Curiositats municipals

Transparència Internacional (TI) es l'única organització no governamental a escala universal dedicada a combatre la corrupció, actuant sobre la societat civil, el sector privat i els governs en una ampla coalició global.

Abasta les diferents facetes de la corrupció, tanta a nivell local, autonòmic, com nacional i internacional, en el marc de les relacions econòmiques, comercials i polítiques. A nivell de política local, els capítols de Transparència Internacional incidixen en el benefici d'una major transparència i de l'acompliment del principi de rendiment de comptes.

Tal vegada per això o perquè així ho demana i s'establix en la Llei 11/2007, de 22 de juny, d'accés electrònic dels ciutadans als Serveis Públics i la Llei 19/2013, de 9 de desembre, de transparència, accés a la informació pública i bon govern, el consistori castellonenc, el nostre ajuntament, té “penjada” a un apartat del web municipal, una informació estructurada en sis apartats o categories, mitjançant la qual, qualsevol ciutadà, pot conèixer i obtenir informació sobre la pròpia Corporació Municipal, l'organització de l'Ajuntament, contractacions i costos dels serveis públics, així com informació en matèria d'urbanisme, obres públiques i medi ambient.

És molta la informació que pot consultar-se i de tota ella, alguna realment resulta molt i molt curiosa, com per exemple la relació individualitzada de càrrecs de confiança de l'Ajuntament amb l'import individual de les seues retribucions.

Quantes diríeu eren a la fi de mes de setembre del 2013 les persones que conformaven aquest personal eventual? I més encara, quants diners es destinen per pagar el treball d'aquestes persones? No cal que ho busqueu, ja ho he fet jo: 20 persones amb unes despeses en total mensuals de 28.122,35 euros, des del Cap de Gavinet de l'Alcaldia fins el darrer dels Auxiliars dels diferents grups municipals.

Més curiositats: Quants efectius diríeu tenim a la nostra policia local? Si, conteu-los tots, intendents, inspectors, oficials i agents... 100? més, 200? més... exàctament 278. I bombers? En total 124 i AMU's? A peu de carrer 45.

Tal vegada un dels apartats que resulta més curiós és aquell que especifica el nombre de vehicles oficials adscrits a l'ajuntament i agrupats en 9 categories; destinats a l'alcaldia, als funcionaris i a la corporació: 6, a l'agricultura, -supose serà pels guàrdies de camp- 13, a les diferents brigades municipals 35, a urbanisme i serveis públics 9, a mobilitat urbana 8, a protecció civil 4 i SAMU 2, als bombers 17, i al servei de policia local 71, total... 166, de tots ells, per mi, els més curiosos han resultat ser 4 ciclomotors “vespino” adquirits el 2003. I quin diríeu són els més antics de tots i on estan destinats? Un camió autobomba i un camió autoescala “Magirus”, adquirits el 1967 i 1968 respectivament i destinats, naturalment, al servei dels bombers.

També resulta curiós poder consultar els pressupostos de l'Ajuntament, del Patronat d'Esports, de Festes o de Turisme, així com els detalls dels pagaments realitzats i aquells que resten pendents, encara que com dic, moltes d'aquestes dades corresponen, en molts casos a l'any 2013.

Un altre apartat que resulta interessant és aquell que fa referència al Pla General d'Ordenació Urbana i les seues diferents modificacions, així com aquell que reflectix els plecs i els criteris de licitació de les obres públiques, o com, per exemple, van repartir-se l'any 2014 els 48.700 euros que el negociat de cultura va destinar a subvencionar les diferents associacions culturals que van realitzar activitats al nostre poble.

I així podríem seguir, però crec és millor que cadascú s'endinse en allò que més l'interesse, per això us deixe l'enllaç corresponent... de segur trobareu aquestes i altres moltes CURIOSITATS MUNICIPALS, de veritat, paga la pena.

Tanquem la paradeta

 Amb aquestes tres paraules s'acomiadava dels telespectadors a la segona meitat dels anys 80, el tristament desaparegut senyor Bachs, gran comunicador i cèlebre presentador del “filiprim”, programa diari d'entreteniment de la TV3 i un dels primers concursos que va comptar amb concursants telefònics i públic al plató.

I m'ha vingut aquesta frase a la memòria quan hui, m'he assabentat que un altre lloc emblemàtic de la nostra ciutat, el popular i conegut bar i restaurant “El chiki” del cèntric carrer O'donell, lloc de càlid ambient, cuina honesta i rica en qualitat i quantitat, baixa definitivament la seua persiana, unint-se als tristament desapareguts i també recordats Anselmo, La Madeja, Monterrey, Colón o Dario per citar-ne només alguns.

I amb ell les seues famoses “torraetes d'anxoves, tigres, gambes a l'ajillo o truites variades” passaran a ser història, com van ser la sèpia de l'Anselmo, l'enterito del Monterrey, les braves de la madeja, la torraeta de mallorquina del Blasco o els xampinyons del Tofolet al carrer d'Enmig, delícies gastronòmiques d'un Castelló de no fa massa anys...

El tancament del Chiki venia sent en els darrers mesos “una mort anunciada”, ja a les passades festes de la Magdalena un cartell enganxat a la porta així ho anunciava als clients, però teníem l'esperança que el fatídic dia no arribara mai. No ha estat així i hui, la mítica cafeteria, després de 65 anys d'història es despedix definitivament de la seua fidel o esporàdica clientela.

Ha estat durant més de sis dècades lloc de trobada de milers de castellonencs, tant a l'hora de l'esmorzar com de l'aperitiu, dinar o sopar. Lloc per prendre un desdejuni, un café o simplement un refresc, tot i que des de sempre ha destacat pels seus entrepans, plats combinats, ”ensaladilla” i tapes. Un lloc amb bon ambient, bon servei i bon tracte fins els final.

Però, per què tanca el Chiki? Crec que ho fa, encara que no puc afirmar-ho amb absoluta certesa, pel mateix motiu que molts altres xicotets comerços de la ciutat, per mor de la desaparició d'una llei, la dels lloguers urbans, que allà pel 1964 va instaurar allò que popularment es conegut com a renda antiga.

Aquella llei establia els criteris d'arrendament dels locals d'us comercial, i que 30 anys després, el 1994, en un moment ja delicat pels xicotets negocis del país, va ampliar-se establint una moratòria de 20 anys més per tots aquells lloguers de locals amb contracte signat abans del maig de 1985, cas en el qual supose estaria la cafeteria del carrer O'donell.

De manera que amb l'arribada del 2015 tots aquells inquilins dels locals afectats pel final d'aquesta llei haurien hagut de renegociar amb els propietaris els seus nous contractes amb un nou preu previsiblement ajustat a les condicions actuals del mercat, supose que prou més alt que aquell que fins eixe moment tenien.

Haurà estat així o no en el cas del Chiki, però la trista realitat és que no hi ha hagut renovació contractual per part del propietari del baix o per decisió del propi inquilí, i la conseqüència directa ha estat el tancament, desapareguent un altre element emblemàtic i tradicional del Castelló de la segona meitat del segle XX.

Amb el tancament del Chiki es reduïx la nòmina de llocs de “tapeo” clàssic del centre de Castelló, afegint-se aquest local a l'enorme quantitat d'establiments que la crisi ha deixat buits especialment als carrers del centre del nostre poble. Des d'ací vull donar el meu més sentit adéu a aquest negoci tradicional de l'hostaleria castellonenca que deixa una part de la ciutat, el carreró entre Enmig i D'Amunt, menys entranyable, menys divers i més amnèsic.

Teatre breu i nostre.

 Si el Teatre Gran, així en majúscules, en l'actualitat i per mor de la crisi econòmica, malauradament passa per una època de letargia, les formes breus, sembla tenen una estima sostinguda i constituïxen una font d'inspiració pels creatius del segle XXI.

Són bastants els autors i actors que en aquests moments opten per l'eficàcia i condensació expressiva de les peces breus, per trencar no tant sols en els esquemes del teatre comercial, si no també amb el teatre crític de caràcter social, decantant-se per un teatre que com a primer objectiu es planteja ser distracció, ser festa.

I amb aquesta línia naix, de la mà de “La ravalera teatre”, equip creatiu castellonenc format per tres joves de casa nostra, Laia Porcar, Núria Vizcarro i José M. Albinyana, la I Fira de Teatre Breu de Castelló, projecte que veu la llum amb la pretensió de portar aquest teatre breu del que parlàvem abans, als carrers de Castelló, propiciant la representació de cinc peces en continuïtat en cinc espais diferents, peces i llocs que deixen de ser privatius, invisibles, i per unes hores es converteixen en espais plens de paraules, llums i personatges de ficció.

Cadascuna de les peces que conformen “la fira” són inèdites i creades expressament per ser representades en espais concrets i prenen forma de la ma de dos actors, en cadascuna d'elles, de manera que, en total parlem de 5 obres, 10 intèrprets diferents en 5 espais únics.

Noyerma, Duelo de Tastavins, Aristóteles y Batman, Madres i La Teràpia, són les 5 obres de 15 minuts de durada cadascuna, amb temàtiques que van des del desig per tenir i la vida rutinària sense futur, fins el tractament de fòbies amb temàtica innovadora, passant per una competició de tastavins, una conversa entre dos desconeguts o una trobada generacional.

Cinc companyies La Inestable, La Medusa, Teatro de Cajón, La Ravalera i Juego de Damas, amb Amanda Aguilella i Alberto Esliman, Sonia Alejo i Tomás Ibáñez, Jordi Collado i Marc Escrig, Laia Porcar i Mari Rubio i Esther Ramos i Marta Vicente, com a actors i actrius que donen vida a la ficció.

I que dir dels cinc espais? Simplement que tots cinc tenen un caràcter històric i emblemàtic, responent a la tradició de la ciutat: La casa dels Vallés. barons de la Pobla, a l'antic carrer de l'Aigua, clar exemple del barroc castellonenc del XVIII, el saló de la llar de foc de l'antic Palau dels Tirado, actual Casino Antic, la Casa dels Òrfens, antiga casa del Bisbe Climent, la capella dedicada a la Verge del Lledó a l'antiga casa Asil del carrer de Vora Sèquia i la casa pairal de la família Pardo al carrer d'Amunt, edifici inclòs en el catàleg del pla específic de protecció del centre històric. Tot un luxe.

Ahir va fer-se l'estrena, hui, Dia Mundial del Teatre, continuaran les representacions, demà serà la cloenda, encara esteu a temps, cultura i teatre contemporani, gran teatre en espai menut i públic molt directe, teatre com a generador de canvi...jo, ja tinc les entrades!!!.

Reivindicacions.... del món de la mar.

Tal vegada faça ja alguns mesos que estan penjades, però jo vaig veure-les per primera vegada el passat dimarts. És veritat que feia temps que no passejava pels voltants de la llotja del peix a l'estimat Grau de Castelló, però van cridar-me l'atenció ràpidament.

Eren, són, unes reivindicacions de la gent de la mar, unes interpel·lacions directes als polítics responsables de gestionar les ajudes comunitàries que, des de Bruseles, des de la Unió Europea, arriben, o han d'arribar com a programa d'ajuda; unes pancartes, ben fetes, directes i clares.

Sembla ser que Bruseles envia diners per pal·liar en part la situació de retrocés del sector pesquer castellonenc, sector amb una llarga tradició al nostre Grau, diners què per una mala gestió d'uns o d'altres no arriben als pescadors, de manera que si a la manca de rendibilitat de l'activitat pesquera li afegim l'envelliment de la ma d'obra dels treballadors de la mar, sense incorporació de joves i sense qualificació i la no percepció en temps i forma de les ajudes, desemboquem en una disminució constant, en un degoteig del nombre d'embarcacions de la Confraria de la província, el que ens porta irremeiablement a una crisi de la que sembla és difícil eixir.

El port pesquer i la llotja de Castelló, centre d'activitat econòmica fa uns pocs anys, ha deixat de generar dinàmiques de treball i de productivitat al propi Grau afectant també als municipis de l'entorn, començant per la pròpia capital.

Les polítiques europees en relació a la pesca, tot i tenir bones intencions, no han ajudat gens ni mica al sector pesquer mediterrani fent desaparèixer la pesca d'altura reduint-la a les arts de la pesca costanera. S'ha fomentat el desballestament de la flota amb ajudes directes a l'armador per eliminar l'embarcació, s'han incrementat les ajudes als pescadors quan aquests han de fer parades biològiques, però la tardança en el pagament que fa la Generalitat Valenciana de les ajudes de la UE, exaspera els treballadors de la mar i provoca circumstàncies veritablement adverses i moltes vegades, massa, difícils de superar.

La situació sembla per allò que diuen les pancartes és ja insostenible i molts mariners preferixen abans passar a la situació d'atur i cobrar els subsidis, que esperar l'arribada de les ajudes europees, arribant-se a situacions tant paradoxals com que s'esgote l'ajuda de l'atur al mariner per no poder acumular els mesos mínims necessaris per accedir de bell nou a ella.

Mentrestant a Bruseles afirmen que els diners “han eixit” però, vet per on, a Castelló “no han arribat”. Incomprensible i del tot justificat l'enuig i la desesperació, així com les reivindicacions i les pancartes.

I al mateix temps seguixen les campanyes publicitàries per la captura i consum de peixos de talla ecològica, realitzades pel Ministeri d'Agricultura i que donen benefici, no a les confraries de pescadors, si no a les companyies publicitàries, que, aquestes, supose si cobren.

Molt em tem que si les coses continuen així i d'una banda augmenten les dificultats amb normatives restrictives i d'altra no arriben les ajudes amb la diligència esperada, el desballestament dels vaixells, les jubilacions i la manca de ma d'obra qualificada, facen que la pesca castellonenca, com està passant amb l'agricultura dels cítrics, siga, en pocs anys testimonial. Déu no ho vullga.

Temps per venir.... futur.

L'Arxiu Històric Provincial de Castelló va crear-se en 1968. Des de llavors, compartix seu primer amb la Casa de la Cultura i després amb la Biblioteca Pública, al carrer Rafalafena 29, en la qual hi ha destinada una sala per a investigadors, situada en la planta baixa de l’edifici. Els fons s’ubiquen en el soterrani, habilitat per a este fi amb estanteries compactes. En la sala d’investigadors es troba també la biblioteca auxiliar de l’arxiu.

L'accés a la documentació, als seus fons, és senzilla, només cal la presentació del DNI; a més a més de la consulta dels diferents documents, entre els que trobem des de documentació notarial, fins a documentació de l’Administració central, Administració autonòmica, fons judicials, pergamins i manuscrits i fons privats com els de la cartoixa de Vall de Crist, documentació que es troba digitalitzada junt amb part de la sèrie de responsabilitats polítiques, es permet també l'obtenció de còpies de la majoria d'aquests documents.

L'arxiu que obre de dilluns a divendres de 9 a 13:30 hores, compta amb una biblioteca auxiliar de lliure accés a través de la qual es posen a disposició del públic prop de 1.800 títols, fullets i publicacions periòdiques.

No és de rebut i fa més de 40 anys que s'arrossega que l'arxiu històric, d'una província com la nostra, haja de compartir espais, i per tant ha estat una llarga reivindicació iniciada ja abans del 1983 en què va passar de ser titularitat estatal a la Generalitat Valenciana, el què aquest arxiu tinguera un lloc més digne i escaient, i no fos necessari mantenir el gros de la documentació a un lúgubre soterrani, i haver-hi de passar “les de Cain” per fer alguna consulta.

Ara hui, una nova proposta veu la llum, el projecte del nou Arxiu Històric Provincial. S'apropen eleccions i l'alcalde, el president de la Generalitat i el de la Diputació han de prendre protagonisme... Sota el paraigües que “la defensa del patrimoni és la defensa de la cultura i de la ciutat” fan públic que gràcies a les contínues reivindicacions de l'ajuntament el Govern Central, representat a l'acte pel delegat a la Comunitat el senyor Castellano, ha acceptat aquesta proposta cultural i, de no sorgir cap imprevist..., suposarà una nova dotació per la ciutat el... 2018.

Arxiu Històric Provincial que s'ubicarà en l'antic Centre d'Estudis Universitaris, “el CUC”, al Raval Universitari, amb un pressupost de 12 milions d'euros, gastadors en el projecte que es fara en aquest 2015, la licitació de l'obra, el 2016, l'inici de les obres en el 2017, per estar acabat al 2018... temps per venir futur !!!

Tres o quatre anys si tot va bé i hui a boca plena gossen dir “que és un dia especial perquè s'aconseguix que la ciutat compte amb una nova dotació”.... On està? Que hi ha? Res, projecte, idees, maqueta...

Aquesta història, Déu no vullga, pot arribar a ser un calc d'altres que ja coneixem: Centre de Convencions o Edifici del Rectorat de la VIU, projectes faraònics de Castelló, finalment suprimits pel Partit Popular.

Vegeu si us be de gust com ha estat la presentació fa unes poques hores d'aqeust projecte a la Casa dels Caragols PRESENTACIÓ PROJECTE

Important, si senyor, tenir un Arxiu Històric Provincial digne, que aculla la memòria viva dels nostres avantpassats, però, pas a pas, ja farem rodes de premsa, apretons de mans i fotografies quan hàgem d'inaugurar-lo. No hem aprés encara de les errades? O és que ja hem iniciat extraoficialment la campanya electoral? I tant de bo estiga errat però, després de més de 40 anys, ara sembla que tot són presses i com diu la dita: temps per venir.... futur!!!

Casualitat: Plou a Castelló el Dia Mundial de l'Aigua...

No recorde quan va ser la darrera vegada què a Castelló ciutat vam tenir un temporal de llevant, però de segur que va ser l'any passat, ja que en els 80 dies que portem d'aquest 2015, es poden contar amb els dits d'una ma i encara en sobren, els dies que la pluja, i de manera quasi testimonial, ha fet acte de presència als nostres carrers.

Però la casualitat ha volgut que aquesta setmana, des del passat dimecres i de manera més o menys continuada, els nostres carrers hagen estat mullats i els núvols i la pluja estiguen sent els protagonistes. Estem sofrint o gaudint, això és segons qui ho mire, un temporal, una llevantada.

I és que ací a Castelló, a la zona costanera, per què ploga i ho faça de manera continuada, la pluja ha d'arribar de llevant, de la mar, amb núvols humits, per què si arriba de ponent, de l'interior, de l'oest, passa què quan els núvols ens arriben, ja han descarregat ,de manera què la pluja que ens deixen és quasi sempre escassa, i sense massa continuïtat, popularment “quatre gotes”.

I vet per on, un temporal de llevant, ha estat qui aquest 2015 ha donat la benvinguda a la primavera, el vent humit i fred ha anat estenent les pluges i a hores d'ara, el pluviòmetre de casa, ja ha mesurat més de 70 litres per metre quadrat i el paraigües, que feia mesos no prenia protagonisme, s'ha convertit en un element imprescindible.

Però a banda de la turbulència atmosfèrica que ens sacseja, la casualitat ha volgut també que, la seua màxima virulència ací a la capital, pel que respecta als litres d'aigua caiguts per metre quadrat, haja estat en les darreres hores, i continue en aquests moments, de manera que només en les darrers 24 hores, hagen estat més de 50 els litres recollits.

50 litres recollits el 22 de març en, una altra casualitat, el dia mundial de l'aigua, dia en què cal conscienciar-nos que l'aigua és l'element principal per propiciar el benestar de la població afectant directament a la salut humana i al medi ambient. Un bon dia, mentre veiem ploure, per reflexionar sobre com estem usant els recursos hídrics.

I és que, he llegit per algun lloc, que Espanya és un dels cinc països de la Unió Europea que més aigua consumix proporcionalment, situant-se el consum mitjà en una quantitat superior als 140 litres per habitant i dia, concretament, la darrera xifra publicada parla de 142 litres, quan en realitat i segons l'Organització Mundial de la Salut, es recomanen 20 litres per habitant i dia per cobrir les necessitats bàsiques domèstiques i d'higiene.

Consumir 7 vegades més del recomanat ha de ser motiu de preocupació; serà necessari no tant sols aconseguir una òptima gestió del servei de l'aigua, si més no també cal ficar en valor aquest servei mitjançant l'educació i contribuir a què la societat, els usuaris, adquirim una major sensibilitat i consciència sobre un consum i us responsable.

Si, aquests darrers dies per fi plou i és noticia, és una bona notícia, sembla s'ha trencat el malefici, i quina casualitat, ho faça amb ganes el Dia Mundial de l'Aigua. Benvinguda siga aquesta per afavorir i conscienciar-nos de la seua necessitat.

19 de Març: Falles

Dedicades a Sant Josep són les Falles les festes per excel·lència de la ciutat de València; monuments de cartó fa uns anys i majoritàriament de poliuretà en l'actualitat, recolzats sobre una estructura de fusta on l'art, l'humor i la sàtira confluïxen representant personatges i escenes de la vida quotidiana que el foc s'encarrega de purificar la nit de Sant Josep, tal nit com la propera.

Consolidades com a element principal de la festa a la segona meitat del segle XIX és en les primeres dècades del XX quan es dóna una gran expansió, arribant a molts pobles de les comarques valencianes i traspassant els límits provincials arribant també a Borriana i Castelló.

I tot i que Castelló no és, avuí en dia, una ciutat fallera, i que en l'actualitat al nord del riu Millars, excepte a Benicarló no es fan falles, no va ser Borriana la primera localitat fallera de la província, que va plantar la seua primera falla el 1928, va ser Castelló, la capital, el primer lloc on vam plantar falles, de manera discontínua, però en tres exercicis diferents 1904, 1907 i 1921. Molt més posteriors són les incorporacions al món faller de Benicarló (1973), la Vall d'Uixó (1982), Almenara i Segorbe, darrera població provincial en entrar en el món faller.

Fou, com hem dit abans, en 1904 quan es va plantar la primera falla de la província de Castelló i el fet va ocórrer a Castelló de la Plana. Va ser, la societat “La Senyera” qui va plantar una falla artística en la plaça de Castelar per a cremar-la el dia de Sant Josep, projecte inicialment revocat per l'ajuntament agafant-se a les ordenances municipals que prohibien les fogueres en els carrers. Com el poble manifestava el desig de celebrar Sant Josep a la manera de València, el sentit comú va prevaldre i finalment va plantar-se la falla i van realitzar-se un bon grapat d'actes senzills però molt participatiu, amb desfilada de la banda de música i on per la nit es cremà el monument.

El 1907 foren els firers valencians que s'instal·laven a Castelló al voltant de les festes de la Magdalena qui obtingueren autorització municipal per plantar una falla i realitzar al llarg de dos dies, 18 i 19 de març, tot tipus d'actes, des de “la plantà” davant l'estàtua del rei en Jaume, fins la cremà, passant per dianes, llançament de traques i coets, concerts de la banda de música Tetuan i de dolçaina i tabal, interpretació d'albades, despertà, desdejuni popular amb bescuitada... tot amb una extraordinària animació. No obstant això, les falles castellonenques haurien d’esperar fins a 1921 per a plantar-se de nou a la capital.

Les falles castellonenques de 1921 despertaren l’interés dels ciutadans tan bon punt s’assabentaren que, després de dinou anys, l’esperit faller havia tornat a la ciutat. Van plantar-se dues falles, l'una propiciada per la Penya del Comerç davant de la bodega Tres Corones, en l’encreuament dels carrers Colón i Caballers, amb temàtica religiosa, i l'altra per l'Associació Provincial de Caça i Pesca, a la plaça Castelar, davant de la seua seu, que tenia com a tema central l'esport.

L’èxit de les falles a Castelló va ser espectacular. De fet, la premsa va elogiar la iniciativa d’ambdues comissions i va demanar que es mantinguera el costum valencià, però amb tota probabilitat, el fet de xocar amb la festa de la Magdalena, que se celebrava per la mateixa època,va fer que la festa del foc i el fum perdera la batalla sota l’esclat de llum sense foc ni fum que oferia la festa pròpia de la ciutat, i ahí, van acabar-se les falles a Castelló.

A veure si finalment és meu?

 Dóna el diccionari normatiu valencià en la seua entrada escalèxtric, dues definicions, l'una referida a un joc elèctric consistent en un circuit en miniatura, amb ponts, revoltes i pendents, per on es fan circular cotxets controlats amb un comandament, l'altra referida a obra pública, un encreuament de diverses carreteres a distints nivells.

I, si be de les dues accepcions podria parlar avui, del joc, amb enyor d'un temps passat, d'aquells anys 60 i 70 del segle XX quan Scalextrix arriba a Espanya de la ma d'Exin convertint-se ràpidament en tot un símbol i referent dels joguets elèctrics sobre pista i ranura, més actual resulta en aquesta setmana, el parlar de l'escalèxtric en la seua accepció d'obra pública, de pas elevat, modern, dinàmic, àgil i lleuger, en aquella altra època, quan encara no eren ni imaginables les rondes de circumval·lació, els desdoblaments o les variants.

I vet per on, ací a Castelló, un dels escalèxtric, per no dir l'escalèxtric per definició, va ser el que va construir-se sobre l'antiga carretera nacional 340 al terme municipal d'Almassora, al quilòmetre 971 de l'esmentada via, tota una obra d'enginyeria i modernor en el seu dia, però que en els darrers anys, i per allò de la crisi, havia estat una i altra vegada notícia, perquè cap institució volia fer-se càrrec del seu manteniment tot i que demanava amb urgència una intervenció, semblant, com ara s'ha demostrat trobar-se en un “limbe administratiu”.

El matí del passat dijous 12, al voltant de les 11:30 hores, un camió articulat que transportava una excavadora va entropessar amb la part inferior del pont, provocant una erosió i la caiguda de trossos de formigó, de manera que, inicialment va tallar-se la circulació de l'antiga N-340 i del transtit rodat sobre el pont afectat, de l'escalèxtric, per evitar que més trossos del formigó caigueren a sobre la carretera. Dues hores després de l'incident va obrir-se l'antiga N-340, però el pont romandria tancat fins que els tècnics avaluaren el seu estat i decidiren quina actuació específica calia fer per mantenir la seguretat dels vehicles usuaris.

L'estudi sembla que s'ha fet i que els tècnics han emés un informe detallat de danys, però ara resulta que, ni el Ministeri de Foment, ni la Generalitat, ni la Diputació, ni l'ajuntament d'Almassora, afirmen ser els competents, els “amos”, i per tant aquells que han de fer-se càrrec de les despeses de la seua reparació, de manera que el pont ningú el vol i, el que és pitjor, ningú sap de qui és.

Com és possible? Sembla una escena de pel·lícula dels Marx, i tot perquè entre el Ministeri de Foment i la Generalitat Valenciana no es fiquen d'acord per repartir-se les competències dels diferents trams des què va desviar-se la 340, fa prop de 20 anys... Tant difícil és de resoldre esta qüestió jurídica? Cal que s'assumisquen responsabilitats i que es rehabilite i s'òbriga al tràfic ja aquest important distribuïdor del trànsit entre Castelló, Almassora i Vila-real. Senyors, coherència i responsabilitat...

Hi ha una dita molt valenciana que diu “el peix gros es menja al menut”, o el que és el mateix els poderosos es mengen al dèbil, i tot i no ser una carretera local, no seria d'estranyar que el Ministeri de Foment i Conselleria d'Infraestructures feren recaure sobre el més dèbil, l'ajuntament d'Almassora les despeses. Almassora naturalment, protesta, no vol l'escalèxtric...

Tornem al principi, ningú és responsable, ningú és competent, ningú és propietari, a veure si a la fi l'escalèxtric serà meu i jo sense assabentar-me? Caldrà mirar-ho al registre de la propietat. Mentrestant el que és segur i cert, 5 dies després de l'incident segueix tancat, per allí no passa ningú... Vergonya !!!

De pena... un nou despropòsit.

Més del mateix. Llegit al web municipal en la seua versió valencià, fa referència a un acte del Programa de festes Magdalena 2015: “La regidora d’Esports, Begoña Carrasco, ha presentat este matí el LI Concurs Nacional de Bot ‘Magdalena 2015’, que se celebrarà entre el 13 i 14 de març organitzat pel ‘Poni Club Castelló’.

No podia creure el que veien els meus ulls, 51 concurs de què? De bot? De bots? Al poni club? No és el poni club una escola d'equitació ubicada al Caminàs, cantó amb la travessa? Naturalment, allò que es celebra hui i demà a les seues instal·lacions és un campionat de Salts, mai de bots.

Perquè, què es botar? Que és fer un bot? Segons el diccionari normatiu un bot és el moviment lliure d'una pilota o bola com a conseqüència d'un impacte contra el camp de joc, contra els elements del camp o del voltant. Quan es juga a la pilota valenciana si que podem parlar amb propietat del “bot de braç” o també del “bot i bolea”, colps per defensar-se o atacar.

Això és el mateix que saltar? Bot és sinònim de Salt? En aquest cas mai. Un salt és un moviment elevant els dos peus del terra, o les potes en el cas d'un animal, per impulsar-se cap amunt o cap endavant. De manera que mai se'ns ocorrerà dir“salt de braç” o “salt i bolea”,seria ridícul, doncs, també ho és parlar del “Concurs Nacional de Bot”

Aleshores està clar, el que fan els cavalls en aquest cas és la disciplina del Salt, consistent a franquejar un conjunt d'obstacles disposats a la pista a manera de recorregut, de diferents altures i dificultats, amb el format de concurs de cavalls i genets, i mai simples bots, que és el que feien, per exemple, alguns dels cavalls que van participar a la desfilada del Pregó.

Trist, molt trist, que novament a la pàgina principal del nostre ajuntament, trobem la notícia, el titular en negreta i desenvolupat i no s'haja tingut temps de corregir, perquè, naturalment, això és una més de les errades de la traducció automàtica que empra el nostre ajuntament per dir que, les noticies, “les pengen” tant el castellà com en valencià. Passió per la llengua?

I més trist si voleu encara és el fet que dins la mateixa notícia, trobem “Concurs Nacional de Bots” i “Concurse de Salt”, referint-se al mateix acte, doncs els dos van encapçalats “pel LI”, pel 51 al davant. Si “Concurs Nacional de Bots” ratlla el ridícul, que em dieu del “Concurse de Salt” ? Ni concurse, ni salt, hauria de ser “Concurs, sense la “e” i de Salts, amb “s” final, tot un despropòsit, com moltes altres vegades...

No dubte que aquest Concurs de Salts, que supera ja el mig segle d'existència siga, juntament amb les competicions de vela, un dels grans atractius de l'oferta esportiva de la setmana de festes i de més tradició, però senyora Carrasco, regidora delegada d'esports, concurs de Salts, o si Vosté preferix, de Salts d'obstacles, però mai, repetisc mai, de Bots !!!

Odie els coetets...

Deixant a banda el bruts que ens tornem en fetes quan ens massifiquem, només cal veure com queden els carrers i places després d'una nit de festa, allò que menys m'agrada de les festes són els coetets dels xiquets i d'algú no tant xiquet.

M'agrada la pólvora en festa, m'agraden les mascletades i els focs d'artifici, els castells; considere la pirotècnia cada vegada més art i a la vegada més espectacle, però no m'agraden gens ni mica els coetets llançats de manera indiscriminada i a qualsevol hora. Em molesten massa, activen les alarmes dels cotxes i garatges, embruten el terra, arriben fins i tot a ser perillosos i porten maldecaps.

Realment aquells que els tiren ho troben divertit? Jo, personalment al llançament de coetets, a encendre'ls perquè isquen volant o exploten, no li veig cap diversió, però per descomptat és un gust personal, tot i que de vegades, massa, resulte prou molest i també car.

Supose que pels xiquets el fet de tirar coetets és una experiència que destapa emoció, ansietat i estres, tot i que també crec que allò que volen precisament els amants dels petards és fer-se notar, fer-los esclatar al carrer i experimentar., amb el perill que això comporta.

És un negoci rodó per algunes botigues en festes, però és un abús per alguns veïns que, si tenen la desgràcia de viure al costat d'una colla o baix fester on hi ha xiquets coeterets i pares consentidors; a aquestes persones, entre les que m'incloc, la setmana se'ns fa, a la força, inacabable, doncs de vegades els petards que llancen no són xicotets, i la potència del seu so juntament amb l'olor de pólvora que desprenen, ve a demostrar que tampoc són econòmics.

Sé que aquesta és una causa impossible de guanyar, el llançament de coetets per part dels xiquets al llarg de tota la setmana, tot i ser un abús, és un element popular de les nostres festes.

I que tal si crearem petardòdroms? Què passaria si l'ajuntament creara espais especials i específics a cada barri per poder llançar els coets? Si puguerem reunir en un espai els amants de l'estrèpit pirotècnic, la resta s'estalviaria la tortura i passaríem una setmana tranquil·la, però, francament, no li veig a la idea futur.

Quina gràcia tindria tirar coetets en una plaça aïllada del comú dels mortals, envoltats només per altres amants com ells del coetet? Cap ni una. Aleshores pense que quan els adults compren els coetets als xiquets, en el fons, el que fan es manifestar i voler demostrar a la seua manera que ells i sobretot els seus fills, filles, nebots o nets, també són algú. Trist, molt trist, massa trist.

Així que, malauradament, caldrà esperar que arribe prompte el final de festes, i així desapareguen els coetets dels carrers i places, doncs sembla ser i cada any més, són elements imprescindibles de les nostres festes. El fantasma de la crisi no afecta la pirotècnia d'anar per casa.

Ho sent per la indústria coetera del país, però mentre els xiquets tiren coets de manera poc segura i els pares permeten que ho facen sense tindre en conter on ho fan, com i quan, no hauria d'estar permesa ni la seua venda ni per descomptat el seu llançament.

Feia anys...

Si, efectivament, obligat per les circumstàncies personals i familiars el dia de la Magdalena d'ahir va ser un dia molt diferent dels viscuts en els darrers anys. No recorde quan va ser la darrera vegada en què no vaig pujar a l'ermita el dia de la romeria. Ahir no vaig fer-ho, no em sentia en ganes, i tot i què vaig iniciar el camí dels romeus, el meu pelegrinatge va acabar al llogaret i ermita de Canet.

Va ser per mi una romeria atípica, incompleta, diferent... La mascletà vaig sentir-la i escoltar-la de lluny, i a l'hora del dinar ja estava a casa. Castelló estava mort, buit, apagat; una sensació de tristor va envair-me, definitivament no estava acostumat, em mancava alguna cosa...

I de la mateixa manera que feia anys no havia viscut un matí de romiatge així, aquesta circumstància va propiciar que, també des de feia un bon grapat d'anys que no ho feia, presenciara l'entrada de “carros engarlandats”, l'arribada de la tornà, la desfilada de penitents i el pas de les diferents gaiates i comissions, des del cadafal dels pixavins. Una nova sensació, noves vivències i records, molts records...

Poca gent presenciant la desfilada de penitents, tot i que la nit acompanyava, i crec que menys encara, és una apreciació molt subjectiva, recordant que aquesta primera part de la processó nocturna commemora i celebra la fundació de la ciutat un tercer dissabte de Quaresma de 1252, un dels pocs testimonis del passat que han arribat als nostres dies, representant escenes de la via i llegenda de la Santa penitent titular de l'ermita del Castell Vell: Els recordava tots quatre diferents, el de la Magdalena laica, el del sopar amb el col·legi apostòlic a casa de Simó el fariseu, el del sepulcre amb la Verge i Sant Joan i el de la cova de penitència.

Tenia especial interés en veure els "carros triomfants" I que voleu que us diga? Van decebre'm una mica. De la seua finalitat inicial, clarament pedagògica, testimoni del passat barroc no queda res, fins i tot molta gent desconeix el significat de la desfilada. No estaria de més fer algun tipus de recordatori explicatiu...

I un altre element que, o no va desfilar o jo no vaig adonar-me'n, passant totalment desapercebut, va ser el col·legi apostòlic, personatges que jo recordava vestits amb capes molt lluïdores, llargues barbes i portant cadascú els seus atributs i que fins i tot feien, uns dies abans de la festa, reunió capitular a la pròpia ermita de la magdalena. Hauran desaparegut definitivament?

I que dir de les gaiates? No vaig veure-les desfilar totes, però amb el que vaig veure vaig tenir-ne prou: carros de llum poc evolucionats, tradicionals, d'escassa originalitat, i on la tècnica del led s'imposa, en dicotomia entre la monumentalitat dels artefactes i els límits que imposa el seu trasllat, el passejar pels carrers, dels que haurien de ser els monuments principals de les festes.

I un altre fet constatat: poques o cap gaiata individual. Del projecte inicial dels anys 80 del segle passat de fer desfilar una vintena de gaiates de ma creades per l'ajuntament o de l'edició del concurs de gaiates portàtils individuals de l'any 1995, res ha tingut continuïtat. Tampoc ha assolit relleu l'aparició d'algunes gaiates individuals creades per les Colles, fet que ha desembocat en què la tornà de la magdalena haja perdut vistositat.