101+88=189.

 Si senyor, de números va aquesta reflexió de hui. De números i de matemàtiques, però no dels números en general, no, d’uns números més especials, d’aquells que, casualitat o no, porten algun misteri associat.

És veritat que de números misteriosos hi ha molts, per exemple el 666 que s’associa al dimoni, o el senzill 7, associat a la creació del món, els colors de l’arc de sant Martí, els dies de la setmana, les meravelles del món o les notes musicals, o el 23 que biològicament parlant és un número d’allò més misteriós, doncs la sang tarda justament vint-i-tres segons en circular pel cos humà i aquest, està conformat per 46 cromosomes, 23 rebuts del pare i 23 de la mare…., o el 3, imatge del Ser Suprem, Pare, Fill i Esperit Sant, o les Gràcies, deesses, filles de Zeus, i així, segur, podríem seguir parlant de més i més números interessants i misteriosos.

També els que encapçalen aquest escrit de hui, no són fruit de la casualitat. Vegeu:

A) 101 són els dies compresos entre el passat 20 de desembre i tot just el dia de hui, dimecres 30 de març en què s’han représ els contactes entre els líders del PSOE i Podemos per intentar arribar a un acord que facilite la formació d’un futur govern “a la valenciana”. I què té d’especial el 101? Salta a la vista, a més a més de ser un número cap-i-cua, palindròmic, reversible, és el títol d’una pel·lícula estatunidenca de 1961, 101 dàlmates, produïda per Walt Disney i que, guardant les distàncies, narra una història molt semblant a la que estem vivint en la formació del nou govern. Pongo, (PSOE) un gos dàlmata forma una família amb Perdy (CIUTADANS), una gossa de classe, unint als seus dos amos, (Sánchez i Rivera). Poc després, la parella canina porta al món a un grup de cadells (Podemos, Compromís), que es converteixen en l'objectiu de la malvada Cruella De Vil, (Rajoy), ja que són els que necessita per fer-se un abric de pell (impedir formar govern). Rebuscat sí, però semblant també…

B) I el 88? Són els dies compresos entre hui i 26 de juny, el possible dia de celebració de les noves eleccions generals cas de no arribar a cap acord abans de la data límit del 2 de maig per investir president. I ara, podríem preguntar-nos: també té algun significat especial aquest 88? Naturalment que sí, es correspon el 8 amb la vuitena lletra de l’alfabet, concretament la “H” i, per tant, 88 és equivalent a “HH”, inicials de Heil Hitler, salutació fassista alemanya que es feia al furher, amb un ús comparatiu al que es donava als Cèsars en la Itàlia romana, o també, a més a més de ser cap-i-cua, vet per on, 88 són les tecles que té un piano o, les constel·lacions que hi ha al cel segon la Unió Astronòmica Internacional…

C) I la suma, 189. Aquests són els dies compresos entre el passat 20 de desembre, diumenge en què van celebrar-se les duo dècimes eleccions generals a l’estat espanyol des de la transició democràtica, fins al proper dia 26 de juny, en què si finalment els partits polítics són incapaços de formar govern, se n’hauran de celebrar unes altres. I que direu té de màgic i misteriós el 189? Doncs serà casualitat, però es correspon amb la clau assignada pel Ministeri de Treball Espanyol per identificar les característiques del contracte de treball indefinit amb la modalitat de temps complet, tan difícil d’aconseguir també en aquests moments.

Trencar el mite que les matemàtiques són una matèria avorrida i demostrar que formen part de la nostra vida quotidiana i que tots els números tenen al seu darrere una història interessant, que no hi ha cap número sense interés, unit a l’actualitat política del meu país m’han dut de la mà a “aquest destarifo” de hui. Tanquem el post.

Silenci

Durant molts anys la processó de Divendres Sant a Castelló, la del “Sant Sepulcre” va ser coneguda popularment com la “del silenci”. Una processó austera, amb imatges barroques, poques confraries i, confrares amb vestes amb llarga cua, solemnes ells, i acompanyant el dol. Algun cor, no massa, entonant cants de mort i esperança, i el “tabalet” de la banda municipal com a única música de fons.

Una processó que any rere any perdia gent i que va estar a un pas de desaparéixer. Després a les darreres dècades del segle passat unes noves confraries, nascudes al sí de la Germandat dels Cavallers de la Conquesta una i, agrupant la colònia andalusa de Castelló una altra, Santa Maria Magdalena i el Crist de Medinaceli, van “reviscolar” la processó.

Noves imatges van afegir-se a les tradicionals, trencant l’estètica de les tradicionals imatges de la Setmana Santa de Castelló, amb noves i cada vegada més grans i majestuoses peanyes, que necessitaven major nombre de portadors, a la vegada que van introduir-se nous elements musicals, primer dolçaines i tabals, després percussió amb bombos, i la processó a la vegada que guanyava en vistositat perdia en tradició.

Aquest any “hem anat a més” i definitivament el silenci, recolliment i senzillesa del que havia estat la processó tradicional del Divendres Sant, podem dir ha passat a la historia. Les imatges amb “alçades” espectaculars cada dos per tres, els bombos quasi “fent-se ombra” els acompanyants d’uns i dels altres, el cos de la guàrdia civil, i els cavallers de la legió, els aplaudiments de la gent al pas i maniobra de les diferents imatges…, tot un cúmul de despropòsits que, han acabat en el silenci, fent de la processó del “Sant Soterrar” un espectacle.

Si una característica tenia la nostra processó de Divendres Sant, dit siga de passada, l’única que resta de les processons de la Setmana Santa castellonenca, aquesta era la senzillesa i el silenci. Doncs be, ara, ni una cosa ni una altra.

No dic que sobre tot el que acompanya a les diferents confraries, allà cadascú amb les seues creences, però, tal vegada, caldria replantejar-se si tots hi tenen cabuda en la processó del “Sant Sepulcre”, o si seria millor fer diferents processons, diferents “estacions de penitència” o recorreguts, en dies, itineraris i horaris, de manera que, d’una banda podria seguir mantenint-se el que ha estat des de sempre “el trasllat i processó del Sant Soterrar” i, d’altra incorporar tot allò que,  vingut de fora, agrade a uns o uns altres.

Reivindique una processó tradicional i diferent a Castelló, on el silenci siga el veritable protagonista. Tambors, bombos, dolçaines, tabals, legionaris, militars…, tot pot resultar complementari dins la setmana, però no barrejat. La barreja només li resta importància i protagonisme a allò que fa diferent la nostra Setmana Santa de la d’altres llocs, i més encara ara que, la festa ho és d’Interés Turístic, que no és altra cosa que el silenci, el recolliment i el barroquisme…

Quin serà l’interés turístic si cada vegada la principal i única processó, va afegint més i més elements importats d’altres pobles o comunitats? Si cada vegada ens semblem més a Andalusia o l’Aragó, què podem vendre als visitants?

El silenci i la sobrietat en agraïment pel lliurament de Jesús a la Creu i baixar els ulls al pas del Crist de la Sang, demanant-li, invocant-li, pregant-li o donant-li gràcies, ha de seguir sent el sentiment tradicional arrelat al cor dels creients castellonencs, expressió de comunió i tolerància.

Tota la resta, soroll i folklore o tal vegada renovació i impuls, no ho sé, però tant s’hi val, són circumstàncies actuals que, cal valorar, per a aconseguir no perdre el nord, i que no hi haja a la nostra processó, espectadors i protagonistes i, tots siguem un en aquesta processó de reflexió íntima.

Tenebres, foscor…

 Dins el període comprés entre el divendres abans del diumenge de Rams, el passat dia 18 i el diumenge de Pasqua, el pròxim 27, hui, 25 de març és el dia més important de l’any litúrgic cristià, el Divendres Sant, dia de tenebres, dia que la comunitat cristiana dediquem a recordar els darrers moments de Jesucrist a la Terra, la seua Mort, per esperar el moment de la Resurrecció, el diumenge de Glòria.

Dia de foscor, del no-res, de desesperança de l’ànima privada de la gràcia de Déu, d’obscuritat profunda, del pas sobtat de la llum a la ignorància. Per tot açò, per tots aquests conceptes, un dels actes més destacats que se celebraven en alguns indrets era l’ofici del tenebrari , fins que el Concili Vaticà II va recomanar adaptar aquest rés i ritu a les normes més actuals, de la mateixa manera que van deixar de “despullar-se” els altars o “tapar-se” les imatges.

Consistia en l’exposició a les esglésies del tenebrari, un canelobre de forma triangular, que generalment es situava al centre de l’altar major, amb quinze espelmes (catorze grogues i, la més alta, blanca), disposades escalonadament, que es van apagant progressivament durant la celebració de l'Ofici consistent en la lectura, el rés, de totes les litúrgies de les hores en una sola celebració; quan ja no quedava cap ciri encés, l'església, completament a les tenebres, retronava pel soroll que es feia colpejant els bancs de l'església. Aquest acte es coneixia com a 'matar jueus'.

Tal vegada per aquests records viscuts en temps passats, el grup Maig dirigit pels músics castellonencs Leopold Adanero i Paco Puig, allà per la segona meitat dels anys 80 del segle passat, van musicar la personalíssima visió de la mort que tenia, el fill predilecte de la ciutat, Miquel Peris, expressada en diferents poemes: Som a l'alfa, Negra ès la nit, Formes fantasmagòriques, Ai del vençut, N'és d'hora encara, Dos ulls desencaixats, D'aqueixa colla, Llorers i més llorers, Dóna'm un tros de pa, Presoner de l'ombra, Marineret d'ulls blaus i Alfa i omega, deixant-nos una encertada recreació musical, un oratori, sota el títol genèric de “tenebres” i que, recorde va ser interpretada en repetides ocasions, primer a la Capella de la Sang, per desig personal del propi poeta, i després ja en aquest nou segle, al marc de l’Auditori, amb l’acompanyament unes vegades de la Coral Sant Jaume de Vila-real i en alguna ocasió també de la Coral Vicent Ripollés amb acompanyament de l’orquestra del nostre conservatori professional “Mestre Tàrrega”.

Sé dels esforços que en diferents ocasions s’han fet des de l’ajuntament i la Confraria de la Sang per incorporar als actes anuals de la Setmana Santa aquestes “tenebres”, però tot i això, no s’ha pogut consolidar ni perpetuar-lo com a particular de la Setmana Santa castellonenca, i més encara ara que aquesta té el reconeixement d’Interés Turístic Provincial, de manera que, ara per ara, si algú vol meditar, recollir-se interiorment o simplement escoltar “les tenebres”, només pot fer-ho, mitjançant una gravació sonora, realitzada en directe a l’auditori de Vila-real en març de 1999 i publicada l’any 2000 en format CD, interpretada per la Coral Sant Jaume i l’Orquestra Jove Supramúsica.

També com a testimoni i amb una gravació “prou casera”, podem escoltar una xicoteta part de “les tenebres” inicials, concretament la veu desgarrada del poeta amb la seua peculiar i característica declamació, recitant a l’església de la Sang el 18 de març de 1986 el poema “Marineret d’ulls blaus” i després el mateix poema musicat per Adanero i crec cantat pel tenor Felipe Bonillo, tota una joia TENEBRES

I entre records un desig que el silenci del Divendres Sant embolcalle les nostres ànimes i anime les nostres cares espantades davant del sofriment, el recordat ,el de Jesús, però també de l’actual, d’aquells que al segle XXI, encara lamenten que els drets humans són paraules sobre un paper i no una realitat per a tots: desnonats, refugiats, exiliats, espoliats, immigrants, kurds, sirians…

"Jornal de Vila". Nom encertat?

 En l’actualitat coneixem amb el nom de jornal el sou que es guanya pel treball d’un dia, setmana o mes, els beneficis econòmics obtinguts per la feina feta en un determinat espai de temps; també al treball realitzat d’acord amb un sou diari determinat s’anomena treballar a jornal.

Generalment és un terme emprat majoritàriament des de l’antiguitat per designar el sou de diferents tasques principalment agrícoles, de manera que des de temps immemorials es distingien diferents tipus de jornal, de cavar, de vinya, de sembrar, de llaurar…

Si el treball el realitzava un vilatà, generalment un artesà a l’obrador dins el poble, rebia el nom en funció d’allò que projectava, construïa o reparava, així coneixem i recordem per exemple, el jornal de pedrapiquer, ferrer, fuster, corretger, terrisser o mestre d’aixa, variant la quantitat de diners rebuts en funció del grau de destresa en l’ofici, des de l’aprenent i fadrí, fins a l'adquisició del grau de la menestralia.

Al mateix temps i cada cert temps, segons necessitats comunes, els ciutadans, de manera gratuïta, dedicaven uns dies al servei de la comunitat, en allò que s’anomenava jornal de vila, feines que es feien per contribuir a les càrregues comunes.

Ara llig que el govern municipal castellonenc, mitjançant l’Agència de Desenvolupament Local, servei encarregat de gestionar els programes i recursos destinats a la promoció d'ocupació i desenvolupament econòmic del municipi, aprova ficar en marxa el projecte “Jornals de Vila 2016”, amb la finalitat d’alleugerir el drama de l’atur i l’exclusió social, mitjançant la contractació temporal de veïns i veïnes per a portar endavant un programa concret, consistent en rehabilitar i adequar els diferents habitatges municipals que actualment té l’Ajuntament en propietat, però que degut fonamentalment a l’estat d’abandonament en què es troben, a hores d’ara, no reuneixen les condicions que permeten la seua habitabilitat.

Supose que per fer bé aquella tasca de la rehabilitació, s’exigiran a les condicions de contractació, tant criteris socials com professionals, garantint l’accés a l’ocupació a aquells que, veritablement ho necessiten i, a la vegada, estiguen capacitats per desenvolupar les diferents tasques que la rehabilitació, reparació i manteniment d’un habitatge demana.

No sé si realment el nom que se li ha donat al projecte “Jornals de Vila 2016” és el més encertat, doncs, atenent-nos a la rigorositat històrica, aquells que en temps passats dedicaven el seu esforç al jornal de vila, com he tracta d’explicar no rebien sou, ho feien com a contribució directa a la societat que els acollia; no crec siga aquest el cas del projecte actual del nostre ajuntament, simplement no seria presentable, ni lícit, vulnerant directament l’article 35 de la Constitució, aquell que diu que, tots els treballadors tenen el dret i deure del treball i a rebre una remuneració pel mateix.

M’agrada i aplaudisc directament la iniciativa municipal però, equip de govern municipal, i principalment regidores i regidors implicats, Ali Brancal, José Luis López, Patrícia Puerta i Paz Beltran, no m’acaba d’agradar el nom triat, pot arribar a portar a confusió, per més que sone bé, fins i tot “progre” i prop al llenguatge del poble.

Una cosa és el treball d’interés social i comunitari gratuït, això sí és i seria “Jornal de Vila” i una altra molt diferent el foment municipal de l’ocupació pública i el treball assistit, malgrat que siga temporal, però amb un jornal digne, d’acord amb el treball realitzat i les hores dedicades, que sembla ser allò que en realitat s'oferta. De totes maneres, independentment del nom triat, una bona, justa i necessària iniciativa. Enhorabona equip de Govern municipal, seguim avançant; amb propostes com aquesta, de segur, farem més gran, just i solidari el nostre estimat Castelló.

Còndor i Balears: Viure sota terra.

 Més de 60 milions d’accepcions presenta la paraula “còndor” buscada al Google. Des d’un fabricant de mitjons i leotards d’Arenys de Mar, fins a una companyia aèria vacacional alemanya de baix cost, passant per l’au carronyera sud-americana o la serralada del departament d’Amazones al Perú.

Tanmateix si a mi em ve hui al pensament aquesta paraula, és lligada a la paraula legió, concretament “legió còndor”, nom oficial, que van rebre a partir del novembre de 1936, les forces aèries alemanyes que lluitaren a favor del general Franco, en la Guerra Civil Espanyola, i que van ser les que van bombardejar Castelló en 40 ocasions, causant algunes desenes de morts entre els anys 1936 i 1939.

Aquesta força militar, sota el comandament del general Hugo von Sperrle, la formaven quatre esquadrilles de bombardeig, quatre de caça, una d’hidroavions de reconeixement, bateries antiaèries i uns 6 500 homes, en gran part voluntaris, que eren rellevats molt sovint, puix que l’alt comandament alemany la concebia més com a camp d’experimentació que com a ajut als combatents.

Ells van ser els responsables dels bombardejos de Benassal, Ares, Albocàsser i Vilar de Canes el 1938. Allí van adquirir l’experiència necessària, provant els avions de bombardeig “Junkers 87”, per fixar l’impacte de la bomba amb precisió i exercitar l’habilitat dels pilots per remuntar el vol, i justament allí, perquè aquests pobles eren l’escenari ideal, doncs l’artilleria antiaèria era molt minsa.

Però els bombardejos a la capital havien començat molt abans, concretament hui fa 79 anys. Al capvespre del dimarts 23 de març de 1937, un vaixell de guerra de la Flota Nacional va bombardejar la ciutat de Castelló per primera vegada en la seua història, de manera cruel i inesperada, causant 18 morts i 39 ferits entre la població civil, a més de copiosos danys morals i materials.

Un succés recordat encara per la gent gran, per aquells que van viure-ho, com a difícil, quasi impossible d’oblidar, sobretot per la por que van passar durant les 4 hores en què va durar el bombardeig, doncs van ser entre 24 i 30 els impactes de peces d’artilleria de 120 mm., amb un total de 13 morts directes als quals van afegir-se en els dies posteriors, 5 més a causa de les ferides rebudes, essent una quarantena els ferits atesos a l’hospital provincial.

Un bombardeig naval produït des del vaixell “Baleares”, cruel i innecessari, doncs no tenia com a finalitat cap objectiu militar. Pel lloc dels impactes cal esbrinar que l’objectiu fora l’estació del tren i/o els dipòsits de CAMPSA que es trobaven a tocar d’aquella, però “la punteria” no va ser massa i, la destrucció va arribar fonamentalment als indrets civils, el quiosc de begudes de la plaça de Tetuan, “el Campos”, les cases de “la farola” i als habitatges del raval de Sant Fèlix.

La població civil va ser, com que no disposava la ciutat de cap sistema de detecció i avís enfront dels bombardejos aeris o navals, la més perjudicada, essent aquest lamentable succés el detonant de la construcció dels primers refugis, ordenada per la Junta de Defensa, uns pocs d’un total de 43 públics que van arribar a construir-se i l’impuls per iniciar, a la vegada, els privats, els particulars.

Entre abril i maig de 1938 la ciutat va ser atacada “pels còndors”. 20, 30, 40 aparells van llençar amb successives incursions 120, 200, 300 projectils. Tot i que els danys materials van ser elevats, 60, 100, 150 cases destruïdes, només una trentena de persones “van caure”, els castellonencs havien aprés a viure sota terra…

El dia del meu sant.

 Hui és el dia 79 de l’any, 19 de març, el dia del meu sant, i a un sol dia de l’inici de la primavera, demà dia 20, que a més a més en aquest 2016, coincideix amb el diumenge de Rams; per això, el dia de Sant Josep, el del meu sant, sempre m’ha semblat que és el moment d’abandonar l’hivern i iniciar-nos en el bon temps, la “prime” “vera”, tot i que hivern, el que és rigorós hivern, ací a Castelló no hi ha hagut.

En aquests darrers anys, temps de la pressa, ací al nostre poble i com a tendència generalitzada, pense que el dia del sant es celebra cada vegada menys. El motiu no està massa clar però pot ser divers, coincidència de diversos factors, tal vegada qüestió d’economia domèstica, tal vegada per allò de l’aconfessionalitat cada vegada més evident de la societat o simplement la comoditat…

Tanmateix amb la desaparició de la celebració de l’onomàstica de la vida quotidiana hem perdut el lloc comú de relació que suposava “visitar-nos a casa” per felicitar-nos el dia “del sant” i, de passada enfortir els llaços familiars o d’amistat. Amb el laïcisme i la secularització de la societat civil s’han trencat tradicions culturals de la vida social dels veïns; ara els valors suprems són els de la llibertat, el progrés i el benestar personal i la connivència ha estat substituïda per les xarxes socials, facebook’s i whassap’s. No dic que açò siga ni millor ni pitjor, simplement constate que hem canviat…

Portar el nom d’un sant, una persona amb una història i vida exemplar i notable encara hui considere que és una forma interessant d’introduir un significat de rellevància en el “software” personal, saber-se sota l'advocació d’un sant és garantia per tirar endavant en moments difícils.

I quin nom millor que Josep? Sant Josep, exemple insuperable de pare i espós, protector de la família, a qui ja els monjos benedictins allà per l’any 1030 ja celebraven la seua festa tal dia com avui.

I des d'aleshores malgrat que encara el nom és molt comú, si observem per pura curiositat al web de l’INI la base de dades INEbase, comprovarem que José és un nom en regressió, doncs en el darrer padró publicat, amb dades del 2014, érem a Espanya dels 20.415.429 homes, érem 657.242, el 3’22%, els barons que portàvem aquest nom, amb una mitjana d’edat de 59,6 anys.

I si filem més prim, i comprovem el meu nom complet “José Juan” observarem com només som el 0,06%, 12.924 les persones que portem aquest nom compost, amb una mitjana d’edat de 45,5 anys. Curiós oi?

I parlant de curiositats m’he trobat amb aquesta: El Papa actual, Francisco, és un gran devot de Sant Josep, tant és així que l’inici del seu pontificat va ser tal dia com avui de fa tot just 3 anys i en alguna ocasió ha dit públicament que al seu escriptori té una imatge de Sant Josep dormint, doncs fins i tot dormint té cura de l’església i que quan personalment té davant seu una dificultat de difícil resolució, escriu en un paperet el problema i el col·loca sota la imatge per què “ho somnie”, perquè intercedisca i el problema tinga solució ràpida i coherent.

Finalment recordar que la celebració del “dia del sant”, del mateix nom, és comú a totes les cultures, ja que si el natalici ens aporta la data, el nom ens aporta el contingut de la celebració, en aquest cas dels Pepes, Pepites, Joseps, Josephes, Joses i Josefas. Per tots ells, per mi també, per molts anys!!!

No s’estima, no s’aprecia, no s’enyora, sinó allò que es coneix.

 Així diu el vell axioma, només s’estima allò que arribem a conèixer bé; no tinc cap dubte que si coneguérem bé els nostres orígens, la nostra historia en aquest món cada vegada és més global, si coneguérem millor el nostre món de referència, el nostre àmbit local, el nostre espai geogràfic on ens movem i del que formem part, arribaríem a estimar una mica més Castelló.

I estareu d’acord amb mi que, el Castell Vell i l’ermita de la Magdalena són pels castellonencs els espais de més gran significació històrica i simbòlica que tenim. D’una banda el coneixement del Castell Vell és fonamental per entendre els orígens de la ciutat i, d’altra l’ermita és el lloc on en el simbolisme del trasllat al pla s’identifica bona part de la població.

És sabut que l'ermita està excavada en la roca aprofitant part d’un antic aljub, que el pòrtic, la capella, i l'estable daten del segle XV i que al XVIII el mestre Vicent Pellicer li va donar la configuració actual d'ermita hostatgeria i torre adossada, realitzant-se les darreres reformes amb motiu del VII Centenari de la fundació de la Ciutat, en 1952. Pocs són els castellonencs que no l’han visitada mai, ja que és el destí anual de la romeria el tercer diumenge de quaresma, de manera que, com és molt coneguda, també és molt estimada…

No passa el mateix amb el Castell que, tot reunint un alt valor històric, mai ha estat lloc on identificar-se bona part de la població. Simplement perquè el Castell ha estat per molts anys el gran oblidat de Castelló, tot i ser una fortalesa militar d’origen islàmic, tributari del Cid i ocupat pels cristians després de la conquesta pel rei Jaume I, essent completament abandonat a partir de 1252 amb el trasllat de la ciutat al pla. Ja a mitjan segle XIV el seu deteriorament era evident i, des d'aleshores per més de 600 anys l’estat d’abandonament i ruïna degut fonamentalment al tipus de construcció, tapial i maçoneria, va fer que l’estructura fortificada pràcticament desapareguera.

Tot i que a la fi de la dècada dels 80 del segle passat van iniciar-se alguns treballs de consolidació de les restes, sobretot de les muralles exteriors no va ser fins a l’any 2005 quan van iniciar-se una sèrie d’actuacions que, ara, en aquests moments, han aconseguit oferir-nos una imatge més aproximada a la fisonomia que tenia el Castell al segle XIII, quan va assolir el seu màxim esplendor.

Aquestes actuacions s’estan donant a conéixer mitjançant un conjunt d’activitats que sota el títol genèric de “El Castell Vell de Castelló: recuperant el patrimoni, reconstruint la historia”, jornades, conferències i exposició, es duen a termini entre el 18 de febrer i el 30 d’abril.

Per primera vegada en molts anys s’ha aconseguit unir esforços de l’Ajuntament, la Generalitat, la Diputació, la Universitat, el Museu, el Cefire i l’empresa de conservació i restauració del patrimoni Cyrespa, per informar els veïns totes les actuacions fetes al Castell, com s’han fet, per què s’han fet, que ens han aportat de nou, i així augmentar el coneixement de les diferents cultures que han ocupat el tossal.

Conéixer la morfologia del Castell andalusí, la seua tipologia i funcionalitat, les tècniques utilitzades en la seua construcció, les troballes, a la vegada que recordar el simbolisme del mateix, i fins i tot poder realitzar una ruta didàctica guiada, és una informació que mereix ser compartida doncs, com dèiem al títol d’aquesta reflexió, no s’estima allò que no es coneix. Una feina ben feta al servei de tots els veïns. Me n’alegre!!!

Fer i desfer i tornar a començar…

 Plantar, créixer, xafar, desaparèixer i tornar a començar. Aquesta és la cançó que en diferents ocasions al llarg de l’any, i des de fa ja un bon grapat, es va repetint al jardí de la plaça de les Aules, cada vegada que hi ha uns dies de festa, ja siga a la tardor, per Nadal, estiu o en Magdalena.

És veritat que aquesta plaça per la seua disposició, prou protegida del transit rodat, es presta a ser emprada com a espai públic per diferents i variades activitats, convertint-se en lloc de moda i referent de l’ambient urbà de la ciutat.

De manera que al llarg de l’any la plaça es converteix en l’epicentre de jocs i tallers infantils, concerts corals, actuacions musicals, presentacions d’activitats esportives, lloc d’exposició de productes i fires artesanals i fins i tot d’espectacles a l’aire lliure, assolint el seu màxim exponent de la diversió i l’entreteniment en les activitats que es desenvolupen al llarg de la setmana de festes fundacionals.

D’una banda l’espai públic, al ser molt diàfan, és el lloc ideal per muntar escenaris, envelats i cadires, però també d'altra la composició de la plaça, per aconseguir l’estètica, a més a més de comptar, estratègicament situades, amb diferents mostres escultòriques, obres de Ripollés, Uribe o Mas, disposa també d’un espai o zona verda elevada, per trencar amb l’aridesa de la resta de la plaça.

Doncs bé, cada vegada que a la plaça es realitza algun tipus d’activitat més o menys multitudinària, el resultat és el mateix, la vegetació del jardí, ja siga una senzilla gespa, com una decoració amb composició floral de temporada, acaba sent destrossada i presentant un aspecte lamentable.

Naturalment al ser un espai públic tan visitat, no oblidem que és l’accés principal al palau de la Diputació, ràpidament el servei de jardineria, supose que municipal, això caldrà que ho confirme la regidora de Sostenibilitat Ambiental Sara Usó, s’encarrega de “reposar” i tractar de retornar a un estat presentable el jardí.

Justament això és el que s’ha fet en els darrers dies, una vegada passades les festes de la magdalena, podeu veure-ho, s’ha treballat la terra i s’han replantat llavors, supose que de gespa, per aconseguir un verd ràpid, deixant per properes actuacions, una vegada entrada la primavera, la col·locació de plantes amb flor.

Aquest matí, els pals i les cintes protectores que barraven el pas al jardí, supose que per acció vandàlica o a causa del vent, estaven a terra i, els coloms s’havien fet els amos” de les llavors sembrades i estaven d’enhorabona amb el festí. De totes maneres com la terra ha estat adobada en tantes ocasions, prompte si es fa un reg adient, farà reverdir, i el jardí ara marró tornarà a ser verd.

Fins quan? Tanta constància, insistència, dedicació i sobretot diners dels veïns per, tant de bo m’enganye, quan torne a estar bonic, realitzar alguna altra activitat que faça que tot se’n vaja altra vegada a orri, i hàgem de tornar a començar…

Caldrà buscar una altra solució a la situació. Senyora regidora de sostenibilitat, estem perdent el temps i el que és més greu, els diners. No és presentable que aquest “jardinet” tinga el privilegi d’haver de refer-se dues, tres o més vegades a l’any, mentre uns altres hagen d’esperar per no estar ubicats en un lloc tan cèntric.

No sé quina pot ser la solució, no sóc tècnic jardiner, però de segur que els tècnics en tenen més d’una i de dues, només cal escoltar-los i si cal buscar la col·laboració amb la diputació per fer front a les despeses, però fer i desfer no ens ha de dur a cap lloc.

Trist, molt trist, massa trist

 Aquest matí he assistit a l’acte que, organitzat per l’associació cultural Gregal de Castelló, ha tingut lloc pel centre de la Vila, la recreació històrica dels fets del 9 de març de 1810, homenatge a l’alçament popular dels veïns d’Almassora, Castelló i Vila-real contra les tropes napoleòniques invasores.

Concretament he pogut contemplar primer la desfilada de l’associació napoleònica valenciana, l’esquadra de trabucaires de Xaloc i part de la Germandat dels Cavallers de la Conquesta fins a la Plaça Major i a continuació després d’una sèrie de parlaments explicant el significat de l’acte, la recreació de l’enfrontament entre els soldats napoleònics i el poble de Castelló en armes en defensa del seu territori.

Un acte que ha resultat vistós pel colorit de les vestimentes dels figurants a la vegada que curiós en veure fusells, trabucs i fins i tot un canó, i escoltar els trets de la batalla. Per moments semblava que estàvem novament als inicis del segle XIX, amb el campanar de la Vila com a testimoni mut.

Acte complementari del que ve fent-se en els darrers anys, el dia 9 de març a la rotonda ubicada en la localitat d’Almassora, en record dels patriotes caiguts, per primera vegada ha tingut com a escenari principal la Plaça Major de Castelló.

Diferents personalitats han anat prenent la paraula, per narrar els fets històrics, recordar poèticament l’efemèride o simplement agrair la presència de públic i participants, i malgrat que dins l’associació organitzadora de l’acte, segons diuen ells mateixos al seu web hi tenen cabuda opinió i pensaments diversos, des de plantejament socialistes fins a conservadors, doncs la seua finalitat darrera és fer de la cultura un punt de trobada, crida l’atenció que tot, des del cartell i programa de l’acte de hui fins a la darrera de les intervencions, haja estat realitzada en castellà, quan, sembla lògic pensar que, aquells a qui es dirigia l’homenatge, els herois de 1810, eren castellonencs, almassorins i vila-realencs, defensors del pont del Millars, parlarien, naturalment, la llengua del poble, el valencià.

S’ha volgut recrear un moment històric amb testimonis el més fidel possibles quant a vestits i armament i, tanmateix, s’han oblidat, voluntàriament de la llengua del poble. I dic “voluntàriament” perquè no he vist cap intencionalitat, d’usar el valencià, ni en l’acte, ni al web de l’associació GREGAL DIGITAL per donar a conéixer qui són, els congressos que fan i els importants premis que concedeixen anualment.

Trist, molt trist, massa trist que “La Asociación Cultural Gregal. Estudios Históricos” que es vanaglorien de ser una associació on caben tots aquells que volen fer de la cultura un motiu d’unió i trobada, tot ho facen només en castellà.

Així difícilment assoliran l’objectiu que diuen perseguir, consolidar-se com a punt d’unió i no d’exclusió, doncs semblen actuar amb un posicionament ideològic que està lluny, molt lluny de fer realitat el respecte per les dues llengües oficials del nostre poble. Puc estar errat, no ho dubte, però si és així que m’ ho demostren amb fets i de la mateixa manera que hui són objecte de la meua crítica, demà ho podran ser del meu aplaudiment.

Casualitats, curiositats, coincidències…

 Si ahir va ser 9 de març, hui dia 70 del 2016, és dijous 10. Afirmació de lògica aclaparadora.

Tanmateix aquestes dues dates, seguides, van molt lligades al meu raval, al de Sant Fèlix, doncs es corresponen amb el nom de dos carrers, paral·lels, limitats pels de la Sagrada Família al sud, per allò de ser el que connecta Sant Fèlix amb la parròquia dels Caputxins, el de “la presó”, oficialment Cerdan de Tallada al nord, per allò de ser aquest valencià, de finals del XVI i inicis del XVII, precursor del modern penalisme, la ronda Magdalena, antiga nacional a l’oest i el carrer de Sant Miquel a l’est.

Aquests dos carrers, un al costat de l’altre, fan referencia al dia d’ahir, el primer, prenent fins i tot el nom del dia, “carrer del 9 de març”, per recordar-nos un fet ocorregut en 1810, ahir van complir-se 206 anys, i que no va ser altre que la unió del veïns de Castelló, Almassora i Vila-real per fer front a l’avanç de les tropes napoleòniques comandades pel general Suchet per evitar el saqueig de la ciutat, mitjançant un acte popular, heroic, de defensa, amb allò que tenien, pals, ferramentes de treball i poca cosa més.

Conta la història que en l’enfrontament als voltants del Riu de Millars, van perdre la vida 78 veïns i, en record d’aquell fet històric encara hui, a banda del carrer que des del 1925 recorda el fet, pot contemplar-se, vora el pont del Millars entre Almassora i Vila-real, un monòlit aixecat el 1926 obra de l’escultor Manuel Carrasco, deixeble dels germans Viciano, amb una inscripció en bronze de l’escultor Josep Ortells, malgrat que els relleus escultòrics que l’ornaven lamentablement van suprimir-se.

Com a curiositat assenyalar que el “carrer 9 de març” inicialment estret per la part de l’est, va ser ampliat en 1994, després de consultats els veïns en referèndum el 1989, incorporant el carrer de l’arquitecte Maristany, donant-li una eixida digna al carrer de Sant Roc.

I com deia al començament, paral·lel al “9 de març” per la part nord, el carrer dedicat a la memòria del bisbe Andrés Caperó Agramunt, que va nàixer a Castelló el 2 de desembre de 1646, prior i provincial de l’ordre carmelita i que nomenat bisbe de Lugo, ha estat l’únic bisbe consagrat a l’església Major de Castelló.

I què direu té a veure aquest bisbe, aquest carrer, amb el 10 de març? Doncs, casualitats de la historia, Fra Andrés Caperó va morir a València tal dia com avui, de 1719, fa 297 anys, i la municipalitat, per recordar aquest il·lustre fill del nostre poble, va acordar donar-li nom a aquest carrer el 8 de febrer de 1859.

I si del carrer 9 de març hem assenyalat la curiositat del seu eixamplament, també el carrer del bisbe Caperó podem recordar-ne una, aquella que diu que entre el 25 d’agost de 1936 i el 31 de desembre de 1940, per allò de la guerra civil i l’anticlericalisme, aquest carrer va canviar el nom pel de Tomàs Meave, en record del periodista i polític basc, mort el 1915, molt crític amb el clergat, els militars i nacionalistes, fundador de “Renovación”, la revista històrica de les Joventuts Socialistes d’Espanya. 

Dos carrers del meu poble, del meu raval, quasi a tocar-se, dos dies 9 i 10 de març, ahir i hui, dues històries de fa més de 200 anys una i, quasi els 300 l’altra, una defensa històrica i un traspàs, records, casualitats, curiositats, coincidències…

Tot s’acaba… per tornar a començar. (Segona part)

Tal com vaig prometre ahir, avui us presente les meues darreres crítiques reflexives de la setmana de festes. Espere que tinguen tan bona acollida ací al blog com van tenir al Facebook i que siguen vistes com a anàlisi d’un procés de millora. 

7.- Cos multicolor i batalla de confeti o com tirar els diners en paperets. Acte antihigiènic total i que pot desembocar en problemes greus pel clavegueram. Cal una renovació total si no una suspensió. Hi ha més maneres. Això no és un acte del segle XXI i no ajuda gens ni mica a la internacionalitat.

8.- Desfilada d'animació. Molt digna i ben estructurada i organitzada. La combinació companyies d'animació més bandes pot funcionar i fer-nos internacionals amb poc més que ens ho proposem. Hi ha vida més enllà "dels nans d'Aguilas". Només un però, feia falta la propaganda de Marina d'Or? Vist des de fora sobrava. Caldrà revisar avantatges i lligams per després decidir amb conseqüència. En aquest acte anem per bon camí.

9.- Desfilada 40 aniversari Moros d’Alqueria. Bonica entrada de moros, espectacular i plàstica com a acte "puntual". Això no vol dir que necessària per anys posteriors. Cada cosa al seu lloc. Falles a València i moros a Alacant. A Castelló festa més participativa.

10.- Reivindicant la Plaça Major. No hi ha espai millor per veure les actuacions de les bandes internacionals, si són de qualitat, que la plaça Major. Caldrà replantejar seriosament si el canvi i mobilitat paga la pena mantenir-lo el 2017. També les actuacions dels grups de ball tradicionals mereixen uns espais més dignes que els condicionats per aquest 2016.

11.- Música al carrer. No totes les revetlles que omplien els carrers i places dissabte darrer de festes, tenien la qualitat suficient per a ser considerats espectacles dignes, i per tant permesos, sobretot alguns d'aquells que servien de reclam a barres de beguda al carrer, negocis descarats. Caldrà més control i exigència de cara el 2017 per aconseguir major "nivell fester" i menor "grolleria".

12.- Vítol. Un Vítol massa lent per un acabament de festes després de nou dies intensos. Si la llum havia de ser el fil conductor, no va aconseguir-se, en molts moments va semblar un homenatge a la Gaiata, espectacle molt adient per una encesa. A parer meu el Vítol requereix més força, més sentiment, més emoció. Un final de festes amb un xicotet desencant...

Hagueren pogut ser més les critiques a la setmana festera, però arribats a aquest moment és de rebut destacar l’honestedat, senzillesa, respecte a les tradicions i ganes de canvi del nou Govern Municipal, Patronat de festes i Junta. És veritat que cal una anàlisi més profund, que no tot ha eixit be, que hi ha coses per millorar, però amb una actitud madura, responsable i plena de respecte per tot i cap a tots, de segur que les festes del 2017 seran molt millors que aquestes.

Les meues critiques estan fetes perquè m’agrada la forma en què es treballa en l’àmbit fester i tracte de descobrir defectes, costums i hàbits que en res, des de la meua opinió, beneficien la nostra projecció internacional per, una vegada reconeguts, fer un judici objectiu i valent sobre alguns comportaments i maneres d’actuar.

En conclusió, aquestes reflexions han volgut tan sols ser camí per la millora, i vull que siguen enteses com una actitud de servei tractant d’avaluar cada situació per obtenir els elements per formar un judici correcte i més o menys encertat. Benvinguda Magdalena 2017!!!