resultar tot un èxit "ChocoCas", la Fira de la Xocolata, el dolç I el pa artesà que en la seua novena edició està celebrant-se en aquest cap de setmana a la Pèrgola, amb la finalitat d'impulsar i dinamitzar el comerç local, valorant els nostres productes artesans.

I és que la xocolata dóna per molt, vins, sabons, pastissos, galetes, bombons, torrons, dònuts, mel, gelats, ... a la vegada que aconsegueix crear un efecte de benestar al cervell, per culpa d'una amina aromàtica molt simple que conté, la fenil etilamina, amb efectes psicoactius.

Així que menjar xocolata en les seues més variades formes és fer bondat, ni engreixa, ni crea addicció, ni presenta propietats afrodisíaques, tot i tenir unes capacitats balsàmiques en qüestions cardiovasculars, a més de ser un bon remei per la tensió arterial, ja que eleva els nivells d'antioxidant en sang, això si, com tot, menjat amb moderació.

Malgrat que al nostre País no es cultiva el cacau sí que som grans productors de xocolata i consumidors com a producte de dia i familiar; de tots ells l'anomenat "negre", amb un alt percentatge de cacau, és el més complex i exquisit, un plaer difícil de reprimir.


Doncs ja ho sabeu, encara sou a temps, tanca a les 8 de la vesprada, si esteu avorrits, deprimits o simplement cansats, acosteu-vos a la Pèrgola, de segur que trobareu raons per no deixar de menjar xocolata, doncs des de la porta fins al darrer racó de la sala, l'aroma, el flaire, el color de les mil i una variacions de llepolies us captivaran i si no ho sou encara, entrareu de ple en el món dels llépols.

divendres, 4 de novembre del 2016

Quatre bons amics.

Diuen que la tardor és l'estació que invita les persones a acostar-se i que, tal vegada per allò del mig fred i la nit que arriba més prompte, amplifica en els humans la tristesa. Diuen també que la tardor convida a llegir i que els bons amics són com els llibres... Tal vegada siguen tòpics però jo tinc l'enorme fortuna d'haver tingut i tenir a la meua vida bons amics que, a més a més escriuen i publiquen.

Amb uns encara compartisc estones de la meua vida, amb altres, malauradament, només puc compartir records i vivències, i fer-los present mitjançant la lectura de les seues obres, doncs la mort va emportar-se'ls a l'Olimp anys enrera...

Amics que van lluitar al llarg de la seua vida per usar el valencià com a llengua d'expressió a les seues obres i escrits, defensant l'ús de la nostra llengua en un primer pla de l'esfera pública, social i cultural, ja fora a través de la prosa o la poesia, motors de l'activitat cultural del valencià a les comarques de Castelló durant dues dècades: Vicent Marzà, Manel Garcia, Vicent Serra i Joan Bta. Campos.

Tots quatre protagonistes en aquests dies, en el cas de Marzà, que va debutar com a escriptor el 1995, perquè aquest 2016 s'han complit 20 anys de la publicació de l'obra "El campanar de Castelló, les campanes del Fadrí", premi que va ser d'Humanitats de la ciutat el 1995, i que va donar impuls a la rehabilitació del nostre estimat símbol local. El recordat Manel, perquè tot just aquest passat 5 de juny, van complir-se 10 anys del seu traspàs i hui, els seus amics, per mostrar el compromís fidel que ens manté com ell volia lligats a la terra i a les arrels, el recordarem en una vetllada literària i musical. Vicent Serra, a qui tres anys després del seu traspàs, l'ajuntament vol recordar amb la creació i convocatòria d'un premi d'investigació sobre el patrimoni etnogràfic i la cultura popular de Castelló que, rebrà el seu nom. I Campos qui l'any 1996, tot just s'acompleixen 20 anys ara, va engegar la revista de cultura i festa "Plaça Major" que continua editant la Federació de Colles de Castelló, veu festera del nostre poble.

I tots quatre lligats també a uns altres amics, en aquest cas components de "El Pont Cooperativa de Lletres", una associació de la qual formen part una quarantena d'autors pertanyents a les comarques del nord del País Valencià que presenten la seua activitat literària fonamentalment en la nostra llengua pairal.

D'ells va ser la idea inicial desenvolupada al desembre del 2012, al centre municipal de Cultura, de nomenar a títol pòstum socis d'honor a Marzà i Garcia, i també a l'octubre del 2014 a Serra i Campos.

I en aquesta línia de record als amics absents el Pont també aquesta vesprada, amb motiu del desé aniversari del traspàs de Manel Garcia, ha preparat sota el títol genèric de "Volem allò que de crit té el perfum", amb la col·laboració de la regidoria de cultura del nostre ajuntament, un homenatge a la figura i obra del malaurat poeta.


Un acte emotiu i de segur senzill però ple de sorpreses al que espere assistir tal com vaig fer-ho als anteriors del nomenament de socis d'honor i al que us convide a acompanyar-nos. Ell per la seua estima envers tot allò que és nostre, s'ho mereix i, vosaltres, amb total seguretat passareu una estona més que agradable. Som un poble culturalment obert i creixent, convençuts que rebem des del més enllà, d'aquests quatre bons amics i hui, principalment, de Manel Garcia Grau, l'espenta i força per seguir avançant.