La ciutat

La ciutat

dissabte, 30 de juliol del 2016

A la fresca.


 Fa calor, a la Plana i al Vallés. Acabe de veure per curiositat les temperatures d'ara mateix indicades pels observatoris de l'UJI a Castelló i de l'estació meteorològica del Centre d'Alt Rendiment de Sant Cugat, on ara em trobe. La primera 31,6 °C, la segona 32,7 °C, totes dues altes, molt altes; conclusió: la dita a l'inici, fa calor, molta calor, a la capital de la Plana i també uns quilòmetres més al nord, al poble, al tocant de Collserola.

Però que volem si estem en ple estiu? Ja farà fresca a l'hivern, ara toca això, i aquesta calor em porta a la memòria les nits d'estiu a la fresca com un divertiment més de carrer. Eren els anys 60 del segle passat, jo tenia 8 o 10 anys. La gent, els meus veïns i també nosaltres a casa, a manca de televisor gaudíem d'al·licients impensables avui en dia.

El costum a les nits, abans o millor encara després de sopar, era traure la cadira a la porta de casa, "eixir a la fresca", una manera original i barata de fer-se passar la calor, i a la vegada mantenir el sa costum de parlar entre el veïnat.

Mentrestant els més menuts aprofitàvem per a jugar amagats en la penombra que feia la bombeta del carrer, això si no s'havia trencat abans amb un encert llançament de pilota o de pedres. De vegades quan ens acostàvem massa a la gent gran, aquests parlaven en segones perquè no arribàrem a sentir segons quines coses, això s'anomenava "haver roba estesa o moros en la costa".

Generalment i de manera habitual es parlava del temps o de les collites o d'altres temes que a nosaltres els xiquets ens semblaven intranscendents. El que més ens agradava era quan algun veí treia un meló d'Alger i el repartia entre tots, al mateix moment que algun altre ficava en marxa un tocadiscos Kolster, comprat a casa Igualson, i s'escoltava la música de "los 3 sudamericanos", mentre ens menjàvem la tallada del meló, a mossos, refregant-nos-la d'orella a orella, això si, si no ens quedàvem adormits, asseguts amb la tallada a la mà.

Aquelles nits a la fresca, hui impossibles, serien impagables. Us imagineu un carrer amb gent i més gent menjant meló d'Alger, escoltant "será maravilloso viajar hasta Mallorca..." a plena llum de la lluna?

Potser allò no tornarà més, més encara, no m'agradaria que tornara, el passat, passat està, però potser comença a ser l'hora de fer campanya i apagar unes hores els mòbils per fomentar el diàleg i la tertúlia més enllà de l'ús del whatsapp. No us sembla que avui aquelles nits a la fresca de fa anys comencen a ser una necessitat? 
 
Si, ja sé que no serà el mateix, però si us ve de gust, demà diumenge 31 i a partir del es 21.30 hores al meu raval, a la plaça d'Isabel la Catòlica, la popular "placeta de l'ereta", podeu gaudir de sopar i beguda a preus populars i després amb la cinquena edició de cinema al carrer 2016, que organitzat pel club social "la cosa nostra", ens dóna l'oportunitat de visionar la pel·lícula "Barrio", adient per al moment i l'ocasió.

És una oportunitat de tornar a treure la teua cadira a la fresca i gaudir d'aquell ambient d'antuvi en unes circumstàncies i temps nous, però temps d'estiu, de carrer, de barri de sempre.

divendres, 29 de juliol del 2016

Ens vinculats

Per definició general un Ens és un organisme, institució o empresa, generalment de caràcter públic. En el món de la festa, s'anomena Ens Fester a aquella institució que, de manera directa, busca enriquir la festa des de qualsevol vessant. Si, a més a més de buscar un impuls de la festa, es fa manifest un compromís d'una major implicació mitjançant la realització d'accions concretes, atractives i imaginatives, complementàries a les diguem oficials, aleshores, i en el cas de les Festes de la Magdalena de Castelló, parlem d'Ens Vinculat.

Els capítols II i III dels Estatuts de l'Organisme Autònom Local "Patronat Municipal de Festes de Castelló de la Plana", aprovats pel Ple de l'Ajuntament en sessió de juliol del 2012 i publicats al BOP l'1 de desembre del mateix any, reconeixen, articles 70 i següents, una sèrie de col·lectius ciutadans, que per la seua especial significació, importància històrica i pes específic, mereixen vincular-se a l'estructura organitzadora de les Festes de la Ciutat, amb la finalitat darrera de seguir treballant en pro de les festes, la cultura i les tradicions del nostre poble.

La secció 2a determina les diferents classes d'Ens Vinculats, agrupant-los en elements històrics i col·lectius amb gran pes específic, de manera que entre els primers hi figuren la Germandat dels Cavallers de la Conquesta amb antecedents històrics l'any 1951 i els "Moros d'Alqueria", des de l'any 1978, mentre que al segon grup pertanyerien el Col·lectiu de Festes de Carrer, el de les Confraries Religioses, el dels Barris de la Ciutat i el de les Colles.

Tot i això, dins aquest darrer col·lectiu hi ha hagut en els darrers anys uns grups que han destacat per damunt dels altres, cas de "La Colla del Rei Barbut", "La de dolçainers i tabaleters", "La Colla Bacalao", "L'Aljama" o "La Host del Castell Vell", que han anat assolint, any rere any, noves iniciatives festeres i implicant-se en diferents graus en l'estructura oficial, fet que els hi ha portat a organitzar i rebre a canvi unes subvencions municipals per compensar les seues, a vegades, grans despeses.

Tal vegada per això sembla que nous col·lectius festers "volen pujar al carro" i ser considerats com més prompte millor Ens Vinculats, en considerar que són ferms col·laboradors del desenvolupament d'actes festers, la qual cosa destapa un dilema en considerar si, realment, tot i reunir els requisits legals (art 71é), mereixen el reconeixement exprés del Patronat de Festes i, per tant, ser inscrits al Registre previst en els Estatuts.

La polèmica sembla ha arribat al carrer i ja hi ha defensors i detractors de la possibilitat de les noves incorporacions i fins i tot pressions sobre els membres del Consell Rector del Patronat perquè recolzen una postura o l'altra.

Tanmateix sembla que està clar: qualsevol col·lectiu que reunisca els requisits crec ha de ser acceptat. Després, i d'acord amb l'art. 73, serà el Consell Rector qui analitzades en temps i forma les propostes d'activitats a realitzar i una memòria valorada de les mateixes per part dels diferents col·lectius, conformar o negar acords de col·laboració, proposant-se possibles camps d'actuació dins els diferents vessants de les festes de la ciutat, de manera que aquells Ens Vinculats que incomplisquen les seues obligacions puguen ser donats de baixa i punt.

Sé que les meues paraules, la meua opinió, no agradarà a tots, però crec és de justícia mentre no tinguem en marxa el compromís de l'alcaldessa, de celebrar un Congrés Fester, on hi hauria de debatre's amb més profunditat l'esperit actual dels Ens Vinculats, a la vegada que s'imposa una revisió dels Estatuts del Patronat, doncs ni el concepte d'Ens vinculat a les festes és l'inicial de l'època de la renovació, ni tampoc la ciutat és la mateixa que va aprovar aquells Estatuts ara vigents.


dimecres, 27 de juliol del 2016

Al ralentí...

Tres són les principals accepcions que té aquesta paraula en la nostra llengua a saber: nombre mínim de revolucions per minut a les que s'ajusta un motor per romandre en funcionament de manera estable sense necessitat d'un mecanisme d'acceleració, càmera lenta i mínim esforç o intensitat.

I m'ha vingut aquesta paraula al cap hui dilluns en comprovar d'una banda que, al nostre País, que no sé bé si estem o no en recessió, però sí que, estareu d'acord amb mi, després de més de 6 mesos de provisionalitat, massa temps, tenim un govern que volent o sense voler "va al ralentí", i la investidura del president, sembla dependre més del cansament dels altres que dels esforços del senyor Rajoy. Un ralentí, un compàs d'espera que afecta l'orientació de la política econòmica i dels terminis per fer front als compromisos socials del país.

I d'altra, després de més d'un any de nou govern autonòmic, d'un nou govern progressista que busca estar al costat de la gent, dels ciutadans, és sorprenent el poc que s'ha avançat encara en el coneixement i sobretot ús del valencià, en la mateixa administració municipal. En aquest aspecte, també, malauradament, el govern més proper, va "al ralentí" i si no xafa fort l'accelerador, em tem que la discriminació de la llengua per part d'alguns departaments i/o funcionaris, seguirà sent una realitat en el dia a dia del nostre poble, per molt de temps.

Cal deixar d'anar al ralentí, cal deixar la càmera lenta, i impulsar pactes i acords per què el motor accelere i assolim velocitat, tant en l'àmbit nacional com autonòmic. A escala nacional els números sembla ser són difícils de quadrar i perquè no hi voluntat d'acord, la solució, a hores d'ara es veu complicada. Déu no vulga que hàgem de seguir molt de temps més al ralentí no fos cas que el motor es pare del tot i després coste Déu i ajuda tornar-lo a posar en marxa.

I la preocupació del ralentí a escala autonòmica, arriba fins i tot localment, tot i que presenta millor cara. He vist hui que el bipartit del govern municipal castellonenc ha preparat una declaració que serà presentada al Ple Ordinari del dijous vinent que contempla instar a la Generalitat Valenciana a impulsar el coneixement i ús de la llengua valenciana en totes les administracions públiques, però especialment en les entitats locals, a la vegada que demanen s'incorpore un perfil lingüístic exigible als treballadors públics, depenent del lloc de treball que ocupen, de manera que queden garantits els drets lingüístics de tots els habitants, emparant-se en l'article sisé de l'Estatut i el seté de la Llei d'Ús.

Però una cosa és predicar i una altra donar forment. És veritat que el nostre ajuntament ha canviat radicalment en un any en moltes coses, també en l'estima i ús del valencià, però també és veritat que hi ha una gran rèmora en alguns dels funcionaris municipals que, o ve desconeixen la llengua o coneixent-la no l'empren.

Si a això unim que al web municipal per deixadesa, malagana o manca de personal en moltes ocasions "es colen" greus errades lingüístiques, arribem a la conclusió que tampoc el motor funciona gens revolucionat i no aconseguirem arribar a temps, és a dir deixar el ralentí i començar a caminar envers una total normalització.

I jo, també estic al ralentí, l'estiu, les vacances, la calor, el canvi de vida, tot influeix, també aquest blog es troba sota mínims; baixa el ritme, la intensitat, no hi ha desconnexió, fins i tot sembla que una part del meu cervell vol fer vacances. És temps d'imaginar, contemplar, relacionar-se, de sincronitzar...

Faig vots perquè prompte tot tinga una acceleració que en duga a recuperar el temps perdut, que li anem a fer estem a l'estiu...

divendres, 8 de juliol del 2016

Entomòlegs i mosquits

Carles Aranda, un entomòleg del Consell Comarcal del Baix Llobregat, va descobrir-lo el 9 d'agost del 2004 en un parc públic del municipi de Sant Cugat, prompte farà 12 anys. Fins aquell moment havia estat localitzat a diferents països, Estats Units, Itàlia, França... Originari d'Àsia no està massa clar com va arribar a Espanya, però el fet evident és que va arribar per quedar-se.

Es tracta del "Aedes albopictus", conegut popularment com a "mosquit tigre", dípter volador la presència del qual només seria molesta, si no fos per la seua dolorosa picadura, tot i que pot arribar a ser molt perillós al ser potencial transmissor de malalties com el dengue o la febre groga, sota unes condicions molt concretes.

Un animaló aquest "tigre" que, oficialment, "va aterrar" a la nostra Comunitat l'any 2009 i que va escampar-se ràpidament, assolint el passat estiu la seua màxima virulència. El passat mes d'abril, un altre entomòleg, en aquest cas de la Universitat de València, Ricardo Jimenez, que col·labora amb la diputació castellonenca en el pla provincial de control de plagues, va afirmar que la presència del mosquit estava, malauradament, consolidada en 43 dels 135 municipis de la província, el que suposava que vora el 32% dels nostres pobles estaven "infectats".

Motiu cal preguntar-se? En principi la facilitat de mobilitat que té l'animalet, aprofitant l'intens trànsit terrestre. Fins i tot s'estima que l'autopista AP-7 va ser un dels nuclis d'expansió, ja que des de Catalunya, va arribar al País Valencià i des d'ací a Múrcia i Andalusia i, per descomptat, les bones condicions climatològiques que va trobar a la nostra terra i, la necessitat poca aigua per criar, van convidar-lo, definitivament a quedar-se.

La coordinació entre institucions a l'hora de fer front al mosquit, amb aportacions de diners per part de la Diputació i la Generalitat, per col·laborar amb les entitats locals més afectades i amb menys recursos per efectuar tractaments efectius, sembla ha estat fins ara el front de lluita més eficaç i, amb algunes garanties d'èxit, tot a i això aquest mosquit "albinegre" s'ha assentat i és causa de maldecaps continus.

I vet per on, de ser cert el que porta hui la premsa local, els esforços de prevenció i eliminació encetats els darrers mesos, sobretot la posada en marxa del pla especial de lluita biològica amb controls preventius diaris i tractaments d'embornals o clavegueram i de les zones del Grau, Marjaleria o Riu Sec, sembla estan obtenint els seus fruits i que no són altres que el considerable descens d'incidències ciutadanes que, està rebent en aquests dies el servei de control municipal de plagues, tot i estar a l'espera que, també el grup d'experts de l'Institut Cavanilles, contractat per la Diputació, faça públic el seu balanç mensual i, aquest, vinga a confirmar que les incidències en l'àmbit provincial, també són menors.

La batalla comença a guanyar-se però no encara la guerra i, tornant als entomòlegs, aquests coincideixen a assenyalar que juntament amb els tractaments biocides cal intensificar la lluita amb tractaments biològics complementaris, com la proliferació de cases-refugi per rates penades que són uns grans depredadors, a la vegada que seguir confiant que el factor meteorològic estiga del costat dels "humans".

De ser així, de segur, la incidència del mosquit a Castelló aquest estiu no serà històrica i es minimitzaran les molèsties produïdes. Que tingueu sort i que no vos piquen!!!

dimecres, 6 de juliol del 2016

Això sí que és feina seua...

Fa uns pocs mesos criticava ací mateix que la Diputació de Castelló i més en concret l'àrea de cultura que dirigeix el diputat, vicepresident i amic, Vicent Sales, es dedicava a "contraprogramar" a la nostra ciutat, per fer ombra a la gran quantitat i variats actes que des de la regidoria de cultura municipal es programaven per la nostra ciutat; de manera que des de la Diputació i més en concret des de "les aules espai cultural obert" i amb la idea de dinamitzar l'oferta cultural de la capital, el que en realitat es buscava era restar-li protagonisme a allò que des del Palau de la plaça Major i en matèria cultural es programava. Clar són governs diferents...

I si ho criticava, no era perquè estava en contra de la política cultural emanada del Palau de la plaça de les Aules, que em semblava encertada en apostar per les més variades expressions artístiques i culturals. Si ho feia, era perquè pensava i pense que la Diputació ha de ser el motor de la província, la institució que, a hores d'ara, ha de vetlar per la prosperitat dels nostres pobles i el seu progres en tots els àmbits, també el cultural, deixant "el protagonisme" cultural de la capital a la regidoria corresponent. Això no vol dir que la Diputació no ha de tenir dedicació cultural a la capital, faltaria més, si més no, no ha de ser la capital la seua prioritat.

Això tan evident, que la Diputació és la institució que més a prop ha d'estar dels pobles, l'ajuntament dels ajuntaments, ara, per fi, s'està entenent, o tal vegada siga perquè és estiu i a la capital queda menys públic potencial, el fet és que s'anuncia que la Diputació omplirà d'activitats culturals els municipis de la província al llarg dels mesos de juliol i agost, gràcies a la iniciativa "Espai cultural obert"... a la província, als pobles de la costa i sobretot de l'interior per consolidar-los com a destinació cultural i turística que, en alguns casos, bona falta que els hi fa.

Un projecte que si, amic Vicent, sí que és feina i mèrit teu, haver-lo dotat d'un contingut variat i a la vegada atractiu, un projecte que amb cicles teatrals, musicals o artístics, s'anuncia com el fet que ha de desenvolupar i impulsar la cultura tradicional a la província, amb més d'un centenar d'actuacions de música a les esglésies, cursos d'estiu, actuacions de circ, trobades de bandes, festivals de dolçaina i tabal, exposicions de fotografia o representacions teatrals, portant la cultura a totes les comarques, des de Villahermosa del Rio fins a les Useres passant per Xert, Llucena, Alcossebre, Moncofa, Orpesa, Artana, Cinctorres, Xert, Vilanova d'Alcolea, Bejis, Nules, Costur, Ares o Villores, cosint tot el territori provincial.

Activitats d'estiu, campanya d'estiu, molt bé, però que ha de tenir continuïtat també a la tardor i l'hivern, doncs la cultura no coneix d'estacions climatològiques; la cultura i la tradició ha de tenir un impacte important a totes les comarques i tot l'any, si volem dinamitzar els nostres pobles i, això és tasca fonamental de la Diputació.

Eixe és el camí, eixa és la feina amic Vicent, dinamitzar l'activitat complementària dels pobles per aconseguir que siguen més atractius de cara als visitants, de la resta de pobles de la comarca, província o forasters, tant se val, tot suma, i així, millorar les seues expectatives estiuenques...

Si voleu conèixer amb detall la programació punxeu a l'enllaç: ESPAI CULTURAL OBERT A LA PROVÍNCIA

Bon camí dedicar diners i esforç als pobles, deixant a banda la capital, amb esforços i activitats que, de segur, ajudaran a tenir els pobles plens de visitants durant tot l'estiu. El repte? Tenir-los també la resta de l'any. Tasca de qui? De tots, però principalment de la Diputació. Ara, que el temps acompanye i l’èxit, de segur estarà assegurat!!!

dilluns, 4 de juliol del 2016

Han arribat per quedar-se tot l'any, més encara a l'estiu.

Vaig llegir-ho no fa massa dies: "Espanya se situa al cap d'Europa en el creixement de micro fàbriques de cervesa. El nombre d'aquest tipus d'empreses ha crescut prop d'un 1600% entre els anys 2008 i 2015".

És evident que els espanyols ens hem sumat amb entusiasme a l'elaboració de cervesa en xicotetes fàbriques. Sembla una gran idea. La cervesa artesana està de moda i més encara ara a les portes d'aquest estiu. Primer va ser el vi d'autor, ara és el torn de la cervesa

Però jo em pregunte: serà aquesta una moda passatgera? Haurà vingut per quedar-se? I, més encara, quina repercussió està tenint o ha de tindre per l'economia industrial castellonenca?

És veritat que podem trobar als nostres mercats i establiments de venda de begudes, diferents botelles de cervesa artesanal, totes elles amb característiques diferents però, quantes d'aquestes estan elaborades a Castelló ciutat o pobles de la província?

Crec que són dues les empreses que tenen la fàbrica i seu a Castelló: Castelló beer Factory, ubicada al polígon estadi i Isanbeer al carrer del Pare Vela. Fabricants de cerveses artesanals elaborades amb ingredients de la terra i amb noms que rememoren els elements típics de la zona. Així, la primera elabora Golden, happy hoppy i Sant Rock, i la segona Isanbeer Magdala, Panderola i Azabache, naturalment negra..
No sé si a la ciutat hi haurà altres elaboradors, però si a la resta de la província. Així Badum elabora a Peníscola amb tocs de carxofa o carabassa, Azahara de Vila-Real incorpora pell de taronja i mel de tarongina, Montmirà a l'Alcora proporciona en les seues varietats Bresca, Columbretes, Penyagolosa, Roxa, Tombatossals o Baza, tocs de mel, romer o gingebre.

Seguim? Encara en tenim més... Francachela o Summer ale, comercialitzada per Lacabra beer de Vila-Real, Cannabeer projecte cerveser de Sogorb amb maridatge de malta, aigua i cànem, la Vidigonera com a projecte artesanal, elaborada amb aigua del font de la fuente de los Baños, del poble a Montanejos o, Fran&Lúis, companyia del Baix Maestrat ubicada en Sant Rafael del Riu i que disposen d'una gamma de cinc cerveses: Enigma, Premium quality, Negra special, Piratta i Natural.

Amics, l'elaboració i consum de cervesa artesana és una tendència en alça que s'estén sense descans. Productes de proximitat, originals, amb personalitat pròpia i una imatge molt característica, que amaguen històries molt personals i satisfan els paladars més exigents, els podem trobar ací a casa nostra, no cal anar lluny a buscar-los, han arribat i o fan per quedar-se.

I, ara, a l'estiu la cervesa és el millor per refrescar-se, per suportar la calor, perquè el 93 per cent és aigua. Segons un estudi de la Facultat de Medicina de Granada, es recomana després de fer exercici físic un consum moderat de cervesa per rehidratar-se.

Tot i això, les cerveses artesanes de Castelló són begudes que, de segur, aniran més enllà de l'estiu, doncs mantenir una agradable conversa, escoltar música o, perquè no, gaudir d'una estona de silenci, prenent una cervesa artesana, observar a contrallum el color i la tonalitat del líquid; sentir a la mà la fredor del got i la humitat condensada a la seua paret en forma de petites gotes d'aigua, fer un glop i sentir als llavis la fredor de la cervesa i copsar la diversitat de sabors i aromes que es poden percebre en les nostres cerveses artesanes, no té preu al llarg de tot l'any, més encara a l'estiu.

diumenge, 3 de juliol del 2016

Dos "Tonis" i dos Miquels

Ahir vaig anar de borrasca que és sinònim d'anar de festa, de tiberi, de compartir moments, xarrada, cançons i romanços, de celebrar un final, un acabament. Temps de menjar i beure per acomiadar alguna situació que, a partir d'ara, d'eixe moment, ja és historia.

Al meu poble i sobretot al meu raval, fa molts anys, s'anava de borrasca en acabar les feines dures, la temporada, de la collida o de la llaurança, del plantar o de segar, dels magatzems de taronges, per celebrar amb germanor la cobertura d'una nova etapa en l'esdevenir de la vida.

Fent ús d'aquest símil, ahir vaig ser convidat a participar en una borrasca molt especial, una festa per celebrar el final d'una vida laboral, d'un més que amic, amb qui he compartit i pense seguir compartint per molts anys il·lusions, esperances, viatges, penes, alegries, compromisos, propietats i fins i tot complicitats, allò que popularment es diu "un més que amic".

Juntament amb altres persones com jo, més de 90, vam fer una festa d'aquelles que és rar veure-les hui en dia, on vam cantar, ballar, menjar, beure i riure, tots plegats com a homenatge a l'amic Toni Porcar (Primer Toni).

Però, si jo hui porte ací el record de la borrasca d'ahir, no és només pel que vam xalar. Ja he dit que açò, si Déu així vol, ho seguirem fent com ho hem fet en altres moltes ocasions, si jo vull fer hui un parèntesi, és perquè ahir van donar-se unes circumstàncies que, dificilment tornaran a repetir-se i jo, vaig ser testimoni.

I és que veureu, per fer costat a Toni Porcar, a més a més d'algun Conseller del Govern Valencià, la vicepresidenta de la Diputació de València, el vicealcalde de Castelló i diferents regidors municipals, van coincidir "a l'alqueria del planter" per participar de la borrasca, tres persones de les quals jo ara voldria parlar-vos una mica més en detall; un segon Toni, també Toni Porcar, fill de l'homenatjat, guitarrista flamenc, professor, interprete i arreglista, amb una llarga carrera professional desenvolupada a través de països com Alemanya o Rússia, i dos Miquels, Miquel Gil, cofundador del grup Al Tall i immers al llarg de tota la seua vida en la música d'arrel tradicional i una de les grans veus del panorama musical mediterrani (primer Miquel), i Miquel Gironés, el dolçainer del grup Obrint Pas, la banda líder de la música en valencià, una de les peces claus del boom de la dolçaina en els darrers temps i "culpable" d'haver apropat aquest instrument, als joves i adolescents del nostre temps,(segon Miquel).

Enteneu ara el títol? Quatre fenòmens, quatre fora de sèrie, un protagonista principal, i els altres tres, un trio de luxe, conjugats en harmonia per escampar als quatre vents de la Marjal Castellonenca la sonoritat valenciana ancestral, connectant un recull de temes tradicionals, populars i propis on el País Valencià amb els nostres poetes i el Mediterrani van ser protagonistes amb veus, guitarra, dolçaina i percussió. Xa, com vam xalar !!!

No va ser ahir la primera vegada que "aquest trio" es reunia, que Miquel Gironés ja havia comptat amb Porcar i Gil per conformar, fa uns mesos, un espectacle semblant a Casa València a Barcelona, com a concert final de grau, però la reunió d'ahir va ser molt especial per estar dedicada al pare i a l'amic i, a més a més, feta a casa.

Orgullós de tenir els amics que tinc i orgullós de pertànyer a un País que, com diu Raimon, ja anem fent... Mireu, mireu   TRIO i...  MÉS CALDO FAMILIAR...




divendres, 1 de juliol del 2016

La torrà


S'entén per torrar el fet de posar un aliment al foc, rebent una calor intensa fins que arribe a prendre un color característic, aquell anterior al moment de cremar-se. La torrà autèntica i genuïna és aquella que es fa a sobre de les brases, amb un estri de ferro amb forma de reixat més o menys gran, que se situa sobre del foc, la graella.

Allò que es posa a una distància prudencial del foc o de les brases, a la graella, pot ser qualsevol cosa, carn, verdura o peix, tant si val, i el resultat s'anomena torrà de carn, de verdures o de peix, acompanyat de la varietat, com per exemple de xulles de corder, de botifarres, de pebreres, d'albergínies, carxofes, o de...... sardina.

Hi ha una dita gallega que diu: "por San Xoan a sardiña, molla o pan" i és que en aquesta època de l'any, darreries de juny i primers de juliol, aquest peix es troba en el seu millor moment per torrar-les i gaudir del seu sabor sobre un tros de pla i acompanyat d'un gotet de vi.

La sardina torrà és un plat senzill i natural. Es cuinen a la brasa i es condimenten amb una mica de sal i punt. Això ho saben molt bé els pescadors i mariners del Grau, on no hi ha producte més típic que la sardina, ni lloc més històric per menjar-la que el port pesquer.

Sens dubte per aquest motiu, allà per les darreries dels anys 50 del segle Passat, al Grau, en acabar la "Cavalcada del Mar", acte que suposava la representació del treball mariner, realitzat dins les festes de Sant Pere, va començar a realitzar-se l'acte popular de la "torrà de la sardina", homenatge a la història pesquera i que va reunir als assistents, per compartir unes sardines a la brasa.

Amb el pas dels anys, l'acte va constituir-se en el més popular de totes les festes i imprescindible en la recta final de les mateixes. Encara són recordats al Grau, a més a més de Batiste Gallén "el muchacho" impulsor de l'acte, Malena "La pinyana", Senteta "La pardaluda" o Pepita "La manchega" com a grans torradores, amb en els seus davantals blancs i el seu sentit de l'humor, testimoni recollit en l'actualitat per Antoni i Carme Dora amb la col·laboració de la Penya El Fanal.

Aquesta vesprada-nit, quasi 60 anys després de l'inici, el Grau tornarà a viure la torrà de la sardina, repartint-se quilos i quilos de sardines a la planxa, pa i vi, per tal de fer un berenar-sopar de germanor on, de segur, els grauers, castellonencs i visitants, els veïns en general, comentaran les anècdotes de la festa, criticaran l'organització i opinaran, dient la seua, sobre el bou més gran o brau de les festes d'aquest any.

Un esdeveniment que, organitzat per la comissió de festes del Grau i amb el patrocini de la Confraria de Pescadors, va a més, considerat ja, sens dubte, un dels actes festers més emblemàtics i representatius de les festes del districte marítim.

Si us ve de gust podeu gaudir del vídeo de com es va inventar aquesta torrà en les festes de Sant Pere, un document únic, exclusiu de Vicent Ortiz de l'arxiu històric del Grau i de l'associació cultural "La barraca" TORRÀ identitat de tot un barri.

Tot el Grau continua de festa i als seus carrers i avingudes hui, s'afegirà a partir de les 20.00 hores, l'esplanada de la llotja, on amb una mescla de foc, fum, brases, sardina, sal, vi i pa... es farà palesa la germanor del nostre poble. Visca Sant Pere i visca el Grau sencer.