La ciutat

La ciutat

dimecres, 30 d’abril del 2014

Microcosmos del paper



En ple 2014, en el segle XXI, en l'era de la tecnologia, de les xarxes socials, de l'internet i de les pantalles de plasma i els leds, hui, s'inaugura a Castelló, aquesta vesprada, a la cèntrica plaça de Santa Clara, la trentena edició de la Fira del Llibre, on el paper imprès, el llibre, i naturalment els seus autors, seran els protagonistes.

La fira que presenta un bon grapat d'activitats diàries, tindrà èxit si s'aconseguix que siga, això, una fira i no un festival, un lloc de trobada i a la vegada un punt de negoci per llibreters, editors, escriptors i entitats culturals tant públiques com privades.

És veritat que dedicar uns dies al llibre, fer d'aquell el protagonista, traure'l al carrer, és important. Sempre he pensat que les campanyes de foment de la lectura deuen ser transversals, per això cal que es plantegen des de la proximitat, i què millor que una fira local, amb autors locals i obres escrites en la nostra llengua.

Un bon espai i una bona col·locació dels llibres per temàtiques seran elements claus. M'agrada l'espai, la plaça de Santa Clara, cèntrica, ben comunicada, lloc de passeig..., però no m'agrada gens ni mica “la carpa general”, sembla més un magatzem de llibres que una fira tot i que ens la volen vendre com “una experiència de llibreria global”, “un àgora literària”. M'agraden més les casetes, com a elements de comunicació...

Contar amb la participació de “primeres plomes” nacionals és un atractiu, i ens col·loca en l'èlit literària nacional. De segur que les guanyadores del darrers Planeta i Nadal, Clara Sánchez i Carmen Amoraga, i les respectives obres, “El cielo ha vuelto” i “La vida era eso” tindran molta eixida, una altra cosa és que les obres es llegeixen...

De segur que també tindran “revol” els autors més locals i de moda, Eloy Moreno i el seu “Boligrafo de gel verde” i com no la popular concursant del Master Chef, Maribel, amb el seu oportú “Diario de recetas”.

De totes maneres, el més literari de tot, supose serà l'acte que organitzat per “El pont cooperativa de lletres”, es previst que es celebre el proper dimarts 6 a les 18 hores, “literatura en veu alta”, on es pretén recordar i donar a conèixer, mitjançant la lectura de proses i versos, els nostres autors més propers, en commemoració dels seus aniversaris. Escriptors de tot el domini catalanoparlant entre els quals de segur trobarem també els amics que ens han deixat fa poc temps, com Campos o Serra.

Amics, des de hui i fins l'11 tenim una oportunitat per adquirir informació, formar-nos opinions, establir contactes i sobretot “llegir en paper”. Cal tenir present que la lectura, que és l'arrel de tot allò que he assenyalat anteriorment, és un acte individual, i que comprar un llibre o dos o tres, està bé, molt bé, però és millor, molt millor, llegir-lo, doncs cadascun d'ells és tot un microcosmos de paper per descobrir...

dimarts, 29 d’abril del 2014

Plantes medicinals i herbes comestibles



Des de sempre he tingut curiositat per conèixer les diferents plantes medicinals o remeieres que puc trobar a les terres de prop de casa, aquelles plantes i herbes que la humanitat, fa milers d'anys, a falta de res millor, va aprendre a fer servir per guarir algunes de les malalties més comunes. Aquesta curiositat m'ha fet arribar a conèixer-ne algunes, les més comunes, com la digestiva farigola o timonet, i el poliol, i poca cosa més. De manera que la meua cultura d'herbolari és molt curta.

D'altra banda, també m'hagués agradat arribar a conèixer les herbes silvestres comestibles, ja siga a través de la pròpia planta, les flors, els fruits, arrels o llavors. També ací la meua cultura popular és curta, es limita al coneixement de les mores, el julivert, el fonoll o els lletsons.De manera que els meus coneixements en aquest camp són molt limitats, a les ja anomenades podria afegir-ne alguna d'aromàtica, com l'espigol, el romer, l'alfàbrega, la saboritja i poca cosa més.

Per això quan m'he assabentat que el proper dijous 1 de maig al matí, la franquícia amb seu a Barcelona, Naturalwalks, que es marca com a objectiu principal apropar les persones al món natural perquè puguen conèixer, comprendre i compartir la natura amb una experiència immediata amb l'entorn, celebra a la seua seu de Benicàssim, regentada per la fisioterapeuta Bibiana Badenes, un curs, taller o jornada, amb el títol “Les herbes medicinals i comestibles de Benicàssim”, impartit pel biòleg i especialista en gastrobotànica, fundador de la franquícia, Evarist March, gastrobotànic de Can Roca, he sentit curiositat i “el cuquet” de veure com podia participar.

Fetes les recerques pertinents he arribat a aquesta pàgina http://naturalwalks.com/ca/herbes-medicinals-i-comestibles-benicassim on he trobat tota la informació necessària, des de la data del taller, durada, programa, a qui pot interessar o la dificultat, fins el preu de la inscripció, i, ahí, és on he trobat la dificultat.

40 euros per passar un matí descobrint plantes i aplicacions. Em sembla, en aquests temps que corren, excessiu, tot i que segons llig, els assistents rebran una carpeta dossier amb 15-20 fitxes de les espècies i la possibilitat d'assessorament posterior via e-mail.

Crec que l'esperit que vol transmetre d'entrada Naturalwalks, aquell de passar de la mera contemplació del paisatge que ens envolta a la comprensió del mateix i, amb això al coneixement, cura i respecte del medi ambient, es dilueix amb la usura monetària que suposa el fer pagar 40 euros per participar-hi. Si el grup està conformat per les 18 persones que admeten, els ingressos per un matí, 4 horetes, suposen 720 euros. Bon jornal !!!

I més encara sabent que la vesprada del mateix dia, a partir de les 16:30, repetirà el taller o un semblant amb el títol “Males herbes silvestres? Utilitats a la cuina i la farmaciola de les plantes medicinals i comestibles que pots trobar al nostre voltant”, a celebrar al Mas Pou de Beca de la Vall d'Alba, naturalment, abonant 40 euros més, o també el matí del dia següent 2 de maig participar en el taller “Que el teu aliment siga la teua medicina, i la teua medicina siga el teu aliment”, ara amb dinar inclòs, i 65 euros.

Bon negoci el del gastrobotànic i espavilat Evarist. No dic que no tinga grans coneixements, no dic que no paguen la pena qualsevol dels tres tallers, tots crec seran interessants, però 40 + 40 + 65 euros, 145 euros per conèixer plantes medicinals, herbes comestibles són molts diners. Llàstima que la popularitat d'Evarist i la seua paciència i passió per la natura, es perga es diluesca, per l'afany recaptador del màrqueting i la venda.

dilluns, 28 d’abril del 2014

Un ou i un plàtan...





Així ha estat, ahir diumenge a Castelló va prendre protagonisme un ou, i a Vila-real un plàtan. Ou i plàtan llançats per dos anònims ciutadans, -supose no seria el mateix en les dues accions-, separades en el temps per unes 11 hores, contra dues persones, totalment diferents, un polític i un esportista, un governant i un futbolista. Dues accions totalment criticables, negatives, punibles, fruit de la impotència o de la desesperació.

A Castelló al matí es celebrava la convenció del partit del Govern, del Partit Popular, al Teatre del Raval i, un grup de manifestants, veïns indignats per la política oficial en relació a les prospeccions petrolieres front la costa castellonenca o el tancament de la ràdio i televisió valenciana, van encridassar el vicesecretari d'Estudis i Programes, i candidat que ocupa el segon lloc de la llista del PP al Parlament Europeu, el senyor Esteban González Pons. En un moment determinat, un dels manifestants, tot i la forta dotació policial que custodiava l'accés, va poder, -fruit supose de la seua impotència-, llançar-li un ou, que va impactar a la nuca del polític.

No ha estat, ni és, el senyor Gonzalez un polític per mi admirat. No el conec personalment, però les seues actuacions primer al front de les diferents Conselleries dins el Govern de la Generalitat Valenciana, i després com a Diputat Nacional mai han estat del meu gust. Serà la imatge externa que projecta, serà “la posse”, seran les seues manifestacions, les seues “perles”, no sé el que serà, però em sembla una persona cínica. No vull dir que m'alegre que “encertara el de l'ou” en la seua figura, però...

I més tard, en un escenari completament diferent, a l'estadi del Madrigal, a Vila-real, en el moment en què el lateral Dani Alves, jugador del F.C. Barcelona, a la recta final del partit,  anava a llançar un corner, un altre “tipo”, també supose en un atac d'impotència o desesperació, va llançar-li un plàtan, amb un lleig gest racista, però que el brasiler va contestar de la millor manera possible, plegant-lo de la gespa, pelant-lo i pegant-li un mos.

Dues accions lletges, la del matí al polític, la de la vesprada al futbolista. La del matí sense imatges, la de la vesprada captada per la televisió que retransmetia el partit. Sent les dues injustificables, de segur, que la del matí haurà suscitat entre el veïnat més somriures que la de la vesprada, i és que la política, a hores d'ara, porta “més conya” que l'esport i això que la lliga està al roig viu.

Com considere el racisme molt més perillós que el govern del PP, manifeste més el meu despreci envers la persona, -no puc dir-li aficionat-, que va llançar el plàtan, que contra aquell que va estampar l'ou al bescoll del vicesecretari, tot i que tampoc, el fet de llançar un ou contra qualsevol persona, siga de rebut, hi han, naturalment, altres mitjans...

dissabte, 26 d’abril del 2014

Desé aniversari



L'any 2007 va editar-se amb la col·laboració de Castelló Cultural, i el patrocini de l Conselleria de Cultura i Esport de la Generalitat Valenciana, amb tot tipus de detall, -de segur que hui no podria fer-se ni de lluny-, un gros llibre de quasi 500 pàgines, per recordar i deixar constància per la posteritat, dels més i millors moments viscuts al llarg d'una dècada per part de Castelló Cultural, iniciativa de la Generalitat Valenciana nascuda el 1997 per a impulsar i promocionar la vida cultural de Castelló mitjançant cinc grans espais,-quatre a la ciutat-, en referent de la promoció i difusió de la cultura que contribuïra de gran manera al progrés de la ciutat.

Allí es repassaven les actuacions culturals, els principals esdeveniments de l'Espai d'Art Contemporani i el Teatre Principal, tots dos que arrancaven l'any 1999, del Museu de Belles Arts de Castelló, del 2001 i de l'Auditori i Palau de Congressos de Castelló del 2004.

Ara, hui, mateix, s'anuncia un gran esdeveniment per commemorar els 10 anys de l'obertura al públic de l'Auditori, un projecte de l'arquitecte Carlos Ferrater, de 8.000 metres quadrats en la zona verda del Pau Lledó, amb una concepció asimètrica de volums, construït en formigó blanc i amb voluntat d'intemporalitat, que va costar 3.500 milions de pessetes i que va iniciar-se l'any 2000, va acabar-se el 2003 i inaugurar-se, ara fa 10 anys, a l'abril del 2004.

Hui, dins l'abonament de primavera, i a les 20 hores, l'Orquestra de la Comunitat Valenciana, dirigida pel mestre valencià Gustavo Gimeno, un dels músics que va participar en el concert inaugural del Palau de les Arts el 2005, i que té en el seu currículum l'haver estudiat al Conservatori d'Amsterdam i haver participat en classes magistrals amb els directors Spanjaard, Vonk i Fischer, interpretarà un programa dedicat íntegrament a la figura de Beethoven, conformat per les simfonies 4 i 6.

L'orquestra, l'OCV, és la titular del Palau de les Arts i està integrada per músics internacionals. Va ser fundada l'any 2006, convertint-se amb el pas dels anys i gràcies als seus directors Maaze i Meir Welber, en un conjunt versàtil capaç d'abordar partitures complexes. La música i la sonoritat estan més que garantides.

Tot un luxe per la nostra ciutat, i tot un luxe per aquest aniversari, però... no penseu que el concert serà gratuït, no. Cal “retratar-se” i passar per les taquilles si volem gaudir dels quatre moviments de la quarta en si bemoll major opus seixanta i els cinc moviment de la sexta fa major opus seixanta-huit, coneguda popularment com “la pastoral” en clara referència als records de la vida campestre.

Trenta-cinc, vint i deu euros és el que està anunciat. S'ompliran les dues platees asimètriques de la sala simfònica? Es vendran les 1.200 localitats? De segur que hi haurà una bona entrada, tot i que m'agradaria saber de tots els assistents quants, realment, seran aficionats a la música clàssica i quants pagaran de la seua butxaca l'entrada...
Aniversari per qui?

divendres, 25 d’abril del 2014

Temps de burell, de signatures i de moltes coses més...



La paraula que encapçala aquest post és un mot vingut a menys, pràcticament desaparegut del nostre vocabulari quotidià, de la mateixa manera que ha desaparegut el que representa. D'orige incert, tal vegada el nom vinga del color d'una tela, color natural de la llana fosca, o del tipus de teixit, sembla que la base és un vell adjectiu romànic “burius”, color de burell,  i que representa un teixit bast de llana pura,  sense aprest, que ja era conegut i fabricat al segle XIV i que s'usava principalment per fer abrics i capes.

El burell torna, com cada any,  a ser el protagonista d'aquests dies i també alguns dels venidors,  moments, dies, que les diferents rogatives inunden amb les seues pregàries i cants les comarques de l'interior de la nostra província.

 Useres, Xodos, Vistabella, Culla o Puertomingalvo es preparen per pelegrinar fins el santuari de Sant Joan de Penyagolosa i, el burell,  de color morat, el mateix que visten els pelegrins en tot l'arc mediterrani, i les persones que els hi porten, buscaran la transmissió dels valors de tradició, humanisme i el misticisme de la fe i allò sagrat.

El camí del Penyagolosa, des d'un poble o un altre, sempre amb la metàfora de ser el camí de la vida, la pena física imposada voluntàriament,  com a manera d'accedir a un món superior, el celestial, amb  rituals penitencials i el burell com a signe extern...

El camí tradicional , que compartix actualitat amb el camí modern,  l'antic de les romeries i pelegrinatges, del burell , del silenci i de “l'o vére déus” i el nou de l'esforç,  la constància,  la lluita personal i el sacrifici, de les activitats esportives, tots dos convergixen en “Els camins del Penyagolosa”, aspirants a ser declarats Patrimoni de la Humanitat el 2016, assolint el reconeixement mundial  en la categoria d'itineraris culturals, com ho són ja la Ruta Xacobea, la de la seda a la Xina, o el camí de l'art rupestre prehistòric europeu. Tot un repte !!!!

Burell, roba de pobres, de romiatge i pelegrinatge que, eixint dels vells baguls, tornarà des de hui mateix i  en aquestes setmanes venidores, a recórrer les nostres comarques. Qui sap si,  després de molts segles d'haver estat  compartint espai amb importants vies de comunicació,  d'activitat humana, de diàleg entre els pobles, ara, juntament amb el patrimoni arqueològic, arquitectònic, ecològic i etnològic, al que ha anat sempre lligat el burell,  meresquen el reconeixement i la protecció especial de la UNESCO,  per aquests llocs místics i màgics. Faig vots perquè així siga i recolze la proposta encetada per la Diputació de Castelló.

Jo ja ho he fet, tu si vols pots signar la proposta, ací et deixe l'enllaç, és molt senzill....

Temps de burell, de signatures, de silenci, d'esforç, de ritual, de fe, d'esperança, de tradició, de compartir, de mirar, d'acompanyar, de pregar, de recordar, temps en definitiva de romeries, fermes tradicions medievals de gran interés etnològic, vertaders tresors heredats dels avantpassats que fonamenten la nostra identitat com a poble. Per molts anys que el burell torne a recorrer els termes i que prompte els camíns del penyagolosa adquirisquen el rang oficial que es mereixen.


dimecres, 23 d’abril del 2014

No sóc confrare...



Tinc molta devoció i estima envers la Mare de Déu del Lledó, però no sóc confrare, no sóc membre de la “Real Cofradia”, i no ho sóc perquè no puc sentir-me “cum frater” amb un bon grapat de veïns que, tenen per dirigents, una Junta de Govern, que de la mateixa manera que les anteriors a ella, no han manifestat, -tot i ser el valencià una de les dues llengües oficials i pròpia d'una gran part del poble de Castelló-, cap estima en el seu us, i més encara ara, al segle XXI, on trobem un Castelló amb una societat canviant i plural i on la llengua minoritària i del poble, seguix estant bandejada.

Tot i això, a casa, la mare, si que és membre de la confraria des de fa un bon grapat d'anys. Per això, tots els anys, en arribar aquestes dates properes al maig, rebem puntualment i per correu ordinari, el “Butlletí informatiu de la Reial Confraria de Lledó” i el “Programa de Festes de la Mare de Déu del Lledó”, que, en aquest 2014, respectivament, arriben al número 27 de la segona època, i marquen els actes a celebrar des del 15 d'abril fins el 10 de maig. Si us be de gust i no els teniu podeu descarregar-vos-els en els següents enllaços: http://www.cofradiadellledo.org/images/fiestas2014/Boletin-Lledo-27.pdf
http://www.cofradiadellledo.org/images/fiestas2014/Programa-14.pdf
Deixant a banda la curiositat trobada en què el butlletí és “... de Lledó” i que el programa de festes és “... del Lledó”, és a dir la manca d'uniformitat entre el nom de la Confraria i el de la Mare de Déu, el que voldria comentar hui, és el fet que mentre el Programa està editat en bilingüe, valencià a l'esquerra i castellà a la dreta en les diferents pàgines que el conformen, el Butlletí, està escrit en castellà, amb unes pinzellades que, permeteu-me que ho diga així, semblen humorístiques i la vegada tristes, i si no, jutgeu vosaltres mateixa...

El butlletí té 40 pàgines i si contem des de l'editorial fins la relació de membres de la Junta de Govern, passant pels diferents saludes, cròniques i articles varis, trobem un total de 29 escrits, que analitzats en detall donen el següent:

Una errada a l'índex, atribuint un escrit publicat a la pàgina 36, que fa referència al canvi de Junta 2009-2013, signat per “la redacción”, a Vicent Pau Serra i Fortuño. Val, passe, pot ser una errada d'impremta. Comprensible...

Però analitzarem allò que és incomprensible, inaudit i més trist:

Només un dels 29 escrits, tant sols tres de les 40 pàgines, escrites en valencià. I justament aquest és el signat per Antonio Montoliu, publicat en les pàgines 16 a 18 i que correspon amb el premi Flor Natural del XXIV Certamen Literari, de l'any 2013. Tres pàgines de 40 en la nostra llengua valenciana, un 7,5% del total. Trist molt trist...

No sé si dir què dona pena o ganes de plorar o riure, l'article que el prior de la Confraria publica a les pàgines 4 i 5, doncs independentment del seu contingut, el títol és en un correcte valencià “A l'ombra del peiró”, però, naturalment, està tot escrit en castellà. Trist, molt trist...


El mateix passa amb un article “La Llum de Lledó”, signat per Salvador Bellés, publicat a les pàgines 30 i 31, tot ell en castellà, excepte el títol. Trist, molt trist...

Així, veient l'estima envers el valencià que venen demostrant en els darrers anys les diferents Juntes de Govern, açò no és nou i puntual, -podeu “navegar” pel web oficial de la confraria i ja em direu que trobeu en valencià-, www.cofradiadelledo.org queden poques ganes “d'apuntar-se” a la confraria, això per no parlar del secularisme disfressat de folklorisme, que vist des de fora, sembla respirar-se entre “alguns dels germans i germanes”.

En l'horitzó un desafiament, fidelitat al poble, a les tradicions, a la llengua, a la cultura i la fe. Si la confraria no va per aquest camí, i pel que veiem, pense està encara lluny, a mi, que no em busquen.

dimarts, 22 d’abril del 2014

Dia internacional de...



....La Terra.

22 d'abril, dia celebrat en molts països, més de 190, amb esdeveniments informatius i educatius sobre els problemes del medi ambient. Suposa el reconeixement que la Terra i els diferents ecosistemes que la conformen ens proporcionen la vida i el suport al llarg de la nostra existència i, per tant, cal promoure l'harmonia amb la natura per poder assolir un just equilibri entre les diferents necessitats, que garantisca, un futur pròsper per les generacions futures.
 
Cada any la campanya presenta un objectiu central. En aquest 2014 és “ciutats verdes” i tot i que hi ha una estreta relació entre el color verd i la nostra ciutat, degut a l'existència del “Llibre Verd”, pel color de les tapes, editat per una agrupació de camperols castellonencs en l'any 1843, instrument per a que el Consell poguera tindre un bon govern de la Vila, la ciutat, ara envoltada per les grans rondes que canalitzen el trànsit rodat, veu com va perdent a la carrera, el verd fosc del tarongerar que, en arribar les darreries d'abril perfumava tot el terme, canviant-lo pel marró, sec i àrid, de les terres abandonades...

És veritat que des de l'ajuntament i concretament des de la regidoria de Sostenibilitat, el regidor Gonzalo Romero, fa esforços, presenta “fullets informatius”, el darrer el passat 4 d'aquest mateix mes, “Castelló ciutat de parcs”, per fer propaganda dels parcs urbans, com a espais verds de la ciutat.

D'altra banda també és veritat que Castelló ocupa el sisé lloc entre les ciutats de menys de 200.000 habitants amb més superfície verda per habitant, però també és veritat que als ulls dels visitants, és una ciutat sosa, on els pocs edificis d'interés es mesclen amb blocs mastodontics dels anys 60-70 i on les grans avingudes i carrers amples amb arbredes i parterres, brillen per la seua absència..

Val que l'ajuntament vullga demostrar un recolzament al desenvolupament sostenible i la conservació del patrimoni cultural, però, d'això a convertir els parcs urbans en el veritable cor natural de la ciutat, hi ha un gran tram a recórrer.

Hui és un bon moment per donar a conéixer la riquesa natural de la ciutat aprofitant la celebració del dia Internacional de la Terra. S'ha fet alguna cosa? Ho desconec, cap mitjà de comunicació ni oral, ni escrit, diu res. El web municipal, com ve ocorrent darrerament massa sovint, “ha tornat a caure” i no puc confirmar si des de l'equip de govern, no se'ls ha passat per alt el dia.

Moltes ciutats han mobilitzat els seus veïns en accions encaminades a aconseguir unes ciutats, uns pobles, una Terra, més saludable i sostenible. I Castelló? Sembla que amb la darrera edició de les 500 guies dels parcs urbans, ja s'ha cobert l'objectiu, ha tranquil·litzat alguna consciència. 

Així ens va, voleu un exemple?: cada dia és més difícil veure el verd de les palmeres de l'avinguda de Caputxins, el morrut ens ha guanyat la batalla. Trist, molt trist, massa tristor al meu estimat Castelló en el dia Internacional de la Terra...

dilluns, 21 d’abril del 2014

Benidetes de Pasqua, menjar celestial.



Així en plural "benidetes" o en singular “benideta”. No és una paraula admesa ni al diccionari normatiu valencià de l'acadèmia, ni tampoc al DCVB, ni al http://www.diccionari.cat el més extens i complet de la nostra llengua. Si, en canvi, "beniteta".

Tot i això en el meu llenguatge familiar, la benideta o beniteta és aquell pa dolç i tou, amb un camp de sucre al damunt i gust a llima ratllada amb què se sol berenar els dies de pasqua, acompanyat de coses dolces com la xocolata.

 A aquestes benidetes els valencians que parlen castellà li diuen “panquemado”, supose que pel color de cremat que té, en alguns llocs, sobretot a la Marina Alta, allà per terres alacantines també li diuen tonya i a la comarca de la Ribera del Xuquer rep el nom de panou.

Hi ha qui les confon amb les mones perque se sol pastar al mateix moment, doncs estem parlant d'un procés semblant. En la meua tradició familiar i domèstica, la “mona” de pasqua és una variant d'aquest pa dolç, també fet amb la mateixa pasta, però que de decoració exterior du un ou dur i la benideta no. La benideta no porta res, és pa esponjós, o com a molt porta un farciment de molles fetes amb farina sucre, ametla molta i oli.
 
Tonya com a menja de poca substància, esponjosa; l'etimologia del nom panou tant pot vindre del fet d'estar fet amb ou (pa amb ou o «en» ou) o per ser un pa especial del nou temps pasqüer (pa nou).

A casa nostra les benidetes sempre s'han fet de forma circular, i els panquemaos mai han estat rodons, sempre allargats, a més a més el nombre d'ous del panquemao sempre ha estat menor i de vegades en lloc d'aigua se li ha posat llet. Tampoc mai li hem dit tonya ni panou.

Ara be, sembla que estem parlant del mateix dolç típic dels berenars de pasqua, i cal dir que, les benidetes, les solen menjar tant els xiquets com els adults, i els que no són i xiquets ni adults, és a dir, la joventut. També la meua família paterna a les benidetes les hi anomenava “pa roig”, per allò del color que prene en eixir del forn.

Sembla ser que l'orige i la recepta prové de l'època morisca, fins i tot té una llegenda al darrera, que ve a dir que una fornera va elaborar aquest dolç tant bo que un visir que hi havia perdut la gana, no va poder deixar de menjar en quan va tastar-les, i el secret d'aquesta massa única i original està, segons diuen al raval, en la llarga fermentació, que li dona l'esponjositat, “ha de pujar dues vegades” per això també en alguns llocs es coneix com a “coca d'aire”.

És el gust del poble, costums, tradicions, signes característics de la nostra identitat col·lectiva, que no hauríem de deixar perdre, malgrat el pas inexorable dels anys i del temps... Benidetes i mones de Pasqua, menjar celestial !!!

diumenge, 20 d’abril del 2014

Filantropia en diumenge de Pasqua.



Diumenge de Pasqua, de compromís, de confort i d'esperança a favor dels nostres contemporanis. Bon dia per compartir, per fer una acció material destinada a ajudar en acció social. Dia “de mona” solidària, o també perquè no de cafè solidari, o cafè pendent...

Havia llegit alguna cosa envers la “mona solidària” d'una pastisseria de Barcelona, “La Palma”,que per cinquena vegada elabora una peça de 80x150 cm amb més de 30 kg de xocolata i es repartix a trocets entre totes les persones que facen una donació d'aliments bàsics com oli, pasta, arròs o llegums secs, en benefici de la Fundació Banc dels Aliments.

També havia sentit parlar a la televisió dels anomenats cafés pendents, però no li havia prestat massa atenció. És aquesta una iniciativa molt simple, amb una finalitat concreta, impulsar una idea solidària per veure de realitzar un acte generós i senzill, de baix cost, sense ànim de lucre i basada en la confiança mútua, consistent en pagar de bestreta un cafè a algú que no disposa de recursos per comprar-lo.

Ara, hui, a la premsa local torne a topar-me amb “el cafè solidari”, amb motiu de la ficada en marxa d'un primer establiment que s'adherix a la campanya a la nostra província, concretament L'antic cafè tertúlia del carrer d'en Pere Gil de Vila-real.

La campanya rep el nom de “café pendiente”. El seu orige cal situar-lo allà pel 2008 a Napols i suposa una cadena de consumicions de café, de manera que el client paga el seu primer i deixa pagat un o varis amb caràcter de pendent per qui no puga pagar-lo.

Les persones sense recursos econòmics s'acosten al bar, que disposa d'un distintiu visible com que forma part d'aquella xarxa, i pregunta si hi tenen algun café pendent, si és el cas se'l convida al café que previament ha pagat un altre consumidor.

Podeu trobar més informació sobre aquesta pràctica solidaria que ja s'ha estés ràpidament per Argentina, Xile i Mèxic, Costa Rica o Uruguai, a més a més de localitzar els establiments adherits a la campanya de tot el món, al següent web http://cafespendientes.es/

Emotiva estratègia per comentar hui diumenge de Pasqua, llàstima que no hi haja encara cap establiment a Castelló que reculla la idea, de segur que tindria èxit tant pel que respecta a l'altruista com al necessitat.

Vila-real se'ns ha avançat. De bell nou un poble guanya la iniciativa a la capital. Tot i i això no vull entrar “en topeties”, però tardarà molt un establiment de la nostra ciutat en pujar al carro de la solidaritat senzilla, fàcil i simple? Només fa falta reciprocitat i honestedat, en qui cobra per avançat per un servei que farà després i qui fa us, en un moment concret, del servei per necessitat...

Filantropia a prop de casa, amor al gènere humà en forma positiva i constructiva, expressat en l'ajuda als altres sense interés algun en resposta. Barcelona queda una mica lluny, però Vila-real a un tir de pedra... Per a quan a Castelló?

dissabte, 19 d’abril del 2014

El quadre rectangular i altres elements curiosos de la capella de la Sang



La capella del Sant Sepulcre, annexa al Palau de la Diputació Provincial, va ser reconstruïda l’any 1953, anys després que l’església de la Puríssima Sang i la capella del Sant Sepulcre, foren enderrocades en època de la guerra civil. La capella actual, de planta circular ocupa el lloc de la primitiva i, de l’església del segle XVIII, només la recorda el vestíbul del palau provincial, lloc que es correspon amb l’antic atri d’entrada. 

En aquests dies de Setmana Santa, aquesta capella pren especial protagonisme i, si ens acostem a ella i observem amb detall, descobrirem coses molt interessants, algunes de les quals, vull compartir amb tots vosaltres, amics que açò llegiu.

 La capella, a més a més dels grans quadres, 7 en total, 1 rectangular i 6 ovalats,  pintats a l’oli amb escenes de la passió, obra de José de Vergara i les 5 imatges processonals, la de la Dolorosa d’Adsuara de 1941, el Nostre Senyor de l’Hort de Tomàs Colon de 1940, la Verge de la Soletat del segle XVII, la “del Amor Hermoso” de Porcar de 1940 i el Ressucitat de Barrufet de 1986, presenta al sòcol una curiosa ceràmica, de més d’un metre d’alçada, original de la fàbrica del Compte d’Aranda de l’Alcora, representant els diferents atributs i objectes que són narrats als textos evangèlics, el gall que va cantar després que Sant Pere negara Jesús per tres vegades, l’espasa del moment de la detenció, l’hisop i la llança que va traspassar el costat del Crist, els daus emprats pels soldats per “jugar-se” la túnica o la creu i, com no, la peça estrella, el Crist Jacent, la imatge a la que Castelló té el màxim fervor i possiblement l’obra escultòrica de més valor de la ciutat.

La reconstrucció de la capella va voler seguir uns patrons neobarrocs, tot i que l’original era gòtica amb estucat neoclàssic; la distribució actual no és l’original del 1729, doncs ara trobem la ceràmica del sòcol amb un sentit tant sols decoratiu,  lluny de l’original, que no era cap altre que servir de basament als quadres ovalats de Vergara, que en l’actualitat estan ubicats, molt més elevats, al cimbori.

Hem assenyalat més amunt que el seté dels quadres és rectangular. No us crida l’atenció que tots siguen ovalats i aquest, el que representa el moment en què el cos de Jesús es dipositat al Sant Sepulcre, siga rectangular? Serà  casualitat? Tindrà alguna explicació? Serà qüestió d’estètica?

 Doncs no, justament aquest quadre, presenta una curiositat, servia com a teló que cobria l’altar del Crist Jacent, un barroc armari daurat sobre l'ara entonat amb els roleus de les pintures, en l'interior del qual s'allotjava l'urna amb el Crist, de manera que, cada divendres de més, el quadre baixava i l’urna i la imatge quedaven a la vista dels fidels perquè pogueren realitzar l’adoració, tant sols aquest dia de la setmana i en ocasions molt especials, l’urna i la imatge restaven a la vista dels visitants, no com ara en què la imatge presidix la capella i pot ser adorada tots els dies de l’any, fins i tot sense necessitat d’entrar a la capella, el Crist pot contemplar-se des del brancal, des de la vorera de l’inici del carrer Major.

No estima aquell que no coneix, i jo, hui, dissabte Sant, després de parlar ahir de la llegenda que envolta la figura central de la capella, el Sanbt Crist Jacent, he volgut acostar-vos, amb els ulls de la curiositat, el lloc, l’espai en que Aquell s’ubica, la capella de la Puríssima Sang de Crist, la de la Diputació, la història de la qual com podeu comprovar està molt lligada a l’evolució del nostre poble. Què us ha semblat?



divendres, 18 d’abril del 2014

La llegenda del Crist de la Sang ..



Divendres Sant, dia de dol i de reflexió, dia de fervor popular, dia de creences, dia de fe, dia de llegendes... tot depén de qui i com ho mirem. A Castelló, i lligada a la imatge que major devoció ha despertat entre els fidels, per damunt inclús de la Mare de Déu del Lledó, el  Sant Sepulcre, la imatge del Crist Jacent, venerat a la capella de la Sang,  de gran realisme i expressió, una de les millors peces escultòriques que es pot admirar al nostre país, també hi trobem una llegenda.

 Al segle XVIII es va estendre per la ciutat de Castelló,  la popular llegenda del Crist de la Sang, llegenda que creix amb el pas del temps perquè res se sap de l'autor , ni l'origen , ni la data exacta en què va arribar a la nostra ciutat.

És veritat que diferents experts han tractat d’ubicar la imatge, però mai han arribat a un acord sobre l’autoria i el moment en què va arribar a Castelló. Així hi ha qui defensa que l’escultura correspon al segle XVII i tal vegada realitzada als tallers de la imatgeria andalusa, mentre altres, s’inclinen per l’escola castellana.

Siga qui siga el seu autor, tots els experts coincidixen que aquell que va ser capaç de tallar tan impressionant figura, de segur va rebre la inspiració divina... i ací on perdem l’orige de l’autoria, enllacem, amb el vostre permís, amb la llegenda.

“Corria el diumenge de Passío de l’any 1650 quan van arribar tres pelegrins a Castelló i se'ls va allotjar a l'Hospital de Trullols , contigu a la primitiva l'Església de la sang . Durant tres dies, aquells desconeguts van romandre a l'interior de les dependències que els van assignar . En transcórrer tres jornades sense tenir notícies dels forasters, algú de l'hospital va decidir trucar a la porta de la cel·la que ocupaven. En no rebre resposta , va decidir entrar-hi . Els tres pelegrins havien desaparegut misteriosament . En el lloc on havien estat durant tres dies, es percebia un intens perfum d'encens i un raig de llum il·luminava la Divina Imatge del Crist al Sepulcre. Només quedava una explicació: els desconeguts eren àngels que havien estat dedicats, durant tres dies, a tallar la impressionant imatge ...”

Realitat o ficció ? El fet indiscutible és el realisme de l'escultura i la gran quantitat de devots que té a la ciutat de Castelló. Ho podeu comprovar vosaltres mateixa aquesta vesprada-nit quan,  novament, el pas del Crist Jacent, un vertader sepulcre cobert de vels i sedes que plasma la crueldat i dramatisme de la mort injusta i lamentable, tornarà a recòrrer els carrers del nostre poble.

Divendres Sant, Crist Jacent, joia de fe, religiositat popular, bellesa i sentiments... també llegenda? Per què no?

dijous, 17 d’abril del 2014

Temps de batzoles: Costums i usos d'altres temps.



Sóc un enamorat del campanar del meu poble, del Campanar de Castelló. No descobrisc res si afirme que l'element més important del campanar són les campanes i que aquestes al nostre campanar en són 11. Tres al capitell i 8 a la sala de campanes.

Però a banda de les campanes, trobem a la sala un element que, anys enrere prenia tot el protagonisme tot just ara, en temps de passió i al que jo hui vull dedicar el meu record. Són, les batzoles.

Sabut és per tothom que el temps de Setmana Santa, és un temps de dol, penitència, recolliment i sobretot silenci, ara i molt més abans, i per això estava fora de lloc voltejar les campanes, que eren massa sorolloses.

Doncs be, quan les campanes emmudien, tocaven les batzoles, que no són altra cosa que una manilla que fa girar una roda que porta per radis unes paletes o taulellets de fusta, els quals, en girar, són copejats per masses menudes del mateix material i produïxen un soroll somort, sec, lúgubre, molt més adequat, a les condicions litúrgiques del moment. Si les batzoles eren menudes, manuals, el soroll era menys fort, si, com és el cas del campanar, aquestes eren grans, el seu soroll més fort, podia ser oït per tot el poble.

Aquestes batzoles, substitut de la “veu de Déu” que són les campanes, simbolitzen el silenci dels apòstols entre la detenció i resurrecció de Crist. De la mateixa manera que ells callaren, també les campanes, que són la veu de l'església, callaven entre el matí de Dijous Sant, tal dia com avuí, i el Dissabte de Glòria.

De segur que aquells de vosaltres que ja aneu entrant en anys recordareu el seu toc al campanar o a les diferents esglésies, de la mateixa manera recordareu com a les esglésies les imatges també es tapaven.

Les batzoles del nostre campanar, velles elles, van estar en funcionament fins els anys seixanta i després van quedar mudes per sempre. Les que podem contemplar en l'actualitat a la sala de campanes són noves, de l'època de la restauració, doncs les antigues tot i que en aparença conservaven totes les peces suposava un perill voltejar-les.

I ara voltegen? No, resten simplement com a mostra de costums i usos d'altres temps, a més a més tot i ser noves i estar en perfecte estat, a l'estar a l'intempèrie, fan de pal de galliner per ajocar-se els coloms que viuen a la Vila, i “la gallinassa” que s'hi acumula, cas que algú intentés voltejar-les, de segur els hi cauria al damunt.

So dramàtic el de les batzoles, llàstima que no tornen a sonar al nostre poble, que ara, a la segona dècada del segle XXI en arribar la Setmana Santa, torne a quedar silent, buit, possiblement perquè molts dels veïns, aprofiten els “quatre dies de festa” per conéixer altres pobles i ciutats o si més no anar-se'n a les alqueries, masets o apartaments...