Passarà?, no passarà? El conte de mai acabar...

El Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana va anul·lar en el seu dia el projecte del pas del TRAM per parc de Ribalta, una vegada ja executades les obres, mitjançant una sentència en la que es podia llegir allò de “el Tram no respecta les característiques i valors essencials del jardí” o allò de “altera l'estructura urbana i arquitectònica del conjunt”.

L'equip de Govern municipal davant el revés i recolzat pel govern autonòmic, va apel·lar al TS, al Tribunal Suprem, qui, “si no vols caldo, dues tasses”, va confirmar la il·legalitat de la plataforma i pas del tramvia pel parc, desestimant el recurs de cassació contra la sentència inicial.

Tot i això, la Conselleria d'infraestructures, Territori i Medi Ambient, amb la veïna de la Vall d'Uixó al capdavant, la consellera Isabel Bonig, va assegurar en el moment en què va inaugurar-se la línia 1 del Tram fins el Grau, que el troleibús circularia per la via reservada per aquest mitjà a la plataforma del Ribalta i que, per fer-ho, elaboraria un document estratègic, amb un pla especial de protecció de la zona.

I el temps va anar passant, el TRAM va fer-se familiar al centre del poble i, directament proporcional als problemes que els vehicles anaven ocasionant, augmentava la intranquil·litat de l'equip de govern municipal en veure que “la fase” d'allò que havia de fer-se des de València, d'allò que la Consellera Bonig va considerar bàsic per desbloquejar la situació, no es realitzava de cap manera i que la demora de la conselleria impedia definitivament a la municipalitat, en aquesta legislatura, aprovar el pla especial del Ribalta tal i com tenia previst. Un nou fracàs de l'equip de govern municipal? Jutgen vostés mateixa.

Ara, hui, es fa pública una noticia que, de segur, afectarà i molt el nostre govern municipal a l'impedir que el pla especial de Ribalta puga aprovar,-se ja, i cas de fer-ho possible no serà fins l'any 2016, doncs s'ha exclós de la reunió de hui de la conselleria l'aprovació de l'informe d'avaluació ambiental que semblava podia realitzar-se, pendent des del 2005 i el conseqüent aplaçament per part de la Conselleria de Territori de l'entrada en vigor del programa de protecció i per tant, del possible pas del bus guiat per l'andana del passeig.

Venen eleccions i sembla que la que es perfila com a número dos del govern Valencià pel Partit Popular, no vol “cremar-se” abans d'hora i encabotar-se en un pla que, vist des de fora, cada vegada resulta més inviable.

Que passarà ara? Davant les sentències que n’impedeixen el pas, cal buscar una alternativa lògica. Cal desmuntar el passeig central? No crec, l'obra feta s'ha de quedar, però cal una nova alternativa; mentre el PP rebutja un TRAM que no passe pel Ribalta, després de gastar-se més de 100 milions dels nostres euros, cal que els tècnics municipals busquen alternatives possibles i, així, algun dia, prenent decisions tècniques i no polítiques es puga arribar a un consens.

I què passarà si a les properes eleccions no hi guanya el PP? Què passarà si la vara de comandament municipal recau en un líder d'algun grup de l'oposició que s'oposen obertament al pas del tram pel Ribalta? Quedarien sense efectes els plans de l'equip de govern actual? Amb total seguretat. Només el Tram podrà passar pel Ribalta si, el regularitza algun dia el pla especial que proposa el PP, però que cap altra força política recolza.

Ja no hi ha marge per actuar abans de la cita electoral, el temps se'ls hi ha tirat al damunt al partit del govern i ara, en la perspectiva que donen les enquestes, molt em tem que de pla especial res de res.

Passarà?, no passarà? Esperarem a veure que "passa" el 24M i que determina el nou consistori local, futur incert i a la vegada interessant el del pas o no pas del Tram pel Ribalta...

Mestre, seré jo?

 Aquesta pregunta realitzada a Jésus pels deixebles en el transcórrer del Sant Sopar la nit de Dijous Sant, referint-se a qui havia de trair-lo (Lc 16,20-24) és la que va venir-me ahir al matí al pensament en llegir la notícia en la que vaig despertar-me: “L'ajuntament de Castelló, a l'igual que la resta d'ajuntaments del PaísValencià anava a realitzar el sorteig per la formació de les meses electorals en la convocatòria d'eleccions municipals i autonòmiques del proper 23 de maig”.

I és que l'article 26.1 de la Llei Orgànica del Règim Electoral General del 1985, la LOREG, diu que la formació de les meses electorals és competència dels ajuntaments sota la supervisió de les Juntes Electorals de Zona.

Les meses electorals són les encarregades de controlar el desenvolupament de les votacions i d'efectuar l'escrutini, i cadascuna d'elles, ha d'estar integrada per un president i dos vocals. El nostre ajuntament ahir al matí va convocar un Ple extraordinari amb l'objectiu de celebrar l'esmentat sorteig.

El procediment pel sorteig del components segons vaig assabentar-me és prou embolicat, primer es trauen tres boletes de tres bossetes diferents, el número de tres xifres resultant s'introdueix en una fulla de càlcul, on s'afegeixen xifres corresponents als nombre d'electors per mesa, màxims i mínims i el nombre de persones que calen, i a partir d'ahí s'inicia un procés de càlcul aleatori. Que acaba en un informe en el que s'indica per nombre d'ordre els distints números calculats i el lloc a la mesa que correspon. De cada mesa es nomenen, presidència, primer i segon vocal, dos suplents per cadascun i tres substituts de president i cinc de vocals. 17 números que corresponen a 17 persones en el cens d'eixa taula.

Si a Castelló s'ha determinat que s'han de constituir 192 meses i per cada mesa tot i que finalment només seran 3 les persones titulars, es a dir, 576 castellonencs, la realitat és que, 192 x 17 =3264 veïns a hores d'ara estan, estem en un ai per no saber si serem cridats a estar en una d'aquestes meses. Enteneu allò de “seré jo, senyor?” I és que, per lògica, no tots els veïns són vàlids, només aquells inscrits al cens, menors de 70 ays i que sàpien llegir i escriure...

Ara, efectuat el sorteig i triades les persones, “la pilota” està a la teulada de la Junta Electoral de Zona qui, a partir de hui mateix i al llarg de tota la setmana, notificarà als elegits la seua designació segons establix el calendari electoral.

Malgrat que la participació directa dels ciutadans en els processos polítics en la democràcia contemporània espanyola, té el seu moment privilegiat el dia de les eleccions, el fet que s'haja de passar un diumenge en un col·legi electoral, és una prestació que a poca gent li agrada.

Per això i tot i que hi ha una gratificació econòmica “per les molèsties”, em tem que, com passa sempre, molts dels elegits alegraran alguna causa, justificada i documentada o no?, que els eximisca del càrrec, formar part d'una comunitat de clausura, haver mort en els darrers dies, causa major, o aquell que dient era analfabet es capaç d'escriure la instància amb la que deu convèncer els membres de la Junta Electoral, o aquell altre, professional de l'hoteleria que en el seu dia va demanar no formar part de la mesa ja que el diumenge era un dels pocs dies en què es feia una mica de caixa.

Però com diuen al meu poble, “poc viurà qui no ho veurà” i, de segur, que a qualsevol de vosaltres que açò llegiu o a mi mateix, demà o demà passat ens arribarà la notificació. Que no us vinga de sorpresa, esteu avisats.

Una gala gens glamurosa

 Con ve sent costum en els darrers anys, i com a membre del Consell Municipal de Cultura del nostre poble, fa uns 15 dies vaig rebre una invitació personal des de l'alcaldia convidant-me a la “festa Cultural del Día Mundial del Llibre” acte d'exaltació del llibre com a element de cultura i en el que és costum també realitzar la proclamació anual dels Premis Ciutat de Castelló, esdeveniment que va tenir lloc la vesprada-nit d'ahir, 23 d'abril al Teatre Principal de la plaça de la Pau.

L'acte en si mateix, dirigit per Carles Benlliure, va resultar-me poc digne del marc i de l'ocasió. Al meu parer va faltar-li atractiu, encant especial, allò que els nostres veïns de més enllà dels pirineus anomenen “glamour”.

La familiaritat amb què Pepa Cases, la presentadora de l'acte, en tot moment es dirigia al públic assistent, no li anava a l'ocasió. Semblava, i tal vegada així ho era, que tot estava improvisat, tot realitzat “sobre la marxa”, poc treballat i poc assajat. Semblava en el parlar que, en moltes ocasions, se li amuntegaven les paraules.

Ja en el primer lliurament, el 32é premi Ciutat de Castelló d'Humanitats, el membre del jurat, el doctor Henri Bouché va ser desplaçat de tal manera per la presentadora que, fins i tot el guardó, va ser lliurat al guanyador per una de les ballarines-hosteses del grup de dansa, que dit siga de passada, van representar una coreografia senzilla però digna.

També en el lliurament del 21é Premi Nacional de Pintura, després que l'autor guanyador signés la seua obra, la presentadora, avançant-se al guió, va saltar-se el moment en què l'autor, com és costum i així ho havien fet els premiats que van precedir-lo, es dirigix al públic per donar les gràcies pel premi, havent d'interrompre l'espectacle que hi anava a continuació, per donar la paraula al pintor. Pepa, lamentable i poc o gens professional. I no em val allò de “coses del directe”, simplement poc preparat o poc centrada en el que estaves fent, mala imatge i poc glamur.

Pense que, des de la Regidoria de Cultura, l'amic Vicent Sales, no ha d'estar gens content en com CeBe muntatges teatrals, SLU responsable últim de la producció de l'acte va realitzar-lo, i més encara si, com em tem, el cost del mateix no degué de pocs euros.

L'espectacle que, com és costum, sol acompanyar tots els anys aquest acte, ahir va ser realitzat per la companyia Elegants, quatre artistes de circ Dico, Ramiro, Ignasi i Boni, genuins, elàstics i que intentaven ser simpàtics, però a qui els va costar arribar al públic, doncs tot i que el xow presentava una escenografia original, una cuidada posada en escena i una successió de números de malabars, monocicle, perxa xinesa, equilibris, i trapezi de gran nivell, res o gens tenia a veure amb el món dels llibres i menys encara amb els premis i la ciutat.

I si tota festa d'exaltació del llibre porta associat un pregoner i la lectura d'un pregó, la grata sorpresa de la gala va protagonitzar-la,sens dubte, el pregoner elegit en aquesta ocasió. Quan, i degut “als despistes” de la presentadora, tots pensàvem que allò s'havia acabat, arribà el millor, un pregoner de la terra, l'escriptor i comunicador, Pablo Sebastià, amb naturalitat però sense perdre la dignitat, en un breu i intens pregó, ens va fer sentir la passió pel llibre i per la lectura, i com diu l'amic Nomdedeu al facebook, això va ser simplement perquè a més a més de ser un bon escriptor, Sebastià és sobretot un gran lector.

Una gala amb poques pinzellades de glamur i pocs moments puntuals interessants, on el millor de tot, van ser, sens dubte, els premis, que, esperem poder veure i llegir en un temps no massa futur.

L’ADN químic i els Serveis Urbans

El robatori de coure que fa només uns quants anys era un delicte que difícilment ocupava un lloc important entre els robatoris, en els darrers anys, i gràcies a la demanda que d'aquest material fa la Xina pel seu procés d'industrialització, s'ha convertit en un veritable problema al nostre país i que porta greus conseqüències no tant sol en l'àmbit personal, sinó també i el que és més greu en l'àmbit comunitari..

Transfomradors elèctrics de noves urbanitzacions, xarxes d'enllumenament de nous polígons industrials o carreteres s'han vist en moltes localitats “a les fosques”, perquè xicotets grups de delinqüents amb una radial han tallat els cables, els han estirat i ràpidament carregats a una furgoneta han desaparegut, camí d'un descampat, per “netejar-lo” del plàstic i portar-lo a una de les deixalleries clandestines que el compra per tornar-lo a revendre a un majorista, que el compacta i el porta a la foneria per convertir-lo en nou material de coure. Negoci rodó...

Fins i tot el cablejat de les infraestructures i intercanviadors ferroviaris, de les línies telefòniques, de les d'alta tensió, dels pous de reg, així com de les subestacions elèctriques és objecte dels lladres. Cap Comunitat Autònoma, cap municipi està lliure d'aquesta plaga que, en temps de crisi econòmica, no deixa de créixer...

I si porte jo hui ací aquest tema ho és perquè aquest cap de setmana que he passat a Sant Cugat, he observat que per fer front als robatoris aquell ajuntament ha contractat, si més no a una part de l'enllumenat del terme, un sistema conegut com ADN artificial i, ha col·locat als fanals de l'enllumenament unes enganxines per dissuadir els possibles lladres.

L'empresa encarregada de garantir el cablejat mitjançant l'ADN químic és SelectaDNa, empresa del Regne Unit, creada el 1985 capdavantera en donar solucions de marcatges de propietat, amb un distribuïdor majorista a Logroño i amb una xarxa de delegacions per tot el país.

Visitant la seua web EMPRESA ens assabentem que aquest és un més dels seus productes, concretament “SelectaDNA Trace” es tracta d'un espray que deixa el material i els objects marcats de per vida per un codi únic, de manera que pot identificar-se en qualsevol moment el material i el propietari, mitjançant escaners de llum ultravioleta i fins i tot després d'haver-lo fundit, doncs les macropartícules que porten imprés les dades del propietari al ser vistes per microscopi poden definir el codi.

L'ADN químic constituix el vincle necessari per tornar al seu legítim propietari en cas de robatori el material, tanmateix, el principal propòsit es actuar com a disuasori i convertir aquells indrets que l'inclouen en menys atractius pels possibles lladres, gràcies als senyals d'avertiment, en aquest cas les enganxines a les pròpies faroles de l'enllumenat públic.

No sé si resultarà car, supose que si, però molt menys que la reposició del material robat. Tampoc sé quina ha estat la despesa que li ha suposat al nostre ajuntament la reposició del material de coure robat, per exemple l'any 2014; però de la mateixa manera que ja el 2013 la Unió de Llauradors de Castelló va anunciar el seu us per marcar els seus bens i els ajuntaments de València i Torrent també han marcat el seus sistemes d'enllumenament, m'agradaria saber si a Castelló s'ha fet alguna cosa al respecte.

Com temin el tema senyor Gonzalo Romero, tinent d'alcalde d'Infraestructures i Seveis Urbans? Estem al dia? Som moderns? Si Vosté  o algú de l’àrea de desenvolupament municipal llig açò,m’agradaria  que em diguera alguna cosa...

"Timete Deum et date illi honorem"

Avuí és dilluns de la segona setmana de Pasqua, festa de Sant Vicent Ferrer, el patró de la Comunitat Valenciana. Festa grossa a València i vinguda a menys a Castelló, tot i que aquest Sant Valencià compartix patronatge al nostre poble amb Sant Cristòfol, Sant Blai i la Mare de Déu del Lledó.

Tal vegada la frase amb què encapçale hui el meu comentari siga de les més conegudes en boca del Sant, tot i que està presa de l'Apocalipsi de Sant Joan; es conta que Vicent Ferrer la solia emprar en els seus sermons per convertir al musulmans, i que ve a significar en la nostra llengua: “Tingueu por de Deu i doneu-l i tot honor”.

Conegut popularment com a “Sant Vicent el del ditet”, així se'l representa popularment en la seua iconografia, amb el dit aixecat, se li atribuïxen més de 850 miracles, alguns dels quals es representen en forma teatralitzada, tal dia com avui, i interpretats per xiquets, als carrers de València i també d'altres pobles.

Vall d'Uixó, Borriol, La Llosa, Xilxes, Nules o Onda li dediquen festes i a Morella podem trobar un retaule, un panell de ceràmica en el Portal de la Casa Rovira del carrer de la Verge, que ens recorda que en aquell indret Vicent Ferrer va obrar el miracler del “xiquet ressuscitat” l'any 1414.

Conta la tradició que arribant el Sant a Morella una família va voler donar-li hostatge a la seua casa, però com que no disposava de res per menjar i oferir-li, van optar per guisar al seu nadó de 6 mesos i servir-lo com a sopar. Quan el Sant va assabentar-se, va ressuscitar el xiquet i va tornar-lo sa i estalvi als seus pares.

També serà llegenda o veritat, es conta que el sant tenia un remei prodigiós per acabar amb les disputes matrimonials, el sant regalava a les senyores que es barallaven molt amb el seu marit, una ampolleta amb aigua beneïda i els recomanava: "Quan el seu espòs comence a insultar-la, tireu-vos una mica d'aquesta aigua a la boca i no us la passeu mentre l'altre no deixe d'ofendre-la ". I aquesta famosa "aigua de Fra Vicent" produïa efectes meravellosos perquè com la dona no podia contestar-li al marit, no hi havia baralles.

Són també molts els pobles on encara podem trobar panells devocionals de rajoletes, retaules de 12 o 16 o 20 peces de ceràmica representant la figura del Sant. Tal vegada un dels més coneguts de la nostra província es trobe a Onda a la capella de l'antiga mesquita on va predicar el 1412 el propi sant o el més proper, ací a Castelló, al carrer de Sant Vicent, al número 8, amb les figures del Sant i Santa Bàrbera.

Carrer de Sant Vicent i Santos Vivanco, ubicats entre la Ronda i la plaça del Rei,que han celebrat aquest passat cap de setmana la seua festa, una més de les “festes de carrer” amb actes lúdics, populars, religiosos i profans, sent Paqui Cobreros la seua clavariessa i mantenint viva la tradició i la devoció, en temps difícils.

Pare Sant Vicent en el dia en què els valencians celebrem la teua festa, tot i que siga dia laborable, et demane la teua intercessió sobre el nostre País i la nostra Església, et demane la teua intercessió perquè tots, des del més important al més humil, siguem sensibles a la nostra llengua i a la nostra cultura, com tu vas saber ser-ho, aquest serà d'aconseguir-ho el teu darrer miracle.

I per molts anys a tots els Vicents i Vicentes, Sentos, Sentets i Sentetes, Ticos i Tiques, que al nostre poble continuen sent molts.

Una bona idea

Per motius familiars hui estic a Sant Cugat, un poble del Vallés Occidental, una quasi ciutat jove i moderna amb un gran ambient cultural. Cada vegada que hi vinc sempre hi ha alguna cosa que em sorprén. També en aquesta ocasió, un esdeveniment que tot just s'ha celebrat aquest matí, ha cridat la meua atenció i que crec podria, -amb poc que s'ho proposaren els nostres gestors culturals municipals-, tenir un ample resó també al nostre poble.

S'anunciava com a “Taula d'Escriptors de Sant Cugat” i com a aperitiu del Sant Jordi 2015, i que no era ni més ni menys que la reunió de tots els escriptors del poble i de la comarca per presentar, vendre i signar les seues publicacions i principalment les darreres novetats.

L'ambient que a la plaça on s'ha realitzat l'acte era festiu cent per cent i la gent, els veïns s'acostaven als escriptors per fer-se fotos, compartir opinions, crítiques i com no, per adquirir els llibres dels seus autors preferits, en definitiva un matí de festa i cultura.

Immediatament he pensat que aquesta idea, no massa complicada de dur a la pràctica, podria fer-se, per què no?, a Castelló. En són molts, més de 30, els erudits, narradors, poetes i assagistes, que m'han vingut ràpidament a la memòria. Escriptors de Castelló o les nostres comarques veïnes que, de segur, estarien encantats de participar en un acte semblant.

Tal vegada aquells que estigueu més lluny de la cultura literària actual castellonenca pensareu que no hi ha massa autors a la nostra ciutat que publiquen, però no és així, repassem: Lluís Meseguer, Josep Conill, Laura Gisbert, Fatima Agut, Joan F. Mira, Jordi Querol, Ferran Aparici, Susana Lliberós, Antoni Vizcarro, Albert García, Romà Bernad, Marisol González, Rosabel Gumbau, Pasqual Mas, Joan Pla, Antoni Albalat...

Seguim? Vicent Climent, Vicent Salvador, Francesc Mezquita, Joan Andrés, Pep Castellano, Josep Porcar, Carlos Bellver, Vicent Jaume Almela, Iban Llop, Nel·lo Navarro, Manel Pitarch, Josep Usó Miquel Torres..., i molts i molts més que se'm queden al fons de la memòria i de segur després recordaré, es sentirien orgullosos i contents de compartir amb els seus lectors, crítics o veïns en general, en una jornada gens formal i molt festiva.

És veritat que d'una banda “El pont cooperativa de lletres” entitat de caràcter intercomarcal que associa escriptors/es i estudiosos/es de la literatura de la Plana, l’Alcalatén, el Maestrat i els Ports, realitza puntualment actes amb l’objectiu de difondre l’activitat literària dels seus associats al nostre territori; també a la fira del llibre que anualment es celebra al nostre poble, i que aquest any assolirà la seua 31 edició, de segur hi haurà presentacions de novetats editorials d'autors de la terra, de la mateixa manera que les llibreries més emblemàtiques de la ciutat, Babel, Argot i alguna altra, fan al llarg de l'any presentacions de novetats amb la presència dels propis autors, però, no, no ens enganyen, no és el mateix.

Una cosa és un autor, dos o tres a la vegada, i una altra, molt diferent, tots junts, totes les obres i totes les persones d'un mateix poble, reunides en una jornada festiva on no hi ha un protagonista principal i tots ho són.

Una bonica idea que, a més a més, no resulta gens gravosa per ningú, doncs, com he pogut comprovar la infraestructura necessària és ben poca i tots, poc o molt ixen guanyant. Jo, primer com a veí i després com a vocal del Consell Municipal de Cultura, llance “el guant”. Algú el recollirà?

Tertúlia

Fa poc més d'un mes, quaranta dies mal contats, que va néixer a Castelló una nova televisió, fruit de la unió del diari Mediterráneo, o el que és igual del grup Zeta, de Televisió de Castelló, o el que és el mateix, grup Marina d'Or i Primera Plana produccions, empresa d'experiència sobrada en mitjans de comunicació locals, TVCS.

És veritat que Televisió de Castelló ja venia emetent com a televisió local des de fa un bon grapat d'anys, va fundar-la el recordat Vicent Miralles Troncho allà a la dècada dels 90, i que disposava d'una llicència per arribar a tota la província, però en els darrers anys, tot i que Sonia Miralles, la filla de Troncho va tractar de mantenir viu el llegat del seu pare, i va aconseguir en el repartiment que va fer la Generalitat de les TDT una llicència, finalment els estudis i la llicència van ser adquirits pel grup Marina d'Or, un dels tres pilars que, ara, definitivament plantegen la renovació o refundació, en definitiva un nou canal.

Les festes fundacionals van servir per donar el tret de sortida amb una programació “especial”, amb l'emissió en directe d'aquells actes més emblemàtics de la setmana festera. Des d'aleshores ençà ha anat oferint-nos una informació que, en general, qualificaríem de plural, tot i que no del tot independent, doncs ja se sap, qui paga mana.

En aquesta nova programació ocupa un lloc destacat en la franja de la vesprada-nit dels dimecres, una tertúlia, una reunió informal de gent interessada en un tema, que, al voltant d'una taula i seguint les indicacions d'un moderador, debaten setmana rere setmana idees i opinions de l'actualitat local, provincial, autonòmica i si es presta, també nacional.

Des de la tolerància, el respecte i el sentit crític, el moderador Pablo Sebastià, escriptor, articulista i treballador dels mitjans de comunicació premsa i ràdio, va presentant els diferents convidats qui analitzen tres notícies d'actualitat, dedicant-li aproximadament uns quinze minuts a cadascuna, constituint, en més d'una ocasió, un instrument informatiu i a la vegada educatiu, de primer ordre.

La tertúlia pren el nom genèric de “¿Crisis, que crisis?" I si jo la porte ara i ací, si la faig protagonista és perquè tot just despús-ahir, vaig ser convidat a participar en la tertúlia que en aquesta setmana i per raons festives del dilluns passat, en lloc d'emetre's en dimecres o fa hui dijous.

La casualitat, o no, ha volgut que la tertúlia d'aquesta vesprada-nit comence amb una entrevista a l'alcalde, el senyor Bataller i després, els quatre tertulians, els periodistes Manu Vives i Patrícia Robles, l'advocat Alfredo García-Petit i jo mateixa, debatím sobre la renúncia de Toni Cantó a ser candidat a la Generalitat Valenciana, la notícia que ens situa com a província en el tercer lloc de pujada turística i les dades de l'atur del mes de març a les nostres contrades. Temes tots ells d'actualitat en aquests primers dies d'abril.

Si voleu podeu veure el programa a través de l'aparell de televisió sintonitzant el canal corresponent, també a través de l'internet en aquesta adreça:  http://www.tvcs.tv/ o també la repetició demà divendres a partir de les 14:10, després de l'informatiu Castelló al dia i abans de la telenovel·la “Mi prima ciela”.

Temps de lectura

Sempre és bon moment per llegir, però diràs que hi ha dies, ocasions, que trobes més temps per fer-ho. En el meu cas, aquests dies “festius” de la Setmana Santa, des de sempre, han constituït un bon moment.

També aquest any, un llibre ha deixat la prestatgeria i roda per casa, un llibre que ja havia llegit i que ara rellig amb una visió diferent, nova; fins i tot i diria un llibre “que ve com anell al dit” per ser llegit en aquests dies, un llibre publicat per primera vegada a la nostra ciutat al gener de l'any 1941 per la recordada impremta “Hijo de J. Armengot S.L.” i reeditat en edició facsimilar per l'Excm. Ajuntament el 2003, del què és autor Carlos G. Espresati Sánchez i que porta per títol “Estampas de una antigua cofradia de Castellón”.

De l'obra cal dir que en la seua primera edició,es feren 400 exemplars, impresos als tallers que Armengot tenia a la Ronda Vinatea, apadrinada per la Societat Castellonenca de Cultura, institució que ja havia publicat alguna part del seu contingut al famós “Boletin” l'any 1932. De l'autor, un dels “sabuts de Castelló” fou enginyer, director de la Junta d'Obres del Port, president de la Castellonenca, amic i conseller del pintor Porcar i de l'escultor Adsuara, admirador de Bernat Artola i autor, entre d'altres obres, del primer Pregó de les Festes de la Magadalena de 1945.

Escrita en castellà, el senyor Espresati sempre ho feia en aquesta llengua, està dividida en tres parts: “En aquel tiempo”, “...Ahora y siempre” i “Otras imágenes de nuestra Semana Santa”. La primera part està formada per, com el propi autor qualifica, “cuatro estampas literarias”, on es narren entre d'altres, l'incert orige de la Confraria de la Sang i de la imatge del Crist Jacent, lligades a la història dels antics hospitals de Castelló, del de Sant Sebastià primer, que va ocupar el lloc primitiu de la plaça de Santa Clara, abans del convent, i del de Trullols després, al final de carrer Major.

Dels cinc capítols de la segona part, a quin més curiós, destaca el primer que, a manera de crònica, narra les peripècies que el Crist va haver de passar en els anys que el senyor Espresati fou clavari, i que van coincidir en el període convulsiu de l'Espanya republicana, la guerra civil i el triomf del règim franquista, entre els anys 1931 i 1940, així com l'apartat on es narren els diferents pleits que la Confraria manté al llarg de la història a l'hora de celebrar les processons de la Magdalena i del Dijous Sant, prohibides per ser nocturnes, “a cuyo amparo parece que ciertas mujeres busaban ocasión de solaz profano bajo el disimulo de los hábitos penitenciales”.

Els tres capítols finals estan dedicats a contar-nos més curiositats; com la imatge de la Soletat va haver de ser trencada a trossets per ser amagada a la guerra i com no va ser fins l'any 1940 en què restaurada va poder tornar a processonar, així com la història de la imatge del Nostre Senyor de l'Hort, l'orige de la pintoresca “fugida de Sant Pere”,o la de la doble aparença de “La Soletat”” i la “Virgen del Amor Hermoso”, amb un senzill canvi del color de la vestimenta, de negre a blanc, de divendres sant a diumenge de pasqua, fins que una nova i somrient imatge de la Verge de Pasqua vestida amb el vestit de núvia de Josefa Vives, mare del sacerdot Juan Cardona, va venir a completar el conjunt de les imatges, la “Marededeu de l'amor fermós”.

El llibre, tota una joia, ens porta records d'altres temps quan a Castelló les devocions de la Passió es demostraven amb el pas de les Santes Imatges pels carrers amb un respectuós silenci, només trencat pel soroll dels tambors i, de volta en quan, per l'estridor de les cornetes. Per descomptat que si algú el vol, puc prestar-li'l.

Una Passió diferent

Si a Castelló hui Divendres Sant és el dia central de les celebracions religioses de la Setmana Santa amb la processó del Sant Soterrar com a element central del dia amb la participació de les diferents confraries locals, a molt pobles de la província, encapçalats per Borriol, va ser anit, la nit de Dijous Sant, quan la màxima religiositat popular va manifestar-se per places, carrers i calvaris, en uns actes mescla de religiositat, teatralitat i recolliment, anomenats “passions”.

Tot i que el nombre de creients practicants disminuïx de manera considerable, quasi dràstica, a les nostres esglésies, la realització i participació en aquestes representacions escèniques als diferents indrets, arrossega, any rera any grans quantitats de públic.

I és que Passions hi ha de moltes maneres, des d'aquelles que es realitzen a l'aire lliure, com déiem abans, pels carrers i places, fins aquelles que es representen en espais tancats, passant, en alguns casos, per les que es realitzen a l'interior de l'església. D'altra banda, n'hi ha que es basen en els diàlegs dels personatges i n'hi ha de mudes, que es fonamenten en representacions plàstiques.

Podem observar com en aquests inicis del segle XXI trobem Passions que mostren una evolució cap a un llenguatge actual i modern, barrejant-se avantguarda i tradició, afegint-se nous aspectes a les passions teatrals, sent la música simfònica qui pren el protagonisme, fent la representació original, el fet històric de la mort de Crist, més impactant i sorprenent..

És el cas de l'escenificació de la Passió de Jesus, que va tenir lloc anit a la plaça Major de Vila-real, amb fragments musicals combinats amb altres d'escenificats. Una Passió diferent, “Laquima vere”, una cantata sacra per a cor i orquestra, amb una part oral molt consistent, i amb la participació a més a més de la Coral Sant Jaume i l'orquestra Simfònica de Vila-real de la col·laboració entre d'altres del grup de Dolçainers el Trull.

Una Passió diferent que ajuda a introduir els creients en el sentiment més profund de la Setmana Santa, a la vegada que tot un espectacle de llum, so, música i veu, ingredients visuals, auditius i plàstics d'entreteniment per aquells que se separen de la posició religiosa del creure.

En uns temps com els actuals, en que només una quarta part dels espanyols, segons les darreres estimacions sociològiques, participen o assisteixen als actes religiosos de la Setmana Santa, en un país cada dia menys devot i més laic, la representació musical de la Passió va aconseguir atraure més de 2000 persones a la plaça Major de Vila-real, constituint tot un valor social afegit, superant els moments passats, altres temps, quan la sobrietat, el silenci i fins i tot la por, s'apoderaven d'aquests dies.

Una representció profunda, una invitació al recolliment i la reflexió des d'un món molt més plàstic, menys rigorós i més flexible, una religiositat moderna, com la que pregona el Sant Pare Francesc, que, tot just ahir i a la missa Crismal, va criticar als sacerdots en cara de vinagre i el passat diumenge de Rams va estrenar la cançò “Per a que tots siguem un” per ell composada.

 

Nous temps, canvis de formes, noves idees, mateixa intimitat, ara des de la música, inspirda en l'amor, en la fe, enllaç entre Déu i l'home, la música com a mitjà per compartir el missatge de Jesús i amb efectes poderosos i ressonants a la vida...

La primavera ha arribat.... a la plaça Major!!!

Tot i que com tots sabem la primavera a Castelló va començar oficialment el divendres 20 de març a les 23h 45m hora oficial peninsular, al ser rebuda amb pluges abundants i abundoses a tot el poble i terme, realment no ha estat fins aquests darrers dies quan, hem començat a notar un augment “del caloret” i un esclafit de la natura.

Si llancem la vista enrera recordarem que fins a aquest 2015 la primavera als nostres carrers es manifestava fonamentalment en tres efectes puntuals, a saber, l'aparició dels primers brots a moreres i lledoners, de les primeres flors als malmesos parterres de places i jardins i, sobretot, amb l'aparició de la flor de la tarongina i el flaire d'aquella escampada per tota la vila.

Ara, en els primers dies d'abril, aquests tres efectes puntuals són presents, només ha fet falta un lleuger augment de la temperatura i els brots, les flors i el flaire s'han apoderat de plantes i arbres de tot el poble.

Però, aquest any, una novetat podem afegir a l'arribada de la primavera al cor de la Vila. És ben conegut que la remodelació que va sofrir la plaça Major al 2011 fent-la més atractiva pels veïns eliminant algunes barreres arquitectòniques, va deixar-la “forrada de pedra”, amb poc o cap espai per “zona verda, de manera que els arbres o plantes que allí han anat apareixent en els darrers anys, ho han fet en grossos testos que s'han anat substituint, per diferents espècies i models a gust o criteri, supose, de la regidoria de parcs i jardins o de l'empresa adjudicatària de la concessió.

El cas és que hui mateix, quan tornava a casa, he creuat la plaça sota un sol de justícia,i m'he adonat que, al llarg dels seus laterals i rodejant-la s'han col·locat, no fa massa dies, uns nous elements florals, en aquest cas una espècie de “pastís de pisos” on en cada nivell hi ha un bon nombre de geranis, amb flors roges, que tot i presentar un bon aspecte, de no tenir un bon manteniment i regadiu, prompte es convertiran en un secall.

No sé quants diners de les butxaques de tots els veïns ens haurà costat la idea. Fa bonic, és cert, però crec que no és el sistema millor per anunciar l'arribada de la primavera, per reduir l'impacte visual de la nuesa de la plaça.

I més encara, només uns metres més avall, a la plaça de les aules, també uns operaris del SMC, del Servei de Manteniment de la Ciutat, s'afanyaven en deixar bonic, en omplir de verd i de color, el jardí de la plaça. En veure'ls no he pogut deixar de fer-me una pregunta: quantes vegades es replanta “el verd” d'aquesta plaça al cap d'un any?

Si, la primavera no només ha arribat a l'horta i la marjal, també al poble, però a quin preu? Amb quin criteri? És bonic tenir una ciutat alegre i acolorida, dona vida, però “fer i desfer”, plantar, secar-se i tornar a plantar... és feina que no ha de convèncer no ningú.

Espere que els geranis de la plaça Major i els de la plaça de les Aules, tinguen una llarga vida i que tots, els veïns i forasters que en aquests dies de Passió i Pasqua ens visiten, quan tornen, quan tornem a passar d'ací uns dies o mesos per aquests mateixos indrets, vegem les plantes més ufanes i boniques que ara, serà senyal que la primavera haurà tingut un efecte positiu sobre elles, de la mateixa manera que ho ve tenint sobre moreres, tarongers bords i lledoners que omplin els carrers en els darrers anys, una proposta encertada dels nostres governants municipals.

La vegetació de la ciutat no és tant sols un guarniment, és, o ha de ser, una part substantiva de l'urbanisme i de la qualitat ambiental, constituint una trama integrada, no elements aïllats i canviants cada dos per tres, cal conformar un sistema continu i coherent. Tinc els meus dubtes que els geranis de la plaça Major hagen estat col·locats en aquesta finalitat.