Error

 Darrerament als diaris passa com amb els mòbils, serveixen per a tot. Fa uns anys va eixir la moda "dels suplements" que acompanyaven dia sí, dia també la premsa, dedicats a l'esport, entreteniment, magazins, xafardejos, etc., a la vegada que s'insertaven, -encartar crec és la paraula encertada-, propagandes, reclams publicitaris a tot color, cada vegada més grans de mida i amb major nombre de pàgines amb temptadores ofertes tan variades com electrodomèstics, materials de construcció, menjars, begudes, joguines..., de manera que comprar el diari va anar convertint-se de mica en mica en una caixa de sorpreses: què em donaran avui?

Diumenge passat juntament amb el diari, i per no perdre el costum, van donar-me una Guia turística "Excursiones y Escapadas. Provincia de Castellón". Un llibre d'un centenar de pàgines, amb paper de qualitat i a tot color, editat pel Patronat Provincial de Turisme de la Diputació Castellonenca, amb la finalitat clara de descobrir i promocionar el millor de la nostra província. Fins ací tot correcte.

Una Guia editada en castellà perquè puga ser consultada i llegida per tots els veïns i principalment per aquells forasters que, ara, en aquest estiu, han decidit passar uns dies a les nostres terres i, així, de manera pràctica i gratuïta puguen conéixer des de les principals poblacions singulars del nostre territori provincial o fins a un bon grapat de rutes de temàtica variada, passant per les platges, els recursos naturals o les festes d'interés.

Tanmateix, tot i poder resultar útil la publicació, considere que no ha estat gens encertat el mitjà de distribució. Jo em pregunte: Quin percentatge de turistes que ens visiten compra un diari local? Més encara si considerem que el consum de premsa escrita està en clara recessió, si és a l'estiu quan es ven menys premsa, si, en cas que els visitants compren premsa, aquells s'inclinen majoritàriament per premsa nacional o esportiva...

Tot això en fa pensar que un percentatge molt elevat d'aquelles Guies turístiques hauran anat a parar a mans dels mateixos castellonencs, dels veïns que, vet per on i en percentatge molt elevat som coneixedors de tot allò que se'ns "vol vendre" i que, majoritàriament, som els qui adquirim la premsa local.

No sé quants diners s'hauran invertit a les guies, tampoc el nombre d'exemplars editats i qui, finalment, les haurà pagades, però, tant de bo m'enganye, l'impacte sobre el visitant, sobre el foraster, haurà estat mínim, poc, massa poc per l'esforç que haurà suposat la campanya.

Sense saber de quin cap haurà eixit la idea d'efectuar el repartiment mitjançant el periòdic "Mediterraneo", considere l'elecció no ha estat gens encertada i caldria que els responsables feren una anàlisi del seu seguiment i una valoració de l'impacte que la publicació haja pogut tenir i que, tots, puguem arribar a conèixer-lo.

Podem, fins i tot, fer-lo nosaltres mateixa, acosten-nos a qualsevol turista que trobem a la costa o als pobles de l'interior, mostrem-li la publicació i preguntem-li si la coneix. Estic segur que no arribaríem a l'un per cent les respostes afirmatives, més encara, preguntem si han vist o llegit El Mediterraneo i, constateu vosaltres mateixa el resultat i de retruc l'efectivitat de la repartida, una veritable llàstima.

Responsabilitat? Com sempre de ningú. Èxit? Per a la Diputació segur, totes les guies repartides en un dia. A qui han arribat? Han arribat als destinataris principalment visitants forans? Amb tota probabilitat la resposta és contundent, no. Conclusió: una nova acció de diners llançats a perdre. Així ens va...

Il·lusió

Pocs minuts abans de començar l'acte de l'elecció de Regines i Cort d'Honor per l'exercici fester del 2017 una paraula està en boca de moltes xiquetes, senyoretes, famílies i amistats, és la paraula il·lusió. Totes les candidates, aquelles que en temps i forma han volgut optar a representar la seua ciutat al llarg de tot un any, manifesten l'esperança, amb fonament real o sense, d'aconseguir estar entre les elegides.

I és que la il·lusió probablement siga el lubricant de la vida i el pitjor que et pot passar és no tenir-ne i és que l'anhel d'aconseguir alguna cosa, d'arribar a algun lloc, ajuda a la persona a il·lusionar-se, a generar il·lusió, pensant i desitjant que l'oportunitat pot arribar a materialitzar-se, convertint-se en una realitat.

Es diu que d'il·lusions no viuen les persones, però jo afegiria que sense, tampoc. Tenir il·lusió per ser Regina o Dama de la Ciutat és tenir ganes d'alçar-se cada dia, de viure la vida, d'emprendre i d'actuar, d'evolucionar en l'àmbit personal i avançar socialment.

Ara bé, tenir il·lusions, somnis de futur, tampoc no vol dir ser un il·lús. Les il·lusions no es fan realitat si no s'acompanyen de treball i esforç. Es poden tenir il·lusions sense deixar de tenir els peus a la terra, però fixant els ulls al cel. I, per tot això, a les portes d'un any i unes festes que, malauradament, seran difícils per moltes persones, vull desitjar sort i encert en la responsabilitat de la tria.

I és que tenir il·lusions avui, encara no té preu. Cal ser conscient que les festes per a les quals resulten finalment elegides seran molt especials i requeriran estar a l'altura d'una responsabilitat molt important, tot i que de sobte poden arribar a canviar els plans de tot un any.

Necessitem xiquetes alegres, divertides, obertes i participatives, i senyoretes que, a més a més de presència sàpiguen estar allà on han d'estar i dir el que cal dir, quan s'haja de dir-ho, ni més ni menys, sembla fàcil però per alguna elegida en anys anteriors, en més d'una ocasió, açò, ha suposat un greu problema. Espere no caiguem en la mateixa errada.

Tot i que la joventut ha canviat en els darrers anys la manera d'implicar-se i viure la festa, encara hi ha moltes joves per a les quals ser representant de la ciutat al llarg de tot un any, és un orgull, i viuen la vida com "un instant que passa i mor" i per tant, cal aprofitar al màxim.

Totes les candidates han tingut la sort d'ostentar amb anterioritat algun càrrec fester en les seues respectives comissions, coneixen l'ànima de la festa, i ara volen fer un pas més en la seua generositat. Sense elles la festa oficial no seria possible, però totes no podran ser elegides, algunes es quedaran pel camí i tot i el seu compromís hauran de renunciar a representar la ciutat, però mai a seguir vivint intensament l'any fester.

El poble espera amb impaciència el nom de les elegides per sentir-se orgullosos del seu ben fer fester, però sobretot esperant poder comprovar prompte el seu veritable esperit participatiu i amor per la nostra festa i les nostres tradicions, és el que la ciutat es mereix.

UBE: Satisfacció.

No, no és el nom de la lletra "V "el títol que hui encapçala aquest comentari. A la nostra llengua aquesta grafia rep el nom de "be baixa". En escoltar aquest mot, al nostre entorn més proper, prompte el relacionem amb tres elements diferents, tots tres estretament lligats i ara, en aquesta primera setmana d'agost, d'actualitat.

 

Ube, així la primera en majúscula, és el nom d'una ciutat que es troba a l'oest del Japó, amb costa al sud en el mar interior de Seto, a la prefectura de Yamaguchi a l'illa Honshu i que presenta aproximadament la mateixa població que la nostra ciutat, tot i ser molt més moderna i actual, ja que va ser fundada el 1921, essent la seua màxima activitat econòmica la industria química.

UBE, ara les tres en majúscula, és també el nom d'una multinacional japonesa, líder en el sector de la química, l'energia, el medi ambient, ciment, materials de construcció, maquinària i productes metàl·lics, que, és sabut per tots, compta des del 1994, amb una planta química de producció de caprolactama,al polígon del Serrallo del Grau, l'antiga Proquimed, per a l'obtenció de niló d'ús tèxtil, fertilitzants, poliamides i altres elements per ser usats en aplicacions d'enginyeria.

L''Illa-Grau és el principal Club de Voleibol que tenim a la ciutat, club que des de la temporada 2005-06 compta amb la inestimable col·laboració de la multinacional japonesa UBE, rebent el nom oficial de UBE L'Illa-Grau, experimentant un creixement notable en els darrers anys, de manera que per aquesta temporada vinent l'equip sènior masculí, inscrit en la categoria de la superlliga masculina 2, tractarà d'aconseguir l'ascens a l'elit d'aquest esport.

Ube ciutat, empresa i equip, tres potes d'un mateix engranatge que sembla funciona bé i del qual ara s'estan fent més passos perquè encara funcione millor.

Ens assabentem que a la relació directa que manté amb Castelló des de fa més de 20 anys aquella ciutat nipona, enfortida mitjançant unes negociacions bilaterals iniciades a l'abril del 2015, busca en aquests dies un major apropament, una major relació, amb la presència en aquella localitat del japó del vicealcalde de Castelló, buscant aconseguir un agermanament entre ambdues ciutats a més a més d'altres relacions que ja comencen a donar fruit com la notícia del compromís que els atletes castellonencs que acudisquen a les olimpíades del 2020 s'allotgen a aquella ciutat, conveni signat amb l'alcaldessa, la senyora Kimiko Kubota.

A la vegada es notícia que després de més d'un any de l'ampliació de la planta de fabricació de niló d'UBE al Serrallo, es consoliden les vendes als mercats americà i rus, així com a l'Orient proper, ampliant-se la presència comercial en aquells països, i millorant considerablement la competitivitat i, naturalment, els beneficis.

Tal vegada per aquest darrer motiu, el Club de Voleibol podrà seguir contant una temporada més amb la col·laboració de la multinacional, enfortint-se les relacions entre el president d'UBE Corporation Europe, Bruno De Bièvre i el del club grauer Raúl Alfaro.

Castelló i Japó més a prop que mai, gràcies al "matrimoni" Ciutat-UBE Corporation. Faig vots perquè aquest foment del contacte humà, cultural i esportiu, es transforme en vincles més estrets encara de solidaritat, i quallen en molts altres projectes de benefici mutu. Satisfacció és la paraula.

"Mas madera"

 Aquesta és si fa o no fa, la celebra frase pronunciada per Groucho en el film rodat el 1940, "Los hermanos Marx en el Oeste", en el precís moment que parla entre vagons als companys, en la carrera per arribar primer al Registre de la Propietat i fer-se amb unes terres disputades a un home de negocis sense cor.

I aquesta cèlebre frase m'ha vingut hui a la memòria en llegir en un diari local que, més a més de la cinquantena d'obres desaparegudes del catàleg municipal del patrimoni de les que ja sabíem s'està fent un seguiment fins i tot des de la fiscalia, ara cal afegir altres 300 que, sembla estan sense catalogar, es a dir, tot i estar localitzades, no apareixen registrades al catàleg artístic municipal.

Açò em fa pensar que fins ara, ningú pot afirmar-ho però tampoc negar-ho, no sabem de ciència certa si s'han perdut algunes obres, ni tampoc quina ha estat la destinació d'aquelles que de moment semblen desaparegudes.

Ens cal un catàleg municipal d'obres i ens cal ja i actualitzat, no podem ni devem ni ens mereixem els castellonencs aquest descontrol que hem tingut fins ara. Cal investigar, dedicant el temps i els esforços que calga, a l'estudi i anàlisi del patrimoni, a la vegada que cal conèixer el seu estat actual, per preservar-lo i si de cas restaurar-lo, i finalment cal difondre'l mitjançant totes les xarxes que tenim al nostre abast en l'actualitat per què arribe al nombre més gran possible de persones. Només així, tots coneixerem del que estem parlant.

Molt bona la iniciativa de realitzar un inventari del patrimoni per part de la regidoria de cultura, ja que és del tot intolerable que desenes de quadres i de publicacions romanguen amuntegades al Centre Municipal de Cultura.

Açò, que en paraules del portaveu adjunt del PP municipal, l'amic Pérez Macian només vol ser una cortina de fum, sembla que s'està convertint en una vergonya pel PP Castellonenc que, en definitiva, per acció o omissió, ha estat qui ha propiciat aquesta situació amb la seua desídia en els darrers anys.

No podem seguir sent indiferents enfront de la quantitat d'obres que arraconades, amb pols i amb condicions de conservació més que deficients d'importants artistes de renom com Bolumar, Porcar, Díaz Naya, Ripollés, Mingol o Traver Calzada

Que les obres estiguen "localitzades" mai ha de ser suficient. Que sapiguem que eixa o l'altra obra estiga al Palau Municipal, a la Càmera Agrària, al Casal Jove o l'Edifici Urban, no ho ha de ser tot. Cal conèixer el seu estat, el motiu pel qual es troba on es troba i el que és més fonamental si és aquell el lloc adient per la peça. Només així aquesta restarà protegida.

És del tot necessari d'una banda tenir un catàleg actualitzat i d'altra, fonamental, establir un protocol d'actuació i seguiment de les obres d'art municipals des del precís instant en què tenen entrada a les dependències municipals, que certifique la seua ubicació així com els canvis i trasllats que puguen tenir amb el pas del temps.

No donar-li importància al Patrimoni Cultural Municipal és des del 7 de juliol de 1986, fa 30 anys, il·legal, doncs els béns patrimonials de qualsevol ajuntament es regulen pel Reglament de Bens de les Entitats Locals, (R.D. 1372/1986) on, en l'article 17.1 és prescriu l'obligatorietat d'inventariar els mateixos.

I encara l'amic Pérez Macian té la cara de dir que "aquest govern municipal de Marco i Nomdedéu acabarà amb la dignitat de la ciutat", el que em dona peu a recordar un altre refrany també molt popular que diu "Cap geperut no es veu la gepa", no reconeixent amb humilitat les greus errades de les quals ell i tots aquells que amb ell van governar el nostre poble en els darrers anys, van tenir, fent-nos perdre una part important de la cultura...

Avancem, però no és prou…

O si voleu, avancem, però no prou de pressa, tant se val. Això és el que vaig pensar no fa massa dies quan vam aprovar el nou Reglament que ha de regir des de ja, l'elecció de les Regines i Dames de la Ciutat, màximes representants festeres del nostre poble al llarg de tot un any en un ample i llarg camí amb fites tan importants com les festes de la Magdalena o les visites protocol·làries a les Falles de València i Fogueres d'Alacant.

És veritat que el món de la festa passa per moments difícils i més encara el món de les Gaiates. De tots és ben sabut la dificultat que tenen algunes d'aquestes associacions per trobar xiquetes i senyoretes que vulguen assumir la màxima representativitat dins el seu sector, ostentant el càrrec de "madrina", o com aquelles canvien de sector com qui canvia de jaqueta, d'un any a un altre.

Per incentivar la participació en els sectors gaiaters, el nou reglament d'elecció de Regines i Dames de la Ciutat, demana que qualsevol candidata a ocupar algun d'aquells càrrecs, haja estat abans membre d'alguna Comissió de Sector, de manera que indirectament si alguna xiqueta o senyoreta vol, algun dia, ser candidata a Dama de la Ciutat o Regina de les Festes, obligatòriament ha "de passar" per una Comissió.

No penseu que açò és discriminatiu? Limita la presentació de candidatures a moltes altres xiques que, poden presentar un ampli currículum fester, però no pertànyer a cap gaiata; cas per exemple d'una xica que pot pertànyer a un grup de ball a la vegada que membre activa d'una colla i participant en altres entitats festives i culturals de Castelló, molt festera diríem, però vet per on, mai podrà ser representant "oficial" del seu poble. És just?

És veritat que s'han reduït un poc les pretensions de les Comissions de Sector, ja que en el primer esborrany, es feia constar que per optar a qualsevol d'aquells càrrecs, era necessari haver ocupat el càrrec de madrina, mentre que en la redacció definitiva aprovada pel Consell Rector del Patronat de Festes, amb dues abstencions, entre elles la meua, i la resta de vots a favor, es rebaixa la pretensió a "membre de comissió de sector".

No vull dir amb això que una madrina o una membre de qualsevol comissió de sector no siga candidata, però considere que haver format part d'una "gaiata", un, dos, tres anys o tota la vida, hauria de ser mèrit afegit, però mai condició indispensable, doncs així se segueix fomentant la discriminació, cosa gens acceptable en una societat democràtica com la nostra i en una ciutat lliberal com Castelló.

Si el problema rau en la possible "decadència i fins i tot una possible desaparició" d'alguna Gaiata, és el moment que aquella associació es plantege el perquè arriba a aquell extrem. Què fa o deixa de fer per no ser atractiva, per no arrossegar, per no il·lusionar, però que no s'enganye que "lligar xiques i famílies senceres", per poder optar a càrrecs superiors és, estimar ben poc la gaiata, és un passar per arribar més lluny, és només usar la comissió com a instrument, i això, si vist des de fora, ja és de per si trist, hauria de ser-ho encara més vist des de dins de la mateixa comissió.

Malgrat totes aquestes reflexions, acabe de rebre la convocatòria, aquesta mateixa setmana, la vesprada de divendres vinent, hi haurà unes noves regines i corts d'honor, triades democràticament pels membres de la Junta de Festes i del Patronat, i totes elles, hauran format part d'alguna comissió de sector. El termini de presentació de candidatures encara està obert, esperem que es presenten aquelles que de veritat visquen i estimen la festa, i siguen elegides les millors, les més boniques, simpàtiques, agradables i tinguen allò desaber estar i saber on estan.

Mentrestant, deixarem passar el temps, esperant que l'avanç i l'apertura puga ser total per a anys venidors, en bé i benefici de la festa, de la societat i del poble de Castelló, a qui agrada treballar però també divertir-se.

Patrimoni

Quan escoltem la paraula patrimoni ens ve al pensament el conjunt de béns que pertanyen a una persona. I efectivament això és el patrimoni personal, adquirit generalment per herència o aconseguit per l'esforç personal o, inclús de vegades, per acció de l'atzar.

Però també hi ha un altre patrimoni al qual les persones tenim accés per llei com a membres de comunitats més amples que les personals o familiars, és el cas dels anomenats patrimonis nacionals, autonòmics o municipals, béns, aquests darrers, dels quals podem gaudir pel fet de pertànyer a un municipi i que, l'ajuntament com a dipositari té l'obligació de custodiar.

Generalment els patrimonis municipals són amples i variats, abasten immobles, equips, màquines i objectes que tenen un valor en relació a les activitats per a les quals es dediquen, la finalitat o com a obres d'art, de manera que, com més gran és el municipi major és aquest patrimoni.

Com els governs municipals canvien en funció d'allò que determinen les eleccions democràtiques pel govern local, és del tot necessari tenir i mantenir actualitzat aquest patrimoni per saber en tot moment en què es conta, el seu estat i la seua ubicació, és a dir, és lògic que hi haja un inventari actualitzat perquè puga ser consultat en qualsevol moment.

Açò que sembla "de caixó" vet per on no ha existit mai a la nostra ciutat o, en cas d'existir fa anys que no s'ha actualitzat, de manera que, a hores d'ara, i tal com ho han fet manifest la regidora de cultura juntament amb el de seguretat, en roda de premsa aquest matí, a hores d'ara ens trobem a Castelló amb què han desaparegut una cinquantena d'obres d'art del patrimoni local, obres catalogades i que no se sap on poden estar, entre les quals es troben monedes d'or, escultures i pintures, algunes d'elles de gran valor econòmic o sentimental.

On estan aquestes obres? Eixa és la pregunta clau que hem de fer-nos tots els castellonencs. No és prou saber que poden estar cedides temporalment si no sabem fins on arriba aquesta temporalitat, i el que és més greu, on poden estar aquelles de les que no es té cap constància?

Vist des de fora, per un simple veí, això només demostra que no hi ha hagut cap tipus de control i si una desídia absoluta per allò que "no té amo però és de tots", en definitiva una manca de respecte envers la societat castellonenca d'aquells que han ocupat l'ajuntament, el govern municipal a les darreres dècades i que, tots, sabem qui han estat.

No valen lamentacions, cal actuar d'una banda modernitzant les estructures de gestió administrativa municipal, l'inventari de béns culturals i, d'altra buscant responsabilitats fins a les darreres conseqüències, això sense parlar de la manca de respecte envers l'artista del qual hem perdut la seua obra.

Pense que cal actuar prompte i amb contundència per què la situació no arribe a ser més vergonyosa del que ja de per si hui és, amb diplomàcia i consistència cal arribar fins al final i que cadascú assumisca la part de la seua culpa, perquè ara sí, d'açò hi ha culpables, i es prenguen les mesures que calga prendre.

La gravetat del tema és que suposa una burla al veïnat i perquè és un patrimoni municipal que no hauria d'haver desaparegut mai. De vergonya senyors, de vergonya..