Desajustaments

Així diguem-ho claret, desajustaments o descompensacions és el que es desprèn d'una anàlisi, per altra banda no massa profunda, de la realitat educativa castellonenca. Totes les famílies volen, volem, que els nostres fills estudien, que arriben quan més lluny millor, que facen estudis de batxillerat i després universitaris, que “tinguen carrera”.

Ho estem veient en aquests dies, les 4 universitats privades valencianes juntament amb les 5 públiques, oferixen als nostres joves un nombre superior a 180 titulacions “oficials superiors”, totes elles amb una relació directa, segons diuen, amb el món del treball i, a la vegada, més de 18.000 alumnes s'han presentat a la “selectivitat” per poder triar universitat i estudis.

Però la realitat que es troben és molt diferent, el més rellevant és que cap de les professions estrella, cap de les ocupacions més demandades en el darrer any a Castelló, ha estat relacionada en cap de les 180 titulacions ofertades per les nostres universitats.

Què està passant? Formem universitaris i després els aboquem a l'atur. Només un 10% dels contractes del darrer any signats a la nostra província han estat per titulats universitaris.Cal baixar fins el lloc 18 per trobar una oferta de treball que exigisca formació elevada, estudis universitaris, administració i direcció d'empreses.

Pel contrari les professions estrella diríem a la vista del nombre de sol·licituds i contractes signats en el darrer any, l'altre 90%, han estat les de cambrer, peó agrícola, netejador, peó industrial, venedor i ajudant de cuina. Cap d'elles amb exigència de formació elevada.

Castelló, i no som excepció, presenta una clar desajustament entre l'oferta i demanda de titulacions universitàries i la capacitat d'absorció de l'ampla gamma de titulats, situació que per més “inri” es constata que va en augment. Caldrà actuar amb consistència i fer-ho ja si no volem que l´índex d'atur entre els joves, que ja es situa per damunt del 55%, arribe a proporcions insostenibles.

La precarietat laboral, l'atur de llarga durada, els salaris ínfims, un futur incert, una manca d'expectatives pels titulats superior porta com a conclusió que l'eixida al mercat laboral no és ordenada, ni voluntària, ni coordinada amb el món universitari. Alguna cosa falla, no?

Alguna cosa estarem fent i molt malament, al nostre país en general i a Castelló en particular, quan aquelles professions amb més demanda són, justament, aquelles en les que s'aprecia un menor grau d'interés per cursar els estudis per la seua formació

Les nostres dates estan lluny de les dels països de la UE, tenim la piràmide invertida, descompensada, massa “universitaris” i pocs “professionals”, per això la realitat ens està fent veure, tot i que costa i molt, que l'accés al mercat laboral és molt més ràpid per un titulat professional que per un universitari i que, mentre sobren i sobren graduats en magisteri, per exemple, falten i molts professionals metalúrgics, aeronàutics o de la rama d'hoteleria, per citar-ne només uns quants.

Senyor Wert ,senyor ministre, a veure si és veritat i aconseguix vosté allò que fa temps s'havia d'haver tingut, que el nostre sistema educatiu funcione en pro de l'empleabilitat i no de la “titolitis”, veritables professionals que sàpiguen “fer” i facen, i no experts en el “saber” però sense feina.

D'aconseguir-ho, no ho dubte, jo seré dels primers en aplaudir-lo, però que vol que li diga, d'entrada ni vosté ni el que està fent em mereix cap confiança.

Són humans

Llig a la pàgina web del nostre bisbat que el seu titular, monsenyor López i am coincidència d'avui 27 de juny de la festa del Sagrat Cor de Jesús, fa seua l'invitació de la Congregació del Clergat i adreça una carta a tots els fidels de la diòcesi convidant a l'oració per la santificació dels sacerdots.

El nostre bisbe i també el Sant Pare, consideren que el sacerdot és el més pobre dels homes, el més indefens dels cristians, però que gràcies a Jesús que pot enriquir-lo pot arribar a tenir una incommensurable grandesa. Tal vegada tinguen raó els nostres dirigents religiosos, però la realitat és que a hores d'ara a Espanya i Europa, ser capellà, tot i que suposa en temps de crisi un sou curt però segur, no atrau; el nombre de sacerdots disminuïx a la carrera i cada vegada en són menys i de més edat. El sacerdoci, per unes o altres raons, no té la força necessària per enganxar al jovent i les esglésies van quedant-se buides.

El poble cada dia més percep l'església com a cercle tancat i cosa de capellans, perquè els capellans són els que manen i la gent jove veu el “seu manar” d'una manera preocupant, moltes vegades sense facilitar l'opinió i decisió dels fidels i pot ser aquest siga el motiu pel qual cada vegada siguen menys i de més edat les persones disposades a col·laborar en les tasques que es duen a terme en les parròquies, i per tant, com a conseqüència, cada vegada en siguen menys les vocacions.

D'altra banda cada dia hi ha més situacions, mai no suficientment deplorades, en les qual l'església mateixa pateix la infidelitat d'alguns dels seus ministres, amb els corresponents escàndols. Entre els ministres de l'església també hi ha de dèbils, al costat de figures de pastors generosos plens d'amor a Déu, són humans, són persones, són dèbils.

Per unes o altres raons no és d'estranyar doncs que ara, en temps difícils, el nostre bisbe estiga preocupat pels seus sacerdots, doncs és molt fàcil que la seua vida, accions i obres no sempre siguen model d'un vigorós testimoni evangèlic i pols d'atracció.

No cal citar massa casos però, sense eixir de la diòcesi, tots recordem les dures crítiques de monsenyor Llorente envers l'homosexualitat i la pederàstia, a la vegada que les imputacions “dels seus deixebles” en el cas dels carmelites de Borriana, del rector del seminari, del vicari col·laborador de Vila-real o del capellà de Vilafamés entre d'altres, fets que van esquitxar la imatge pública de l'església diocesana castellonenca i al propi Bisbe.

És veritat que els joves tenen molta por a viure un compromís de per vida, prefereixen una vida sense disciplina i l'església en demana i molta, però també és veritat que la manca de vocacions ha de ser un repte per la pròpia cúria esclesial, i que aquesta no tant sols ha de buscar la santedat dels seus membres mitjançant les oracions, calen altres compromisos i altres formes d’entendre la vida.

Si els joves no s'apropen a l'església caldrà actualitzar-se, són nous temps i els possibles pastors del segle XXI són persones amb sentiments, restant clar que amb el celibat, amb mortificacions, amb missa en llatí i d'esquena als fidels, amb pompositat, fumets, capes pluvials, sotanes luxoses, oripells i altres boatos, vostès, la jerarquia ho tenen perdut per més oracions que es llancen.

Déu no viu tot sol en esglésies de pedra ni en la sumptuositat, viu al carrer. Déu és humà, amorós, senzill i comprensiu. La seua església també ho ha de ser. Ho és? Oracions senyor bisbe, sí, però apertura, diàleg, comprensió, evolució..., això, també.

Sant José Mari...

 Avuí l'església catòlica honora amb especial atenció un sant aragonès nascut el 1902 que va morir tot just un 26 de juny de 1975, fa hui 39 anys i que fou canonitzat pel papa Joan Pau II l'any 2002, acció coneguda popular i irònicament com la “turbocanonització”. Sant José Maria Escrivá fundador de “l'obra”, de l'Opus Dei, del nou camí dins l'església, de la santificació a través del treball.

Des de la seu fundació el 1928, l'Opus ha sabut crear un embolic que no es correspon amb l'estructura de qualsevol organització que, en situacions de normalitat democràtica, es regeix pel principi de la transparència. El secretisme i l'opacitat financera han estat presents en la seua sòlida instauració i des dels anys 50 del segle passat va tenir grans parcel·les de poder al nostre país, estenent-se des de les universitats fins les editorials.

Tot i que a la mort de Franco va produir-se un replegament, amb els governs “de dretes” del partit popular amb Aznar al seu capdavant va seguir aconseguint nous reptes i una gran influència religiosa que, a hores d'ara, impregna la política de les administracions a nivell mundial.

Si alguna cosa caracteritza a l'Opus Dei hui, és el seu funcionament clarament endogàmic, amb una fèrria instrucció dels seus membres en centres educatius propis, sense que els tremole el pols a l'hora de reclutar joves. Això, juntament amb l'obsessió per la jerarquia familiar tradicionalista fa que el control “pel superior” d'una banda, el caràcter elitista dels seus centres educatius, col·legis de rics i riques, per un altra i els clubs, obres corporatives al servei de les famílies, cree persones enfrontades contínuament entre el món interior i la realitat exterior com a font de pecat.

Ací, a les nostres terres, el fet explicable de la proximitat ideològica de l'Obra als plantejaments del partit governant, ha repercutit també en una cada dia major presència social; Terranova, Miralvent, Moreres... són clars exemples a Castelló de l'Obra del Sant i viver de la Universitat de Navarra.

Sota el paraigües “del caràcter propi”, de la formació en els valors humans i cristians trobem: educació diferenciada per sexes com a manifestació d'educació personalitzada i pluralitat educativa, obligatorietat d'uniformitat en el vestir, enemistat amb aquells que no compartixen la seua forma de ser i que presumint d'allò que tenen a la vegada ho fan d'allò que mai tindran, valorant als demés de manera proporcional a la situació econòmica dels seus pares... visió transcendent de l'existència humana i de la identitat cristiana.

Podem trobar també altres tentacles de l'Obra, estesa pel teixit econòmic i en una ampla gamma de sectors des del comerç fins la indústria, passant per metges, mestres o funcionaris, sota el control dels directors, tant en l'àmbit públic com privat. És públic que la família de Juan Cotino, expresident de les Corts Valencianes i membre de l'Opus Dei, estiga vinclada al finançament il·legal del PP de Camps, al Cas Bàrcenas, a la visita del Papa o la tragèdia del metro.

 

I a Castelló, serà així o no, però noms com Carlos Fabra, Juan Costa, Victor Campos, Evaristo de Vicente, José Soriano... són noms que apareixen com adeptes i arrelats a l'Obra, tot i que sembla ser que l'Opus no compta amb gent de Castelló que ocupe a nivell estatal i mundial alts càrrecs dins l'organització, però... temps al temps ,doncs el seu ideari i les seues xarxes d'influència i de control sobre el teixit social, no paren d'estendre's, i això, voleu pensar que és bo per tots? No ho sé, Sant José Mari, tinc els meus dubtes.

Marranos

 Si hem de fer cas, i no tenim per què dubtar, de les informacions fetes públiques per la regidoria de sostenibilitat del nostre ajuntament, els veïns de Castelló i els forasters que en aquests dies ens visiten son, som uns marranos, així en totes les lletres i claret.

Ho llig al “Mediterràneo” de hui mateix, el regidor senyor Romero afirma, que després de la festa de la nit de Sant Joan celebrada el passat dilluns a la platja del Gurugú, en que segons càlculs oficials van participar al voltant de 40.000 persones, van ser recollits pels serveis de neteja, 74.000 quilos de residus.

Això significa que 1850 grams, vora dos quilos de fem va ser generat per cadascú dels participants en les poques hores que va durar la concentració. Això és ser prou bruts i asquerosos. És veritat que molts dels assistents van recollir en bosses ben tancades les seues deixalles i van dipositar-les en els llocs destinats a l'efecte, però també és ben cert que molts altres van “oblidar-se” de recollir les restes generades una vegada acabada la seua festa.

És una llàstima que alguns “marranos” no pensaren en el que el fet de no recollir suposava i pensaren que la diversió estava renyida amb la cura de l'entorn, deixant la platja i el passeig fet una porqueria.

També he escoltat en boca d'alguns participants que no són molts els quilos de fem recollits per la quantitat de gent aplegada, però això no és veritat. Només cal comparar-ho si voleu amb un altre lloc significatiu de celebració d'aquesta festa, la platja de la Barceloneta a la capital condal, on van aplegar-se unes 58.000 persones i van generar-se 18 tones de residus. La divisió és ben fàcil 300 grams de residus per persona, 6 vegades menys que a Castelló. Conclusió senzilla, a Castelló som 6 vegades més “marranos” que a Barcelona. Alguna cosa falla, no?

Tal vegada ens falta conscienciació i civisme. Deixar la platja tal i com vam trobar-la en arribar no haguera costat tant i tant, recollir el fem i els residus, les restes del sopar, les botelles de vidre, les llaunes..., i emportar-nos-els a casa i dipositar-los en els contenidors adients deixant la platja neta, haguera estat molt be, haguera contribuït a mantenir un paisatge net i gens contaminant, però no, a Castelló som marranos i per cadascú que així ho va fer, van haver-hi molts més, massa, que no, i ara ho paguem tots, doncs no pensem que aquesta neteja ens ha eixit de franc, l'hem pagada entre tots amb els nostres impostos municipals.

El civisme va tornar a quedar en solfa i tot i que va poder-se gaudir d'una festa tranquil·la i desenvolupada amb normalitat, la neteja i la conscienciació pel medi ambient encara és, a hores d'ara, i després d'alguns anys de festa santjoanera, una assignatura pendent al nostre poble. Llàstima...

No tenim rei

 No, no us espanteu, no hi ha hagut cap cop d'estat ni tampoc una nova abdicació, ni menys encara el nostre flamant rei, Felip VI, ha sofrit cap accident, Déu ens valga !!!. Tal vegada ho he expressat malament i en lloc de dir “no tenim rei”, hauria d'haver escrit “no tenim quadre del rei”, ni de l'anterior ni del d'ara, al Saló de Plens de l'ajuntament del nostre poble.

I és que eixa és la realitat. M'he assabentat per una foto penjada al facebook que l'equip de govern municipal de Castelló ha decidit “despenjar” i traslladar el quadre de l'anterior monarca, del rei Joan Carles I, que fins ahir mateix presidia el Saló de Plens, abans de tenir-ne un altre del nou, de manera que ara i per uns dies o unes setmanes, no crec que la temporada siga llarga, el frontal del Saló resta buit.

El fet dona “canxa” per algunes preguntes: què se n'ha fet del quadre despenjat?, qui serà l'encarregat de pintar el que ha de substituir-lo?, quants diners costarà?, l'haurem de pagar entre tots?, i mentres esperem què?

Algunes tenen fàcil i visible resposta. El quadre despenjat ha passat a ocupar un lateral de la planta baixa del mateix edifici, a tocar de l'escala noble, entrant a l'ajuntament a l'esquerra; les altres són suposicions....

Tal vegada l'ajuntament ja haja encarregat la nova pintura, però per si de cas no agrada o tarda massa en realitzar-se, de moment es reserven el nom del pintor i els dines que hi costarà, o no? O tal vegada la decisió haja estat tant ràpidament presa que encara no s'ha pensat a qui li encarregaran la nova obra i per tant i mentre aquella qüestió es decidisca, es pense en una solució intermitja, “penjar” en lloc d'un quadre a l'oli, una fotografia del nou monarca.

Si ha estat aquesta la decisió presa per l'alcalde i l'equip de govern, que ja dic que no ho sé, aleshores quin tamany tindrà la fotografia? Cal tenir present per una banda, que l'espai a cobrir és gran, i per l'altra que les altres imatges, les altres pintures amb qui compartirà la sala, les dedicades als fills il·lustres de la ciutat, tot i estar en les parets laterals, no són pas menudetes, per tant, cal “penjar” una fotografia que, tot i ser provisional, no siga ni massa gran, ni massa menuda, que mantinga les proporcions, i això tot i ser fàcil, no ha de resultar senzill si no es pensa abans d'encomanar-ho, després si és menudet quedarà ridícul i si resulta gran, no serà de rebut retallar-la. Ho hauran pensat els dirigents municipals o el cap del servei de protocol? I més encara s'haurà consultat amb algú entés?

La realitat és que, de moment, el quadre del rei anterior ha baixat a la planta baixa i fem vots perquè no tarde massa en ocupar el lloc buit aquell que per “raons de naixement” li pertoca, tot i que a mi, com comprendreu, aquesta situació de “no rei” al Saló de Plens, no em lleva la són i tant se'm val si es “penja” una fotografia, un llenç o una pintura rococó.

Figaflor

 Conta la llegenda que després del diluvi Noé va plantar una vinya i va fer vi. Déu que tot ho veu va veure que els fills de Noé bevien un líquid que Ell no sabia el que era. Els va demanar que li'l deixaren tastar. En haver-ho fet va preguntar-los d'on havien tret aquella beguda. Cam que va tenir por, va pensar que millor era dir-li que ho havien tret de la figuera, perquè si l'informaven que era de la vinya podria haver el perill que ordenara a un àngel que la cremara amb la mateixa flama de l'espasa que havia expulsat Adam i Eva del paradís en menjar de la pomera. Però vet per on que la sorpresa va ser gran quan Déu va dir: “Puix està boníssim! Que faça dues collites”.  

Esta és la causa perquè algunes de les figueres fan també bacores o figues-flors, fruits primerencs d'algunes varietats de figuera. Dues collites: la primera, de Bacores, que han sortit a la tardor i maduren a principis d'estiu i, després a finals d'estiu, donen les figues.

La figaflor no és tant dolça com les figues tradicionals, però té al seu favor que és primerenca, i és en aquests dies, al voltant de Sant Joan, quan ja comencen a veure'ns.

Açò de la figa ha anat com la moda. Fa uns anys, tenir una figuera era signe de prosperitat i les figues eren molt preuades, per això quan començaven a madurar, els llauradors havien de tenir molta cura, doncs corrien el perill de sofrir robatoris dels preuats fruits. D'ahi la dita “per Sant Joan bacores, verdes o madures segures”, ja que els qui anaven a robar ho feien emparats amb la foscor de la nit, i clar, a l'hora de collir-les era difícil distingir aquelles que estaven “a punt”, de les verdes. Després la figa com fruit va sofrir una decadència, deixant de ser l'arribada a casa d'aquestes delícies una de les alegries de l'any, antesala de l'arribada de l'estiu.

Ara, per allò de la llei pendular, sembla que tornen a ser molt preuades i la figa passa a ser un fruit amb moltes alternatives, no tant sols com a fruita fresca, en panfigo, també seca, deshidratada, en suc i fins i tot hi ha una espècie de “cabiar” amb “B” la base del qual és la figa amb el mateix aspecte i textura del caviar però mantenint el sabor, l'aroma i la dolçor de la bacora.

Diuen els marjalers entesos en figues-flors, ací a Castelló la paraula s'empra més que la paraula bacora, que des de les 5 a les 8 del matí és la millor hora per collir-les, ja que estan més fresques, i també la millor manera de menjar-les és al peu de la figuera recent collides i rematant la feina amb un gotet d'aiguardent o mistela.

I tot i que cada cosa vol el seu temps i el de les figues, tradicionalment, és a l'agost, ja siguen napolitanes, blanques o de coll de dama, ara a les darreries de juny, les figues-flors, grans, molludes, estovades, aquoses i refrigerants, prenen el protagonisme. La realitat és que les figues tornen a ser molt estimades a tot arreu del país, en totes les formes i presentacions.

Que aquesta nit santjoanenca us siga grandiosa. I que sapigueu triar els vostres desitjos amb seny i que si a més a més de glapir-vos la tradicional coca, mengeu figues-flors, ho feu amb moderació, i sobretot que siguen comprades i no furtades. 

Bon estiu !!!

Solstici

Tot just hui mateix he desdejunat en primavera i acabe de dinar en estiu. Per què us preguntareu? Molt fàcil perquè hui a les 12:51 hores, ací a casa nostra, a l'hemisferi nord ha arribat el solstici d'estiu, el moment en que el sol ha passat pel punt més allunyat de l'equadors celeste sobre la eclípptica.

Aquesta propera serà la nit més curta de l'any i com a conseqüència hui, el dia més llarg. Segons el “Taco”, calendari del “mensajero” el sol ha eixit a casa nostra a les 6:45 hores i es pondrà a les 21:48, no serà per tant la nit del proper dilluns 23 la nit de Sant Joan, la nit del solstici, tot i que si serà la nit de festa i foc per excel·lència i porta de l'arribada de l'estiu.

Però tornem a hui. A Castelló aquesta calorosa vesprada del solstici celebrem dos esdeveniments culturals ancestrals, l'un de caire profà, l'altre de gran religiositat: la ballada dels nans i la processó del Corpus.

Aquesta vesprada tornarà a fer-se realitat i gràcies als amics de l'Associació de Dansants del Corpus la tradició de “ballar els nanos” a la Corporació Municipal, com a sinònim de complaença, adulació i obsequi, vell costum que recorda els temps en què els nans, ballaven davant les cases dels principals senyors de la vila, persones importants i adinerades, per obsequiar-los de manera sorollosa.

Després la cocatedral acollirà la celebració solemne de la Festa Grossa del Corpus, amb Eucaristia primer i gran processó després amb dues parts massa diferenciades, la profana i la religiosa. La primera amb els gegants, nans, cavallets... mentre que la segona és la que acompanya a la Custòdia.

Enrere han quedat els temps en que fins a tres filades de gent i dues barreres de cadires ocupaven tot el recorregut mentre de les balconades i finestres penjaven domassos, cobertors i es llençaven pètals de flors.

És veritat que encara hi ha pobles a l'interior, Morella és tal vegada el més representatiu, en que la processó del Corpus, que data de 1358, manté encara el caire de ser una de les manifestacions religioses més importants de l'any, on els gremis amb els seus signes identificadors porten el pes de la festa. En ella, desfilen més de 150 elements bíblics, que doten la processó d’una gran singularitat i simbolisme, però ací, a Castelló, sembla cada vegada més un “acte social” on el lluïment el posen els xiquets i sobretot xiquetes de comunió i les seues maretes...

La processó del Corpus, que fins els anys setantes del segle passat es celebrava dijous a la vesprada, quan aquesta data era festiva, va passar a celebrar-se posteriorment diumenge al matí, durant uns anys només en el recinte de la plaça Major, i posteriorment fent la “volta de la vila”, és a dir, recorrent els carrers Colom, Enmig, Porta del Sol, Gasset i Major, i tornant a Santa Maria per Arxiprest Balaguer. Crec que va ser el 2003 quan va decidir-se avançar-la al dissabte,

Feina tindrà aquesta vesprada la Corporació Municipal, i sobretot l'equip de Govern per acudir a totes les manifestacions doncs, a més a més d'aquestes dues assenyalades, la casualitat ha volgut que també hui se celebra al Grau la Cavalcada del Mar, les festes de les associacions de veïns Tombatossals,i Rafalafena i Raval Universitari, a més a més de l'acte social amb motiu de la Regata “Costa de Azahar”.

Qui dona més? Senyores, senyors, ha arribat l'estiu i ja se sap la dita: “A l'estiu tot el món viu”. Bon solstici tinguen vostès !!!

Canvi de cicle

Dues notícies acaparen l'actualitat en el dia de hui per damunt de qualsevol altres, l'una l'abdicació del rei, l'altra l'eliminació de la selecció d'Espanya del mundial de futbol. Les dues van produir-se ahir en poques hores de diferència.

Sobre la primera des de fa ja uns dies, des que va conèixer-se hi ha hagut manifestacions, acudits a les xarxes socials, programes a les emissores de ràdio i televisió, i el debat s'ha traslladat al carrer. Què si monarquia o república, que si els reis tenen sentit al segle XXI o no, que si blanc, que si negre, i tots diuen, tots ens sentim capacitats, tots diem la nostra.

Sobre la segona, sembla ser hi ha més unanimitat: estrellats, titànic, fracàs mundial, cap a casa... i més encara quan no fa encara 15 dies el seleccionador manifestava que l'equip es trobava preparat i en la línia de sempre i que havia conformat un equip que per damunt de tot sabia estar sobre la gespa...

La vida és això, opinions confrontades a tot arreu. El que jo pense és que estem vivint uns fets històrics i considere que si això està passant ara és perquè alguna cosa ha de canviar tant en l'esport i en la política.

El paral·lelisme és evident i manifest, és que ni buscat “a posta” . Alguns mitjans hui així ho fan veure. La Vanguàrdia: “Abdicació del Rei de la Roja”, La Razón: “Espanya lliura la corona”...

La monarquia i la selecció han de tenir a partir de hui mateix un canvi de cicle, generacional. Estem al segle XXI i no podem viure com diu Llach “d'un record passat”. Ara és el moment en que la democràcia de debò s'ha de posar en pràctica, ningú sap què és millor o pitjor, però el que és clar és que les coses a partir d'ara, si volem que vagen millor, han de ser diferents.

Cal que Felip VI el nou monarca i una nova generació de futbolistes prenguen el timó i aprenguen de les errades, del seu pare i dels seus companys que han fet el ridícul al Brasil, i mirar cap al futur més optimista.

No hem de perdre mai els valors ètics i hem de construir i no destruir, la incertesa no s'ha d'apoderar de la moral. Malgrat que a la roja ahir li van traure la roja, malgrat que la nostra siga encara una societat en crisi per molt que s'obstinen alguns a dir que ja hem sortit, malgrat que només el rei Joan Carles sap en el seu interior el perquè ara i, no abans o després, ha pres la decisió d'abdicar, malgrat totes aquestes coses, pensem que ara és un bon moment per fer el canvi de cicle.

Canvi de cicle amb mires amples i visió de futur d'un país que tant en la política com en l'esport ha d'evolucionar obrint-se a noves propostes. Cal fer-ho i fer-ho ja.

El Serradal

 La partida de Castelló compresa per la franja de terreny que de manera paral·lela llinda amb la mar, es coneguda com el Serradal. Tot i que aquesta paraula no ve reconeguda al nostre diccionari, aquesta franja agrícolament productiva, arenosa, “sorrosa”, de baixa qualitat, “ensorrada”, “sorruda”, pot ser anomenada així de manera popular, l'espai és un “sorrudal” i d'ahi, per comoditat fonètica, ese transformara en “serradal”.

La partida arriba fins a la mar, en la que des de sempre ha estat la “platja del Serradal”, entre la desembocadura del riu Sec i el límit amb el terme de Benicàssim. Una platja de 1.600 metres de longitud i més de 100 d'amplaria, la característica principal de la qual ha estat i és l'existència d'una zona de dunes mòbils i semifixes, zona protegida, de vegetació salvatge que ha propiciat la nidificació d'una curiosa au “el chorlitejo patinegro”.

Des de sempre ha estat considerada una platja semiurbana, lluny de la principal de Castelló, la del Pinar i també separada de les platges de Benicàssim. Tot i que en els darrers anys en aquesta platja de sorra fina en l'època de l'estiu s'han realitzat activitats gimnàstiques i esportives, per dinamitzar-la, mai ha estat una platja “de primera”. Sempre ha primat la natura salvatge front a les comoditats pels banyistes.

La protecció mediambiental, la desembocadura de diferents sèquies i la distància al nucli urbà ha fet que tot i ser compatible amb el bany, mai haguera tingut el tracte que realment per les seues característiques era mereixedora.

Per això, vaig alegrar-me i molt quan no fa massa dies vaig assabentar-me que aquest estiu 2014 que estem a punt d'iniciar, també aquesta platja del Serradal, per primera vegada ha rebut, ha estat guardonada, acreditada, amb la bandera blava, distinció atorgada per la Fundació d'Educació Ambiental com a premi per la destacada qualitat ambiental de les aigües, la informació, els bons serveis i la seguretat pels usuaris.

Això vol dir que els nostres dirigents municipals han trobat la manera de compaginar respecte a la natura amb qualitat d'aigües i sorra, amb serveis.

Ara totes les platges del terme ja podem dir amb orgull que “són de categoria”. La del Pinar i la del Gurugú ja ho eren, en aquest 2014 s'afegix el Serradal, faig vots perquè aquesta qualitat no es perda mai al Serradal ni a cap altra platja de tot el nostre terme.

Quan les coses es fan ben fetes s'obtenen fruits, ara falta el més difícil mantenir el nivell i, que tots, veïns i forasters puguem gaudir d'un espai meravellós. De segur que aquesta serà ara més que mai una platja també molt, molt animada...

El nou Castàlia

Hui 17 de juny, es complixen 27 anys de la seua inauguració. Cap mitjà de comunicació s'ha fet ressò de la notícia. Ha passat sense pena ni glòria. Llàstima, per això jo hui des d'ací vull mirar enrere i parlar del nostre estadi, del Municipal de Castàlia, on el Club de futbol que porta el nom de la ciutat, tantes vesprades d'alegria ens ha donat i que, malauradament en els darrers anys, s'ha convertit en un niu de problemes.

El 17 de juny de 1987 fou dimecres i el dia elegit per inaugurar el nou estadi. Anteriorment havíem tingut a la ciutat dos camps de futbol, el primer amb una capacitat de 6.000 espectadors, el Sequiol, ubicat al final del carrer d'Herrero, i que va quedar menut quan el 1941, l'equip local va pujar a primera divisió, i el Castàlia, inaugurat el 4 de novembre de 1944, essent alcalde de la ciutat en Benjamí Fabregat, amb diverses exhibicions gimnàstiques al matí a càrrec de la Secció Femenina i del Front de Joventuts i a la tarda, celebrant-se el partit de futbol entre l'Atlético Aviación i el CE Castelló, vencent els albinegres per 2-1.

Quan la temporada 1980-81 el Club Esportiu Castelló va ascendir a primera divisió, l'afició va demanar a veus un nou camp que estiguera d'acord amb les necessitats d'una ciutat amb un club en la màxima categoria del futbol.

Prenent com a model el Mini Estadi de Barcelona i canviant l'orientació en poc més de 10 mesos i 350 milions de pessetes de pressupost va encarregar-se de la construcció l'empresa Huarte. Dels 350 milions pressupostats es va passar a 500, ja que es van introduir millores en nombrosos aspectes de l'estadi com les torres de llum i les butaques blanques i negres, que en el projecte inicial no constaven, obres que van ser finançades per l'Ajuntament, la Diputació i la Generalitat.

El 17 de juny de 1987 va inaugurar-se, amb una sèrie d'actes com l'actuació de Danses de Castelló i Colla de Dolçainers, imposició de la insígnia d'Or i brillants al batlle de la ciutat, Antonio Tirado, que va ser un dels màxims impulsors del projecte, presència dels jugadors que van inaugurar el vell estadi Castàlia, un espectacle de focs artificials i l'esperat partit de futbol entre el Castelló i l'Atlètic de Madrid El primer gol albinegre ho va aconseguir el iugoslau Zlatan, futbolista que va arribar a mitjan temporada com a reforç.

L'estadi va ser inaugurat amb una capacitat per a 15.000 localitats, tots asseguts. La temporada 1988/89, al pujar l'equip a primera divisió, s'incrementà l'aforament fins a 18.000 espectadors/es. Posteriorment en 1996 amb motiu d'un encontre internacional de la selecció espanyola sub-21 l'aforament quedà reduït a 14.485 seients, eliminant-se totes les localitats de peu. La darrera remodelació fou l'any 2005, any del darrer ascens a segona divisió, i deixà la capacitat total en la que es manté en l'actualitat, 16.000 espectadors tots asseguts a l'enfonsar-se el terreny de joc i guanyar-se algun espai.

Castelló tenia un estadi i un club que eren un orgull. En poc més de 25 anys, hem passat a tenir un estadi que dona pena i un club que dona risa, per no dir ganes de plorar. Algú ho arreglarà? Ho faran els qui tenen la potestad per fer-ho? I la voluntad la tenen?

Senyora Carrasco, regidora delegada d'Esports, no deixe vostè que l'Estadi es degrade com està fent-ho en els darrers temps, els castellonencs no ens ho mereixem, i senyor Cruz, president del Club Esportiu Castelló, fique el que cal ficar per què una ciutat com la nostra retornem a una categoria que mai haguérem hagut d'abandonar; un estadi i un club que no és ni ombra del que voldríem que fora.

El negoci del FLA

No m’agrada l’acrònim FLA, em sona a nom de joguina o tal vegada d’exercici logopèdic de síl·labes trabades, però en realitat el “Fondo de Liquidez Autonómico”, el FLA, així en majúscules és una línia de crèdit que el govern central posa a disposició de les diferents comunitats autònomes quan aquestes tenen problemes per fer front a les seves necessitats de tresoreria, als seus pagaments.

Es tracta d’un crèdit, un préstec,  a tornar a10 anys (amb possibilitat de dos de carència) a un tipus d’interès del 5,5%. Uns diners que no ixen de la tresoreria de l’estat, si més no surten dels nostres propis impostos o de la recaptació per emissió de deute públic. Està dirigit i controlat per l’ICO, un altre acrònim, “Instituto del Crédito Oficial”, competència del MInisteri d’Economia, dirigit pel senyor de Guindos.

Doncs bé, en aquests darrers dies el Govern ha acordat ampliar aquest fons, aquest FLA, en 3.000 milions d’euros, dels quals un terç aproximàdament seran assignats a la nostra Comunitat per facilitar els pagaments dels deutes pendents en especial als sectors més desfavorits les farmàcies i els centres educatius públics i concertats.

Que bé, ara podran cobrar, açò és un consol, però no ens enganyem, són diners que caldrà tornar amb interessos, de manera que així, com diuen en castellà estem afavorint el “pan para hoy y el hambre para mañana”, de manera que malauradament difícilment podrem parlar d’una dinamització de l’economia valenciana.

D’acord que els serveis socials, l’educació i la sanitat són bàsics per la nostra Comunitat,i que cal finançar si o si, però a quin preu estem aconseguint tapar ara els forats? Voleu dir que els  màxims dirigents autonòmics aconseguint diners al 5’5% estan fent una bona inversió pel nostre territori?

 

Què voleu que us diga? A mi, el banc, m’oferix un 1% per dipositar els meus estalvis, per deixar-los-els, i el govern ens els presta al 5’5%, això és una ajuda? No ho veig gens clar… FLA, ICO, de Guindos… negoci rodó.

Caiguda o alliberament?

Tot just avui, s'acomplixen 76 anys d'aquell 14 de juny de 1938 quan l'exèrcit franquista entra a Castelló després “d'alliberar” els pobles dels voltants. El 4 d'abril va ser ocupada la primera de les localitats importants de la província, Morella i el 12 s'ocupaven Cabanes i Borriol.

Les tropes nacionals del general Aranda havien trencat a finals del març del 38 el front de Terol i la mediterrània podia ser abastada. Poc van tardar les tropes republicanes, exhaurides i desil·lusionades a deixar de ficar resistència,iniciant un moviment de fugida, cosa que menaria les restes primer envers València i després Alacant.

Van entrar al poble avançant prop del que hui és la N-340, els Regulars van entrar pel sud pujant des de la'avinguda de la mar i el carrer governador fins la plaça de Maria Agustina i d'allí al centre de la Vila, col·locant una bandera nacional al campanar de la Vila, tenint diferents combats al carrer Colon, havent-se de retirar a la zona de Rafalafena, per esperar l'arribada de més tropes.

La ciutat va sofrir una desbandada i per totes les carreteres i camins, els combatents republicans, els sindicalistes, dones, xiquets i vells republicans, iniciaren un exili desesperat doncs s'inicià ràpidament un procés llarg i penós de purificació, classificació i trasbals dels vençuts, de la població civil i dels ex-combatents de l'exércit republicà, en plena fugida cap a la salvació.

Les quatre sirenes del campanar ubicades a la sala de campanes del campanar, al damunt d'unes taules i encarades al carrer en direcció dels quatre punts cardinals, junt a les campanes Jaume, Cristina, Maria i Vicent, no tornarien a avisar el veïnat de l'arribada de l'aviació, però per uns quants anys més, continuarien sent útils.

El seu so característic i esgarrifador no només sonava un dia com avui, aniversari de l'alliberament, també el seu estrèpit so va servir en moltes ocasions com avís quan es produïa un incendi a la ciutat. Un toc llarg i sostingut i diversos tocs curts, servien per indicar el districte on es produïa l'incendi. Després amb el pas dels anys van emmudir per sempre i finalment en una de les “neteges” del campanar van desapareixer definitivament.

76 anys han passat del fet que pels republicans va suposar la caiguda de Castelló i pels nacionals l'alliberament segons les consignes del moment i el llenguatge de l'època. Anys i dies tristos que cal recordar perquè mai tornen a fer-se realitat.

La història posterior tots la coneixem, franquisme, monarquia parlamentària de Joan Carles I i ara, aquesta setmana vinent de Felip VIé, sense caiguda, ni alliberament, ni referèndum…. només continuitat que no és poc.