La ciutat

La ciutat

dissabte, 29 d’agost del 2015

Orgullós, però amb molt per millorar...

Estic passant uns dies fora de la meua ciutat, però tornaré aviat. Ho confesse, tinc ganes de tornar a Castelló, el meu poble on m'agrada viure. Més encara, estic orgullós de dir a qui m'ho pregunte que sóc de Castelló.

Per què? Doncs perquè és una ciutat verda, on es respira una bona qualitat d'aire. Una ciutat on els seus habitants practiquem esport, on es defensa la cultura i d'on surten moltes iniciatives. Un poble on els veïns viatgem, veiem món, coneixem gaudim i quan tornem sempre trobem novetats.

Un poble on els darrers resultats electorals, amb la pèrdua de la majoria absoluta per part del PP, va obrir les portes a canviar la manera de fer política. Ens trobem en un moment de canvi, cal tornar a baixar al “terreny local”, parlar de la possibilitat de la rebaixa de l'IBI, de l'interès que no desapareguen els comerços tradicionals...

És el moment de parlar de com volem gestionar els recursos municipals pels diferents barris, de com afavorir la participació dels veïns, de com tornar a encetar el diàleg per conciliar diversió i descans, tenint present totes les sensibilitats, de com afrontar els nous serveis municipals, de quin model de transport públic volem o com anem avançant en el pla de mobilitat.

Estem orgullosos de la nostra ciutat, si, però cal millorar i molt, apostant per exemple més per les energies renovables i la sostenibilitat, també buscar fer una ciutat amiga dels infants, dels vianants i dels ciclistes, tenim una gran plana i, sobretot, tenim persones amb “ganes de fer les coses be”.

Volem deixar enrere una de les herències que més mal ens fan i que he pogut veure en aquests dies “des de l'exterior”. D'on eres? - De Castelló. De Castelló? El de l'aeroport peatonal? El del corrupte Fabra?...

És trist que ens tinguem que avergonyir del nostre propi poble, jo no vull ser d'eixe Castelló, jo no sóc d'eixe Castelló, jo sóc del Castelló de la indústria innovadora, del cooperativisme i del turisme, de la gent orgullosa de la seua llengua, de la forma de veure el món.

Estic orgullós del meu poble, dels meus amics, dels meus companys i dels meus veïns, d'aquells valents, honrats, arrelats al territori, que viatgen, que viatgem, però que sempre tornem, i que, com jo, quan passen uns dies fora, tenen ganes de tornar perquè Castelló és per nosaltres molt Castelló, malgrat la necessitat de millorar els aspectes i qualitat estètica i ambiental dels jardins, malgrat la necessitat d'agilitzar l'aparcament de vehicles al centre, malgrat la necessitat de disminuir el grau de contaminació del terme...

Si, estic orgullós del meu poble on he aprés els valors del treball, la humilitat i la solidaritat, on m'he integrat social i culturalment i on, en definitiva, he tirat endavant la meua vida, però a la vegada sóc crític i pense que tenim molt per millorar, dotacions, serveis, condicions laborals, comunicacions, mobilitat, neteja, festa, cultura, projecció exterior...

I ara, amb aquesta nova perspectiva municipal, és un bon moment. S'ha fet molt poc i malament en aquests darrers anys i resta molt per fer. El repte és encoratjador... Orgullós si, crític i esperançat també. Què bonic és el meu poble!!!


divendres, 28 d’agost del 2015

Senyorets


Que els jugadors de futbol al nostre país en particular i al món en general són uns dels treballadors més ben pagats pel desenvolupament de la seua activitat professional, és un fet ben sabut, conegut i criticat per part de moltes col·lectivitats. L'escalada de fitxes i de sous ha convertit a alguns jugadors no tant sols en ídols mundials, si més no també en “super-milionaris”.

Treballar en un gran club capdavanter a la nostra lliga suposa a més a més d'alguna responsabilitat, sobretot ser tractat “entre cotó-en-pèl” i tenir diferents professionals al seu abast, tant sols en dir el mínim “ai!”.

L'espai de treball “d'aquestes figures”, com és ben sabut, són els camps de futbol, superfície on es practica el joc i que sembla no és suficient tenir-los impecables, amb gespa natural i tractada amb mim, no, cal anar més enllà i la darrera moda és l'ús de la “gespa híbrida”, mescla d'herba natural i artificial, tot per aconseguir en definitiva “menys lesions” i més control de baló, “més gols”, que són el que fa rendible els sous de les figures i les despeses generals del club.

I de la mateixa manera que estadis importants d'arreu del món, cas de l'Allianz Arena del Bayern, el Parc dels Prínceps de Paris o el Stamford Bridge del Chelsie, per citar-ne només alguns, ja fa temps van instal·lar aquest tipus de gespa, ara, en l'inici de la nova temporada al nostre país, alguns clubs també han optat per aquest sistema.

Com funciona? Quin és el resultat? Diuen que es tracta de punxar milions de fibres de gespa artificial entre l'herba natural que creix al voltant de l'artificial, aconseguint un ancoratge de l'herba al camp i una millor capacitat de drenatge, però sobretot, aconseguint una “major comoditat en el joc”, i per tant una millora en el rendiment.

I quin direu ha estat el primer club espanyol en optar per aquesta gespa? Si senyor, el Villareal CF del senyor Roig, de manera que l'equip de Vila-real conta amb una gespa híbrida anomenada “Deso GrassMaster”, que segons diuen és la preferida dels millors jugadors del món, i que tal i com podem veure al següent vídeo GESPA HIBRIDA es ven com una gran rendibilitat sobre la inversió.

I quina haurà estat la inversió econòmica que haurà fet el Villareal? Això no ho sé, i crec tampoc cap aficionat o soci arribarà a saber, però de segur que la quantitat haurà estat molt elevada, doncs “la propaganda de l'empresa” diu que és una inversió que s'amortitza ràpidament. Be, és possible, però si “la piloteta no vol entrar”, si no es guanyen partits, si no s'està al capdamunt de la taula, de segur que les crítiques, no seran pels jugadors, ells sempre “a la dreta de Déu Pare”, senyorets de la pilota, aleshores, es culparà primer l'entrenador i a continuació al terreny de joc, sempre ha estat així, i la inversió començarà a considerar-se un frau.

Tanmateix si “els senyorets” del futbol aconsegueixen guanyar els partits, estar al capdavant de la lliga i passar eliminatòries, de segur que, ningú dirà que és gràcies a la “nova gespa”, si més no serà perquè “els jugadors són molt bons” i per tant, aquests, s'ho creuran més encara i demanaran més i més diners pel seu “treball”, incentius i augment de fitxa... Temps al temps.

Però que em de fer, això és i serà el futbol. Des d'ací, vull desitjar sort a tots els equips provincials, els grans i els menuts, els que jugarà amb gespa híbrida, els que ho fan sobre natural, artificial o fins i tot, els que són majoria, fan rodar la pilota en camps de terra campa.

dijous, 27 d’agost del 2015

El cas de la vaca solta...

 Els bous al carrer o correbou és un tipus de festa taurina popular que es practica a molts pobles de la nostra província. És més típic encara el fer soltes de vaques, que és el mateix però emprant vaques. Si bé es pot fer a qualsevol moment de l'any, en general coincideix amb les festes patronals i la majoria es fan a l'agost. Consisteix en deixar anar un bou o vaca en un recorregut urbà limitat, empaitant l'animal, amagar-se de la seua presència, saltar-lo..., demostrant així la valentia i coratge d'aquells que s'hi fiquen al davant.

La conducta de l'animal front el ser humà respon a un patró bàsic: fugir abans que atacar; l'animal només ho fa quan el nivell de pressió que rep suposa una amenaça directa i en lloc de fugir es fiquen rebels i aleshores ataquen, per tant cal empaitar-lo per “fer més festa”.

Com a conseqüència de l'atac o de la fugida, tots els anys, sentim notícies de, d'una banda contratemps per “enganxades de bou”, només en aquest estiu, mesos de juliol i agost, han estat 7 les persones que han resultat mortes en diferents localitats espanyoles, i sense anar massa lluny tots recordem encara el fatal desenllaç d'aquell home que va morir com a conseqüència de les ferides sofertes en les passades festes de Sant Pere del Grau, als inicis de l'estiu. Trist i lamentable realitat a qui ningú posa fre.

I d'altra banda, també el fer “bous al carrer”, el soltar vaques per recintes urbans, porta tots els anys notícies de l'escapada, de diferents animals pels carrers i termes dels nostres pobles. És el cas que hui comente, i que darrerament està sent notícia a prop de casa nostra, doncs des del passat dissabte al municipi de les Coves una vaca va solta pel terme.

Es celebraven els darrers dies de festa, els germans Bellés, ramaders de la Torre d'En Besora havien portat alguns exemplars pels “encierros”, i vet per on, casualitat o no, digueu-me si voleu desconfiat, però passa massa sovint, un bou i dues vaques van escapar-se. El bou i una de les vaques van poder ser recuperats ben entrada la nit, després de recórrer alguns carrers, allargant, si voleu, uma mica més la festa , aconseguint que la por, fera la festa fora més grossa, però, malauradament, un tercer animal va escapar als afores del poble, va escapar-se del control-descontrolat i va endinsar-se pel terme.

Després de tres dies de recerca, les festes oficials van acabar el diumenge passat, “la festa” per la recuperació de la vaca continuava, essent localitzat l'animal en una zona de difícil accés per la qual cosa sembla que atrapar-lo no ha de ser gens fàcil. Fins i tot malgrat que el ramader no es cansa de dir que l'animal no causarà cap perill, les tasques de captura s'allarguen i no seria rar que, a la fi, es fera allò que s'ha fet en tantes altres ocasions i altres llocs, que l'ajuntament demane la intervenció de la Guàrdia Civil i aquests “acabar amb la vida de l'animal”.

Allò que al principi tal vegada fora només una continuació de la festa, pot acabar de manera tràgica pel propi animal, per això fins i tot el ramader ha fet una crida “als valents del poble i de la contornada” perquè la deixen tranquil·la i així facilitar la seua captura, però és això realment el que volen els valents de les Coves?

No és moment de buscar culpables, però passa massa sovint. El ramader ja ha dit que no va ser culpa seua que els animals s'escaparen, que alguna cosa deguera passar i que és l'ajuntament qui ho ha d'esbrinar i buscar responsabilitats

Senyora Monica Nos, alcaldessa de les Coves, les festes oficials s'han acabat, el poble torna a la normalitat, però segueix en alerta pel “cas de la vaca solta”. Si, però no... Li sembla a Vostè bonic? Que pensa fer una vegada l'animal estiga recuperat? Res? Tot fa festa? No, així, ni a les Coves ni enlloc anem bé.

dimecres, 26 d’agost del 2015

Chikungunya

Mai havia escoltat aquesta paraula, i ara, en sentir-la per primera vegada m'ha semblat que podria tenir alguna connotació africana, tal vegada d'algun idioma rar com el suahili de Tanzania, el hausa de Niger o el yoruba de Togo, i no anava mal encaminat doncs, chikungunya, com m'he assabentat amb posterioritat, es un vocable derivat de l'arrel verbal kunguniala de l'idioma makonde, un idioma bantú, parlada al sur-est de Tanzania i nord de Mozambic i que significa assecar-se o retorçar-se.

I si hui escric sobre aquest vocable tant rar ho és perquè, tot i semblar estrany, és notícia molt a prop de casa nostra, doncs, chikungunya fa referència a una malaltia causada per un virus transmet per la picadura del ja tristament i famós mosquit tigre, tant estès per tot arreu del nostre país; malaltia muscular i articular, que, dit siga de passada, mai havia estat detectada entre els nostres.

I tot i ser aquesta una malaltia rara i estranya, el cas destapat aquests darrers dies a Gandia, a poc més de 150 quilòmetres de la nostra ciutat, a menys de 2 hores de viatge, no ha estat un cas inesperat, doncs aquest element transmissor, el mosquit tigre, “aedes albopictus”,està present a la Comunitat Valenciana des de fa més de dos anys i, com és sabut i sofrit per tots, aquest estiu sembla atacar amb més virulència que mai.

Però encara hi ha més. “Si no vols caldo, dues tasses” diuen al meu poble, i és que a més a més que no hi ha cap vacuna efectiva en aquests moments contra el virus, l'European Centre for Disease Prevention and Control (ECDC), organisme depenent de la Unió Europea encarregat de l'estudi de malalties infeccioses, situa a Castelló entre els territoris europeus més proclius per la reproducció “del tigre”, el que pot desembocar amb un augment considerable de la por, per part dels veïns i sobretot dels visitants.

I amb aquesta sort que ens ha caigut al sobre, el ser una zona de població estable del tigre i amb capacitat per reproduir-se i hibernar, m'ha vingut també al pensament la campanya d'estiu de la loteria de Nadal “I si cau ací la grossa?” per informar als consumidors que ja es troben a la venda els dècims als llocs de vacances.

És possible que la grossa de Nadal caiga a Castelló, Benicàssim, Benidorm o Gandia, no ho sé, però el que sí és cert que, ben a prop de casa, “ha caigut la grossa de l'estiu” i que porta per nom chikungunya i que pot tocar sense comprar. Veges tu quina gràcia.

Honorable Elena Cebrian, Consellera de Medi Ambient, sabem que va assumir amb molta il·lusió i molt d'entusiasme la responsabilitat dins el nou govern autonòmic, senyores i senyors diputats de medi ambient de les 3 diputacions provincials, regidors dels diferents pobles, cal fer front comú, cal unir-se i lluitar contra aquest vector de malalties; estem davant d'un assumpte de salud pública, cal per damunt d'ideologies polítiques, -el mosquit no entén ni diferencia “dretes ni esquerres”-, una major col·laboració, dons els tractaments realitzats fins ara, s'han demostrat en massa ocasions insuficients.

El chikungunya és un problema que supera els àmbits municipals, per tant la seua solució ha de ser coordinada. Peníscola, Benicàssim, la Vall d' Alba, Pobla Tornesa, Borriol, Orpesa, Torreblanca... cal estar alerta...

Serem capaços d'entendre'ns? Faig vots perquè el cas del veí de Gandia siga una excepció al que ha de considerar-se normal al nostre territori i que no és altra cosa que ser zona lliure de malaties tropicals. Ahi senyor només faltava això...

dijous, 20 d’agost del 2015

Corredor cultural

Com en tot en esta vida, sempre hi ha un abans i un després. També en l'àmbit municipal, després d'unes eleccions, sobretot si canvia el color del govern, “hi ha sempre un fins ara i un a partir d'ara”, noves idees, noves formes de fer política, noves estructures, nova organització...fins i tot un nou concepte de ciutat o poble.

Ací, a Castelló, és el que està passant en els darrers mesos, des de juny passat en què un canvi electoral va deixar als “que manaven fins ara” a l'oposició i, “l'oposició al govern”. Això va suposar, entre d'altres canvis, una nova organització política i l'arribada d'una nova regidora de cultura, Verónica Ruíz Escrig, que amb l'ajuda infatigable d'una nova assessora cultural i comptant amb el treball dels funcionaris assignats a la regidoria va ficar-se a desenvolupar noves idees, nous projectes per aconseguir “una cultura del poble per al poble i de tots per a tots”.

Sense arribar encara als 100 dies de gràcia algunes noves propostes ja són realitat, entre d'altres, l'augment del pressupost per subvencions a associacions culturals, ficar a l'abast de l'alumnat del centre penitenciari un bon nombre de publicacions municipals que dormien als caixons, convocar els diferents grups de música amateur de la ciutat per, coneixent les inquietuds, abordar temes fins ara oblidats, apertura del concurs per gestionar el teatre del Raval... i la darrera proposta coneguda, la creació d'un passeig cultural, corredor cultural o projecte cultural, tant si val, a l'andana central del passeig Ribalta, per on havia de circular el tram, plataforma de més de 2.500 metres quadrats ara en desús, i que té com a element complementari el bonic templet de la música.

La idea no és nova, altres ciutats del país també el tenen, però a Castelló serà diferent. El verd de la vegetació serà qui configurarà una unitat d'integració urbana i paisatgística amb un sistema d'us peatonal en un lloc excepcionalment bo. Un espai simple, formal i extremadament senzill, convertit en un escenari que convoque tant a turistes com a veïns a participar. En definitiva una proposta que preten portar una gran varietat d'activitats artístiques i recreatives, culturals, a aquell bell espai urbà que, finalment serà rescatat per a l'us comunitari.

La proposta em sembla molt encertada. Ara, amb una àrea de programació “ben armada” es podrà dinamitzar el corredor, treballant colze amb colze amb diferents associacions, fundacions i institucions per dotar de contingut estable l'espai amb diferents programes: concerts, recitals a l'aire lliure, mostres de pintura, escultura i fotografia, espectacles de dansa, presentacions de llibres, obres de teatre, show de titelles... seguim? La llista pot ser tot l'ampla que vulguem, l'espai ens ho permet.

Un passeig cultural acollidor on famílies senceres, xiquets i xiquetes, senyors de la tercera edat, treballadors, joves i no tant joves, s'acosten a l'acollidor “corredor”, espai participatiu, col·laboratiu i incloent de la zona, on puguem gaudir de moltes i variades activitats lúdiques i culturals que ens ajudaran aconseguir fins i tot una millora en la qualitat de la vida.

Un projecte cultural pel nostre emblemàtic parc a qui el nou govern municipal vol cuidar com es mereix a la vegada que retornar-li la dignitat que darrerament havia perdut. Una molt bona idea, felicitats senyora regidora !!!


dimecres, 19 d’agost del 2015

Gralls de gavines...


Això, crits estridents és el que van semblar-me les paraules de la Presidenta del Partit Popular a la Comunitat Valenciana, la substituta d'Alberto Fabra, i portaveu del Grup Popular a les Corts, la senyora Bonig, pronunciades ahir mateixa en un acte del seu propi partit a la capital, demanant públicament la dimissió immediata i la preèsncia davant les Corts Valencianes de l'Honorable Conseller d'Educació, el senyor Marzá.

Crits estridents que no petició lògica, fetes en un moment en què l'ex-alcaldesa de la Vall d'Uixó, la Tatcher de la Plana, com va anomenar-la en el seu moment el president de la Diputació castellonenca, el senyor Moliner, i que es definix a si mateixa com “orgullosa de ser de dretes, política, del PP, espanyola i valenciana”, necessita reivindicar-se davant els seus i la societat valenciana, després del revés sofert les passades eleccions i que va suposar el seu ascens a la presidència del PP valencià , amb el difícil repte de tornar a recuperar al Partit com el del canvi tranquil i la prosperitat.

I vet per on que Bonig en particular i el PP valencià en general, sembla que no han entés res, i perduts des de l'oposició només fan crítica negativa. Fa uns dies el blanc dels crits va ser l'expresident Zapatero, acusant-lo de ser el responsable que la Comunitat Valenciana siga de les pitjors finançades, doncs aquell va aprovar el model el 2009, quan han tingut temps per corregir-ho, uns dies després el lider de Compromís i president de Les Corts, Enric Morera, va ser “el punt de mira”, acusant-lo de recolzar manifestacions independentistes i el dret del poble català per decidir sobre el seu futur...

Per això, no és estrany que ara, 45 dies després de conformat el nou govern valencià i de trobar-se el PP i Bonig perduts en l'oposició, el blanc de les crítiques calga situar-lo on siga, i vet per on, les declaracions fetes fa un any pel Conseller Marzá mostrant-se a favor de l'independentisme català, li han vingut “com anell al dit” pels seus propòsits de demanar amb insistència la dimissió, traient les paraules de context i amb una visió totalment particular i partidista, amb un to fins i tot ofensiu, semblant a gralls de gavines, alçant el partit com a defensor de l'espanyolitat i acusant el legítim govern valencià de “venut al separatisme”, lligant sense caps ni peus, la gestió en educació amb les idees independentistes de la Comunitat germana de Catalunya, arribant fins i tot a dir que la planificació educativa de la Comunitat està en mans d'un independentista. Embolica, Bonig que fa fort !!!

I per més Inri, justament ho afirma Bonig que quan va ser Consellera no va saber o no va voler donar resposta clara i decidida a temes que eren de la seua directa incumbència, com l'acabament de l'autovia interior A-7 entre Benlloch i la Jana, plegant-se al poc interès del PP nacional en el corredor mediterrani, retardant més i més els accesos al port castellonenc o la conversió en autovia de la carretera nacional de Morella.


Tanmateix ha tingut “la barra” de dir que l'actual Consell “es passa el dia queixant-se i sense donar solucions” sense adonar-se'n que centrant-nos tant sols i des de la Conselleria d'Educació ja s'han dictat les ordres oportunes per iniciar el procés de reapertura de diferents unitats educatives tancades pel PP sense caps ni peus, s'ha demanat la immediata paralització de la LOMCE perquè la seua aplicació, no ho diu tant sols la Comunitat Valenciana, també altre autonomies, posa en risc el present i futur de l'educació, s'han posicionat front les injustes retallades del Govern Central, s'han iniciat grups de treball per establir estratègies per educar en igualtat i prevenció de violència masclista a les aules, s'ha aplicat la lògica perduda en qüestions com el transport o els menjadors escolars, o s'està treballant, tot i ser estiu, en un model de bones pràctiques per la gestió cultural pública, o reorganitzant la política esportiva, per, en definitiva, garantir el bon servei de proximitat a la ciutadania, que tant oblidat tenia l'anterior govern i que va costar-los el poder.

No, no ha de tenir por el Conseller Marzá, pitjor seria si l'oposició no diguera res, aleshores seria que res estava canviant, i malauradament, com hem vist tot i que només en alguna xicoteta pinzellada, hi ha molt per fer. Esperem que el perfil dialogant i moderat de Vicent Marzá i les constants accions iniciades, facen que el PP se n'adone que no són imprescindibles pel nostre poble. De moment el que els està fent és donar gralls de gavines...bona senyal !!!

dimarts, 18 d’agost del 2015

Reggae, reggae...

Un festival alternatiu que aposta per promoure events culturals de caràcter sostenible en el que les persones de qualsevol edat, se suposa, tenen l'oportunitat de conviure, créixer, aprendre i descobrir junts, mitjançant tot un grapat d'activitats gastronòmiques, culturals i musicals, al llarg de huit dies, i que des de l'estiu del 2010 es ve celebrant any rere any a aquest municipi estiuenc de la Plana.

El secret del seu èxit no ho és tant sols per l'interès despertat amb el pas dels anys per la música reggae, si més no perquè vol considerar-se el festival com “una trobada d'un món paral·lel”. El més important, tot i ser-ho, no ho és la música, és estar allí i viure les emocions i valors tots plegats, el màxim nombre d'hores i dies possibles.

I ací, justament ací, rau l'origen del problema. Compaginar vint-i-quatre hores de festa per un bon grapats de “rototomeros” amb el dret al descans de molts més residents i estiuejants del poble i de la zona costanera del municipi. I és que, no és de rebut que la música s'haja d'escoltar si o si, i durant tota la nit, fins i tot a una distància superior als dos quilòmetres en línia recta. Aquest matí eren les 07:23 hores i encara hi anava el reggae, reggae...

Que hi haja programades actuacions a partir de les 5 o les 6 del matí, després de tota una nit de “sarao” no és de rebut i això que el Rototom s'anuncia fins i tot com a vacances per a tota la família. Val que la música ha de ser la protagonista indiscutible, però senyors de l'organització, tota la nit fa que fins i tot aquells que veiem el reggae, els ritmes jamaicans i els rastafaris seguidors de Marley, amb un cert somriure, comencem a estar “una mica fartets” de tota aquella moguda...

Atenció organitzadors, atenció senyor Filippo Giunta director i ànima mater, la utopia per Vostè programada, basada en la llibertat, la pau i el respecte combinant diversió, reflexió i música, corre el risc, per voler exprimir massa el seu contingut, de colpejar mortalment el propi festival, doncs a les veus discordants de l'ajuntament de voler retardar-lo per properes edicions a finals d'agost o les primeries de setembre, a les que van unir-se ràpidament els empresaris d'hoteleria, ara podríem fer-los costat els sofrits estiuejants que en una ampla majoria considerem que no és de rebut haver d'aguantar la música tota la nit.

És possible que tot i ser molts els assistents, el Rototom no cause problemes de saturació turística al poble, però si que causa problemes i molts a aquells estiuejants que “no poden descansar a la nit” i més encara si, al matí següent han d'anar a treballar. On queda la filosofia del festival de no molestar ningú? On està el respecte i la tolerància envers els demés? Per descomptat en programar música tota la nit, no.


dimarts, 11 d’agost del 2015

De llegenda

Pensava quan ho he escoltat per la ràdio que es tractava d'allò que en castellà diuen “una serpiente de verano”, una notícia irrellevant o sorprenent, de les que tots els estius en surt alguna, que publiquen alguns diaris per omplir les seues pàgines en el període de vacances, quan per regla general disminueix i prou el gros de successos i notícies.

Però no, sembla que era veritat i el protagonista d'ahir al centre de Castelló, tot i que per unes poques hores va ser una criatura, un pardal, una cria de “xotacabres europeu” que, sense saber d'on i perquè va aparèixer a la plaça de la pescateria i des d'on va avisar-se a la Unitat de Defensa del Medi Ambient i Protecció Animal perquè es feren càrrec de l'animaló.

“Xotacabras” que no cal confondre amb “Xupacabras”. Mentre el primer és un ocellet de poc més de 70 grams de pes i d'hàbits nocturns, que s'alimenta fonamentalment d'insectes, el segon és un animal, l'existència del qual mai ha estat provada, descrit com una criatura pesada del tamany d'un os menut i una filera d'espines des del coll fins la cua.

Tanmateix tots dos éssers tenen la seua llegenda, la del “xotacabras” s'origina per una errada d'observació dels ramaders que, observaven a aquests ocellets volant sempre en aquells llocs on hi havia ramats, principalment de cabres, arribant a la errònia conclusió que el que buscaven era mamar la llet de les cabres, quan en realitat el que busquen són els insectes que, atrets pel propi olor del ramat i dels seus excrements sempre els revolotegen; la del “xupacabras” és més negra, descrivint-se com un ser que s'alimenta de la sang d'altres criatures a les que ataca, principalment animals domèstics, i en especial les cabres.

Tal vegada pel semblant del nom “Xota... Xupa”, alguns castellonencs en escoltar la notícia de la troballa van quedar una mica espantats. El nostre protagonista que ja descansa i rep les atencions necessàries al centre de recuperació de fauna “Forn del Vidre” depenent de la Conselleria d'Infraestructures de la Generalitat Valenciana ubicat a la Pobla de Benifassà, és un au nocturna, insectívora, de plomes adaptades a la mimetització amb l'entorn, que la fan quasi invisible, que ens sol acompanyar a les nits de l'estiu quan prepara el seu viatge migratori d'hivernada al centre d'Àfrica i que necessita una especial protecció, doncs la pèrdua del seu hàbitat juntament amb l'us de pesticides i insecticides fan que la seua població disminuïsca considerablement, resultant ja ara, en l'actualitat, una de les aus nocturnes més estranyes del món.

Malgrat que l'amic Toni Albalat al seu blog http://wuniatu.blogspot.com.es/ afirmava fa ja més de 10 anys, que el xupacabras “fa anys volta per la demarcació de Castelló”, aquest res te a veure amb el “xotacabras”, un ocellet sense bellesa, fins i tot catalogada com l'au més lletja, del que circula per la xarxa una llegenda maia que me limitaré a resumir:

Conta la llegenda que el Gran Senyor va decidir un dia nomenar al "rei de les aus", per la qual cosa va convocar a un concurs perquè participaren les aus més belles, talentoses i intel·ligents. En aquell moment el xotacabras era una au noble i desinteressada, amb un bell, colorit i enorme plomatge que ostentava dignament. En no tenir interès per participar en aquest concurs, una au lletja i de mala reputació li va sol·licitar en préstec el seu plomatge, amb la promesa de tornar-li-la després del concurs, perdés o guanyés. Sent aquest un au ingènua i sense maldat va acceptar prestar-lo, confiant en la seva promesa de tornar-lo. Arribat el dia del concurs l'impostor es va presentar ostentant un bell plomatge que a tots va impressionar, guanyant el preuat títol. Però per la seva gran ambició va decidir no retornar el seu vestit de plomes, fugint des de llavors del xotacabras. La llegenda finalitza dient que si te'l trobes en algun moment, et preguntarà: No has vist l'au de bonic plomatge? Aquest impostor em va robar el meu vestit! , i tu has de contestar amablement: se n'ha anat per allà, entre els arbres aquells ".

Seria aquest el motiu pel qual la cria del xotacabras va decidir ahir acudir al centre de Castelló? Voldria preguntar el veïnat? No ho se, però... tot podria ser...

dissabte, 8 d’agost del 2015

Desafortunada

Així i com a mínim s’ha de qualificar la campanya que el Club Esportiu Castelló de futbol ha llançat per captar la renovació o nous abonaments per la temporada 2015-16 que estem a punt d’encetar.

Després de la darrera desil·lusió, del fort cop que va suposar pels aficionats el no ascens de categoria quan tot semblava es ficava de cara, calia, de cara a la nova temporada, encertar amb una campanya que apel·lant a l’albinegrisme, fora tant impactant, que despertara de bell nou el desig d’abonar-se, tasca gens fàcil aquella de trobar un eslògan clar i il·lusionant i unes imatges que convidaren a ser i sentir-se seguidors, “hinchas”, entusiastes, fidels, apassionats, “forofos”...

Va pensar-se amb imatges de la vida real, del dia a dia, imatges quotidianes per reforçar un eslògan fort “Albinegre una vegada, albinegre sempre”. La idea semblava podia funcionar, però calia encertar amb les imatges que, en diferents suports de publicitat exterior, principalment tanques i cartells havien d’omplir la ciutat, per aconseguir un repte, projectar l’amor i estima per uns colors, els del club, formant part d’una determinada manera de gaudir del futbol i de passada omplir les minses arques del club.

Cinc imatges, cinc escenes, cinc moments de la vida quotidiana de qualsevol veí van ser retratades pel menester. D’elles, quatre amb total seguretat ajuden a projectar el sentiment de fidelitat al club, aquella que mostra la imatge d’un cambrer darrera un taulell i preparant el castellonenc “carajillo”, amb l’escut del club a la pared, la de la castellonera amb la banda que inclou l’escut de l’equip i amb el Palau de la Festa de fons, la de la samarreta albinegra portada sota la camisa com a forma habitual i descoberta en un provador d’una tenda, i la que presenta un instant laboral tradicional del sector pesquer amb un treballador de la mar amb la samarreta de l’equip. Totes quatre elements visuals que de segur ajudaran a transmetre l’amor i estima per uns colors i per un equip, el nostre.

Tanmateix una cinquena imatge ha resultat del tot desafortunada i ha rebut un bon grapat de crítiques des de diferents sectors, que van des del propi ajuntament i en concret des de la regidoria d’Igualtat, passant per la Federació d’Associació de Ciutadans Consumidors i Usuaris, fins periodistes esportius de diferents mitjans de comunicació, el regidor d’esports o el propi protagonista, el capità de l’equip Guille Vázquez.

I és que la imatge en qüestió en la que apareix el futbolista amb el tors nu i al damunt d’un llit mirant a una xica nua que te al seu davant amb un tatuatge de l’equip a l’esquena, no deixa indiferent ningú i es qualificada d'altament sexista i masclista i, tal vegada, fins i tot vulnere la llei General de Publicitat.

Tot i que inicialment el club va determinar romandre a l’expectativa doncs considerava que la imatge no era ofensiva, sembla que finalment, i amb bon criteri, tal vegada per la repercusió mediàtica i el impacte generat farà marxa enrere i no seguirà endavant amb l’us d’aquesta imatge.

Seny i bon criteri, senyor David Cruz, cal fer les coses be, tant dins com fora del camp, si volen tenir a l’afició el més a prop possible de l’equip i seguir emocionant-nos setmana darrera setmana. Molta sort…

divendres, 7 d’agost del 2015

Errades a casa


De la mateixa manera que el BOE, El Butlletí Oficial de l'Estat és el diari oficial de l'Estat Espanyol, és a dir, l'òrgan de publicació de les lleis, disposicions i actes, publica diàriament un exemplar més o menys gruixut, també la resta d'administracions territorials tenen els seus diaris oficials i també cada província edita el seu butlletí.

És el cas del DOGV en el cas de la Generalitat Valenciana o del BOP castellonenc, Butlletí Oficial de la Província, periòdic oficial, publicat el dimarts, dijous i dissabtes al llarg de l'any, que dona publicitat a les disposicions de caràcter general i les ordenances, així com als actes, edictes, acords, notificacions, anuncis i resolucions de les Administracions Públiques i de la de Justícia d'àmbit territorial provincial.

A data d'avui, s'han publicat en aquest 2015 188 BOE's amb un total de més de 25.000 pàgines, 154 DOGV's amb més de 23.000 pàgines i 96 números de BOP amb també un bon grapat de fulles. Per això, no és gens estrany que, en tots tres butlletins “es colen” quasi diàriament errades, de manera que, és habitual en BOE i DOGV trobar informacions amb l'encapçalament “correcció d'errades”, doncs, tot i que no haurien de produir-se, una vegada detectades aquestes, és de rebut siguen corregides, ja que encara que en alguns casos siguen “de poca importància” en altres poden, fins i tot, canviar el sentit del decret, article o contingut.

Tanmateix no passa el mateix amb el BOP, i mai apareixen rectificacions ni en els anuncis, edictes, acords, nomenaments o convocatòries, expedients i ordenances que es publiquen. Això fa pensar que el servei de publicacions del Butlletí de la Diputació castellonenca és molt eficient, i que no es produïxen errades, però com podeu imaginar no, no és així, les errades es produïxen, però les correccions no hi arriben, i això és com a mínim trist i pot dur en alguns casos greus problemes afegits.

És el cas que vull comentar hui, el en BOP número 88 del dissabte 18 de juliol passat, en l'apartat dedicat a l'administració local i en la secció ajuntaments, a la pàgina 18, s'inclou el decret de l'alcaldessa de la ciutat 4421/2015, pel qual es nomenada Presidenta del Consell Municipal de Cultura de l'ajuntament de Castelló, la regidora Na Verònica Ruiz Escrig. Doncs be, fins ací tot correcte, però si llegim amb deteniment veurem com en un moment i en la versió en valencià diu textualment: “ El Reglament del Consell Municipal de Benestar Social de l'Ajuntament de Castelló de la Plana, publicat en el Butlletí Oficial de la Província, número 125, de 15 d'Octubre de 2014, establix en l'article 5 entre els òrgans de l'esmentat Consell, la Presidència del mateix”.

I unes línies més avall, ara en castellà:El Reglamento del Consejo Municipal de Cultura del Ayuntameinto de Castellón de la Plana, publicado en el Boletín Oficial de la Provincia, número 125, de 22 de noviembre de 2014, establece en su artículo 5 entre los órganos del citado Consejo, la Presidencia del mismo".

Com quedem? Reglament del Consell de Benestar Social o del Consejo Municipal de Cultura? BOP num 125 de 16 d'octubre o de 22 de novembre? Cal escorcollar per trobar la solució...

Efectivament el BOP del 16 d'Octubre del 2014 és el 125, però l'aprovació definitiva del Reglament del Consell Municipal de Cultura se publica en el BOP número 141 de data dissabte 22 de novembre de 2014, mentre que el de Benestar Social si es publica el dijous16 d'octubre.

On rau l'errada? En allò al que malauradament ja estem massa acostumats, “el cortar y pegar”. Els funcionaris poden errar, tal vegada per voler avançar en la feina, però i les correccions? Brillen per la seua absència... Així anem malament i despistem a més d'un. O tal vegada es tracte d'açò, de jugar a despistar? Embolica que fa fort, diuen al meu poble.

Senyor Moliner, vigile de prop el butlletí i allò que allí es publica, no fos cas que hagem de penedir-nos per errades molt més grosses. Ai, senyor !!!

dimecres, 5 d’agost del 2015

La gran desconeguda...

 La gran desconeguda a l'hivern i abandonada a l'estiu; m'estic referint a la Filmoteca Valenciana amb dependència directa de “Culturarts-ivac”, iniciativa de la Generalitat Valenciana per impulsar i promocionar la vida cultural, i encarregada de dur a termini les tasques de recuperació, restauració, catalogació, conservació i sobretot difusió del patrimoni audiovisual i la cultura del cinema.

Amb aquesta finalitat tot i que es programen al llarg de l'any projeccions regulars a les seus de València, a sala Berlanga de l'edifici Rialto, a Alacant,al teatre Arniches i a Castelló, primer a les dependències de 'Espai d'Art Contemporani, EACC, i després des del moment de la seua inauguració al Paraninf de la UJI, no ha aconseguit, al menys a Castelló, atraure un públic majoritari, malgrat l'esforç realitzat amb la projecció de cicles regulars, d'ampli espectre i de totes les èpoques i dels preus populars de l'entrada, 3,50 euros.

Conscients que és difícil atraure públic a pel·lícules que van des dels clàssics de la història del cinema fins a aquelles més actuals allunyades dels circuits habituals, la filmoteca, en arribar l'estiu pensant que és un bon moment per veure cinema, es reinventa cada any, amb la ficada en escena de l'anomenada “Filmoteca d'Estiu”, però amb una gran limitació, centrant la seua programació a la capital, València, concretament als jardins del Palau de la Música del passeig de l'Albereda, amb cinema a l'aire lliure.

Qué passa en aquests mesos de la calor a Castelló i Alacant? Doncs el que és més que previsible, la filmoteca valenciana tanca per vacances, i si els castellonencs i alacantins volem veure “cinema a la fresca” doncs hem de conformar-nos en les sessions que els ajuntaments d'algunes localitats programen a les seues platges o places, doncs la filmoteca no tornarà al paranimf de la nostra estimada universitat fins el 19 de setembre en que podrem gaudir d'una nova edició del cicle “Nou cinema”.

Ara, passats ja més de 30 anys de la creació per part del Consell de la Generalitat Valenciana de la Filmoteca primer i l'Institut Valencià de Cinematografia després, i havent aconseguit l'exhibició de manera continuada i més o menys regular de films de procedència i temàtica variada, i amb un nou Consell i Govern, és el moment de plantejar-se donar-li un nou aire a aquesta institució, programant activitats paral·leles, oferint els seus arxius a diferents entitats públiques o privades que, vulguen dinamitzar la cultura, i per descomptat, buscar patrocinadors externs, que permeten la realització d'accions sobretot ara a l'estiu, que “creen afició”, com el cas de la Filmoteca d'Estiu del cap i casal.

Només així aquesta gran desconeguda i la seua tasca cultural tindran el ressò que les seues activitats mereixen. Calen noves il·lusions, noves idees, i tal vegada uns nous gestors, però el que no és de rebut és la situació de la filmoteca a Castelló a l'estiu. Si costa atraure espectadors a l'hivern, si no hi ha continuïtat a l'estiu, el poc que s'aconseguix a l'hivern es perd.

El cine és un element d'oci i a la vegada un gran valor cultural. La cultura del cinema ha de rivalitzar amb altres activitats i la filmoteca valenciana, malauradament a Castelló en arribar l'estiu penja el “tancat per vacances” i fa més fondo el seu desconeixement... Cal que aquesta situació canvie i ho faça ja, si no volem que, finalment, les projeccions de l'hivern es visionen “en família” i el paranimf de la universitat oferisca la visió de molts més seients buits que ocupats en cadascuna de les projeccions programades.


dilluns, 3 d’agost del 2015

Mal de cap

 En castellà “jaqueca” mot provinent de l'àrab saqiqah, consistent en una cefalea recurrent i intensa, localitzada a un costat del cap i relacionada amb alteracions vasculars del cervell. Sinònim de migranya. A l'estiu l'alimentació i la calor poden ser factors que aguditzen aquesta crisi de dolor, però també les repeticions constants d'una mateixa idea, poden arribar a produir aquest mal de cap.

I això sembla que volen aconseguir des de l'oposició els regidors del Partit Popular a l'ajuntament de Castelló. Des que va començar a funcionar el nou Govern local, i com no podia ser d'altra manera, el partit eixint, el PP, va prendre posicions defensives i ofensives, obstinats ells en emprar qualsevol escletxa, qualsevol paraula mal entonada, o qualsevol forma manifestada per algun del seus oponents polítics, per atacar sense la més mínima compassió, agranant tot el que pillen pel camí sense que els importe que allò que diuen estiga bé o malament; l'assumpte és i ha de ser la desqualificació perquè si, i això multiplicat als mitjans de comunicació i a les xarxes socials està produint-nos, al veïnat en general i a mi en particular, ja massa mal de cap.

El nou govern de Castelló té una tasca difícil a fer, per una banda ha de resoldre problemes apressants, heretats, i d'altra lidiar amb l'estirp política de l'oposició, dura i inflexible, a la vegada que ha de complir amb el programa electoral proposat. Massa mals de cap tots a una...

I si parle hui dels mals de cap en general i del mal de cap municipal en particular és per què hui, 3 d'agost l'església catòlica celebra la festivitat de Sant Asprenato, després de Sant Genar, un dels 47 sant protectors de Nàpols i primer bisbe que la ciutat va tenir a les acaballes dels segles I i II.

I quina relació hi ha entre Sant Asprenato, el Govern Municipal i el Mal de Cap us preguntareu? Doncs haver-la, la hi ha, doncs vet per on, aquest primer bisbe de la comunitat cristiana de Nàpols és invocat per calmar el mal de cap, és un “sant sanador” a qui es demana força per fer front a aquesta situació en la que queda minada, encara que siga temporalment, no sol durar més de 72 hores, la salut dels nostres cossos.

La situació de “la bossa dels diners” i la necessita de fer modificacions de crèdit, les obres del Gaetà, l'economia de la regidoria de Cultura, els programes d'emergència social, el deute heretat, el desbloqueig del PGOU, la re-invenció del TRAM, la necessitat d'impulsar els habitatges socials... seguim? Mals de caps diaris pel govern municipal i a sobre l'espasa de Damocles a les espatlles per part del PP i la resta de partits de l'oposició..

“Massa me'n dones” diu el rei Herodes a l'astròleg en un passatge del “Betlem de la Pigà” referint-se als maldecaps que li produïx l'arribada dels Mags d'Orient al seus dominis. Així, com el rei Herodes, es troba l'alcaldessa, el vicealcalde i la resta de regidors del govern a Castelló, cada vegada que obrin un calaix o parlen amb els tècnics de les seues respectives àrees. No ixen d'un mal de cap i ja en cauen en un altre. Això és governar? De moment això és “tapar forats”, fruits de l'herència rebuda...

I de retruc el mal de cap es contagia al veïnat, directament afectats per les accions del govern municipal, de l'actual i de l'anterior, veïnat que, no oblidem, som els qui mantenim econòmicament aquesta institució, amb els nostres impostos. Preguem per què el bon fer i seny de l'equip de govern encerte, o si més no que Sant Asprenato ens valga !!!