El dia després…

Com si res haguera passat, així ha despertat Castelló aquest matí, dilluns 31, amb normalitat; els 9 dies de festa s’han acabat. El silenci era la nota principal en aquest matí en què, per allò del recent canvi d’hora, semblava que li costava fins i tot “fer-se de dia”.

Anit ja vam començar a pensar i ficar la mirada en les festes del 2015, que s’iniciaran amb la mascletà de Peñarroya el 7 de març, tot just d’ací 340 dies. De moment el soroll dels coets, els talls de carrer, els envelats, els concerts i les bandes de música, estan deixant pas a una jornada on la normalitat del dia a dia, és la protagonista.

Una Magdalena on l’emoció l’ha ficada l’oratge, per allò de la incertesa i el perill de suspensió d’actes al llarg de diferents dies, i on les nostres regines Lara i Beatriz, han estat les veritables protagonistes, genials, simpàtiques, alegres i plenes de vitalitat, amb una força aclaparadora que ha arribat a eclipsar aquells que caminaven al seu costat.

No sé el perquè, deu ser vici, hàbit, o costum, però de segur que tant l’alcalde com el regidor de festes, si no ho han fet ja, no tardaran a dir que “han estat les millors festes, superant a les de l’any anterior” i tot i ser innegable que les festes han estat bé,cal i és de rebut reconèixer que han perdut qualitat en molts aspectes, i que malauradament, aquestes, les del 2014, han estat menys espectaculars i han deixat menys impacte entre el veïnat que les d’anys anteriors. Per qualificar-les amb una paraula síntesi jo diria que han estat unes festes “repetitives”.

Possiblement siga degut a la famosa crisi, i el fet que hi haja una retallada en inversió, haja estat la causa de la davallada de la categoría d’alguns actes oficials, també el fet manifest que la gent, no tinga tant de poder adquisitiu com abans per gastar i poder eixir més de festa, haja fet que alguns actes es veren amb menys públic del que era habitual en els darrers anys. Com a mostra els més recents: la desfilada final de festes o el Magdalena Vítol d’anit mateix.

I juntament amb les nostres Regines, us heu adonat que el telèfon mòbil, "el smartphone" i sobretot les xarxes socials han estat els veritables protagonistes de les festes? De segur que les més de dos dotzenes de companyies de telefonia operatives al nostre País, en Magdalena han vist incrementar els seus guanys.

Ara, com deia al principi, tot va tornant a la normalitat, el després de festes ja està ací, cal un nou compromís, actuar amb més energia i vigor per fer-nos avançar en el dia a dia, caminant cap a la renovació i el renaixement creatiu. Serà possible? Temps al temps…

Ser espavilat per “viure d'una altra manera”

L'adjectiu alternatiu, i el seu corresponent femení alternativa, té en la nostra llegua diferents accepcions. Entre d'altres ve a significar la capacitat de substituir una cosa per un altra que té la mateixa funció.

Si li fiquem al davant el substantiu fira, obtenim el duet “fira alternativa” que no és altra cosa que un mercat extraordinari, amb gran concurrència de venedors i compradors, que se celebra en un mateix lloc en dates determinades i que pretén donar a conéixer fonamentalment el treball artesanal, l'alimentació vegetariana i ecològica i el pensament crític.

A Castelló és tradició que des dels anys 80 i organitzada per l'associació cultural “Amics de la Natura” es celebre a la segona part de la setmana de festes, una fira aquest tipus, que, tot i haver canviat d'ubicació en diferents edicions, passeig de cotxes del Parc de Ribalta, entorn de l'Auditori i bulevar Blasco Ibañez, any rere any, gaudeix de l'estima de veïns i forasters i constituïx un veritable èxit.

  

Tot i això, cal no perdre la idea que estem front un mercat, un negoci per tant per aquells que hi participen, venedors i sobretot per aquells que l'organitzen. Un negoci rodó per l'associació Amics de la Natura, doncs si tal i com podem veure a la seua web, per participar-hi cal pagar com a mínim, 70 euros per metre lineal d'ocupació i s'han ocupat més de 350 espais, feu números i veureu “la rendibilitat de la fira pels amics de la Natura”, que, no paga absolutament res per l'organització, ni tan sols per ocupació de la via pública.

Si, és veritat que Els Amics de la Natura, se suposa que amb els diners que guanyen de la fira, organitzen diferents activitats al llarg de l'any com la setmana alternativa, conferències, premis i exposicions, però... si afinem una mica veurem que els conferenciants en moltes ocasions no cobren, els premis estan patrocinats per diferents institucions, els artesans de la setmana alternativa seguixen pagant per exposar i les exposicions tenen èxit perquè hi ha bona voluntat per part d'aquells que exposen.

Dieu-me si voleu exagerat, però ho conec de primera ma. Una de les darreres exposicions que se suposava havia d'organitzar “Amics de la Natura” va ser al voltant del Betlem de la Pigà, “història d'un comboi” que va celebrar-se a la sala d'exposicions de la Fundació Dávalos els Nadals passats i on, els Amics de la Natura, només van participar “en la fotografia” de la inauguració.

Si tot ho fan igual i ningú els hi passa compters, els Amics de la Natura i la seua secretària Charo Gutiérrez al capdavant, poden tenir idees i informar i sensibilitzar en temes culturals, de pau, d'ecologia i de drets humans, però són uns espavilats amb “butlla” que des del 1986 han aconseguit la fórmula per “viure tot l'any d'una altra manera”, guanyant diners a la setmana de festes sense esforçar-se massa.

La llum de la festa.

Així, d'entrada podria aquest títol respondre al nom d'una gaiata, i és ben probable que en els 70 anys de monuments gaiaters, alguna haja rebut aquest nom, però jo, hui, voldria parlar dels tradicionals llums magdaleners, aquells que, des del passat dia 20 i fins el proper diumenge 30, romanen encesos a les nits, per aconseguir, una mica més, vestir de festa la ciutat.

La nova estructura festera l'any 1945, va tenir clar que, la llum havia de constituir l'element vital de les nostres festes, com a record de la tradició de la baixada de la muntanya al pla.

La llum va ser en els primers anys, l'element “anunciador i diferenciador” de la festa, fins i tot aquelles, com podem comprovar en els cartells i programes festers oficial editats entre 1962 i 1973, van ser conegudes com a “Fiestas de la Luz”, i el principal parador fester, com encara molts recordem, rebia el nom de “L'Hostal de la Llum”. 

Les regines de les festes 2014, Lara i Beatriz, van ser les encarregades de marcar l'instant en què començava la consagració de la llum urbana-festera, aplicació de l'evolució tecnològica en projeccions i il·luminacions espectaculars, o no?

Doncs pel que podem veure més prompte és no. Pot ser la crisi la culpable, jo no busque culpabilitats, simplement tracte de constatar un fet. La llum dels carrers a Castelló en Magdalena, si exceptuem les gaiates, quan aquestes resten il·luminades, no arriba a transformar l'espai quotidià del carrer, no ens ajuda a veure “amb altres ulls” els espais comuns.

I aleshores jo em pregunte: si no aconseguixen l'efecte sorpresa, si les garlandes i tires lluminoses passen desapercebudes entre els vianants, si les festes oficialment no són ja “fiestas de la luz”, si els dissenys fa anys són els mateixos, perquè i per a què seguixen “penjant-se”?

No hi ha  diàleg entre la ciutat i la llum i, si realment la llum ha de seguir sent una protagonista important de la festa, caldrà potenciar-la una mica més en els propers anys, i més encara si volem que la internacionalitat festiva tinga sentit atraient.

Com fer-ho? Idees hi han en boca dels veïns i moltes. Ací us deixe uns exemples, vosaltres mateixa podeu continuar la llista... il·luminacions especials d'edificis i monuments, instal·lacions de portalades de llum als llocs que ocupaven les antigues portes d'accés a la ciutat, disseny de garlandes fetes per escoles, 'mappings' que permeten aconseguir en 3D una il·luminació i relleu amb molt de detall , conferències al voltant de la llum... així, podrem seguir parlant de la llum de la festa. 

D'altra manera, com ara, només els Leds i poca cosa més representa alguna novetat. Poc, massa poc per una festa que vol fer realitat la seua internacionalitat i vol tenir en la llum el seu reclam més cridaner.

Bureo popular

 

“Anem de bureo o què?”

que ma mare vol casar-me

amb de Babà el masover.

Si no és un bon ballador

fadrina a casa tornaré.

Imaginació per fer festa, això és el que vam tenir la nit d'ahir al carrer Cassola de Castelló. Després d'un “sopar compartit” en una mostra gastronòmica “per xuclar-se els dits”, vam gaudir d'un bureo popular.

Música amb guitarra, guitarrons, acordió, dolçaina, tabal i veu, i ball, molt de ball, on Pixavins, algun que altre veí i un bon grapat de visitants vam recrear la dansà, el bolero, el ball de nans i cavallets i tot allò que els músics tocaven, doncs hi havia ganes de festa i ball.

Per aquells que ho desconegueu us diré que amb el nom de bureo es coneix, sobretot a les zones limitrofs de la província de Castelló i Terol, a les reunions festives de veïns, normalment dels masovers, que comptaven amb la música, veu i balls per entretenir-se després d'un bon dinar o sopar generalment de festa.

En aquest context al Maestrat va conformar-se un ric patrimoni musical que, les rondalles, s'han encarregat de transmetre; seguidilles, fandangos, jotes... són mostra viva de la riquesa d'aquesta peculiar concepció de fer música i de la que anit vam gaudir al cor de la Vila, lligada al que va ser també una mostra gastronòmica pixavinenca. Festa popular, animada, participativa i amb pocs diners.

Un bureo al carrer, com Déu mana, un bureo a la fresca, al bell mig de la setmana de festes. Acabat el sopar la música va començar a sonar i prompte amb les taules apartades va formar-se “un corro” pels balladors i balladores, i una autèntica tertúlia musical espontània va prendre cos; solteres, casades, parelles, xiquets, vídues i separats tots a una ocupant un bon tram de carrer. Xe quin goig!!! Feta popular, però popular, popular...

A la vida masovera

el Bureo era la salsa

temps de rialla i amor

temps d’amistat i de dansa

Poca consideració...

A la vesprada d'ahir no va acompanyar-nos l'oratge festívament parlant. Tot i no fer una vesprada catastròfica meteorològicament parlant, si va fer el canvi suficient perquè algun acte, cas de l'homenatge a la Regina Violant, no es poguera realitzar i, algun altre, va perillar fins el moment del seu inici, cas de la Nit Màgica, passacarrer de foc traïdorenc i emocions, que ja s'ha convertit en tot un clàssic la nit del dimarts de la setmana de festes.

Entre un acte, el suspés, i l'altre el participatiu de sant Roro, un tercer, va congregar a la plaça Major, el col·lectiu fester, gaiates i colles, amb els seus màxims representants i emblemes, en un moment en què el temps va donar treva: el lliurament de “Premis de Gaiates i Llibrets”.

No vull referir-me en aquest escrit a allò tant recorrent tots els anys, que si hi ha hagut justícia, que si no hi ha hagut enteniment, que si, que no... cadascú que pense el que vullga en relació als premis que van repartir-se, jo, naturalment, també tinc la meua opinió, però que em aquesta ocasió, permetreu que em reserve.

Del que si vull dir la meua és de l'acte en si. En primer lloc un acte que està anunciat a les 21:00 hores, no és de rebut per ningú, i més si l'oratge no acompanya massa, que comence a les 21:20, amb 20 minuts de retard i ningú, repetisc ningú de l'organització, llegiu Junta de Festes, diga res, faça una justificació d'aquest retard, que, naturalment, deuria tenir alguna causa: retard d'alguna autoritat?, errada tècnica?, desorganització?... Poca consideració!!!

D'altra banda el fet que, una gran quantitat de gent “del món de la festa” estiguera a dalt de l'escenari, feia que vist des de baix allò donara sensació d'ocupar el lloc tant sols per “eixir a la foto”, doncs algunes de les persones que allí van romandre, durant una gran part de la vetllada, no hi feien cap falta.

Poca consideració, any rere any, també envers les persones que han de lliurar els premis, principalment les Regines, fent-les que hagen d'aguantar tot l'acte “dretes”. Està bé que, l'acte per fer-lo més popular es faça al carrer, a la plaça, que a més a més, per estalviar s'aprofite la infraestructura tècnica i de l'entaulat que ja hi ha a la plaça, per un acte que, dit siga també de passada, ahir va haver-se també de suspendre's, la mostra folklòrica de “l'escola de dansa”, però malgrat que aquest any va guanyar-se una mica d''agilitat al congregar tots els representants directes i estendarts en un lloc al costat de l'escenari, facilitant-se l'accés al mateix a aquelles, el lliurament es fa llarg, massa llarg, i algunes de les persones que ahir van haver d'estar al damunt de l'escenari tot l'acte, semblaven cansades, altres fins i tot aborrides i quasi totes, per allò de la metereologia, gelades.

Si l'acte en si, i amb bon oratge ja es fa llarg i pesat, imagineu el que va resultar ahir. La plaça no estava buida, però de gent va haver-ne ben poca. Caldrà buscar noves idees per l'any vinent, no es prou en ser repetitiu, i sobretot tenir més consideració envers aquells que, han de donar la cara des de l'escenari. Calen tots? Sobra algú? Tots són imprescindibles?

Recolzant allò que és nostre

Què una Colla festera siga molt nombrosa, pot dur molts avantatges si, tots els seus membres s'avenen bé, doncs no tant sols poden realitzar o participar en molts actes, si més no, també el seu cercle d'influència és gran i per tant els seus “tentacles” abasten molts i variats camps.

Si la Colla, cas de la què parlem hui, ha estat per més de 30 anys una de les capdavanteres en l'estima envers les tradicions, la llengua i la cultura popular, no es d'estranyar que siga la iniciadora o recuperadora d'elements que, després, altres volen fer seus.

Així ha estat en els darrers anys i així continua sent també en aquest 2014. El Pixaví, com a entitat festera, “no té l'honor de vindre de l'antigor” però, té una llarga història molt abans ja de l'arribada del Patronat, Fundació Municipal i Junta de Festes, i com a “vella reivindicadora” de la fidelitat al passat i en projecció de futur, va, com déiem ahir “recuperar la tornà” i també “les gaiatetes de ma”, “la visita al Campanar de la Vila”, el gran desconegut de la ciutat, “el pregó infantil” reivindicatiu amb crítica constructiva social, fins que no van deixar-nos eixir més, perquè... no teníem cabuda.

Tanmateix també s'ha involucrat i molt en “la festa oficial” quan aquella ha recolzat l'estima de la tradició, la llengua o la cultura, com déiem abans, i com a exemple, només cal que pensem que el “text oficial del Pregó Infantil” és obra d'un pixaví, Vicent Serra, “El cor dels cantors de la Romeria” són tots Pixavins, o aportant l'any passat, 2013, la figura central del Pregó de les festes, “el Pregoner”, Miquel Martí, que, també és, membre fundador del Pixaví.

Ara, en els darrers anys, també donem recolzament a un acte senzill, humil, però a la vegada molt emotiu, el record a les cultures que van viure al turó de la magdalena, amb l'agermanament amb la colla Fent Camí recolzant la recuperació del “Cant d'Estil Valencià” que l'amic i company Pep Martí i els seus deixebles amb el caliu dels Pixavins, llancen els seus cants a tocar de l'era de la Magdalena i va servir d'al·licient per què fora creada l'Associació de Cant d'Estil de Castelló, de la que també hem parlat no fa massa dies en aquest mateix lloc.

I en aquest 2014, aprofitant que ahir dilluns també el Pixaví realitza des de fa 26 anys un acte popular, la Visita al Fadrí, una nova associació, conformada per 55 membres estables, entre d'altres per membres “de la segona generació” de Pixavins, "la Conlloga Moixaranga de Castelló” va fer la seua presentació oficial, al vell mig de la Plaça Major, a l'ombra del campanar, amb el recolzament, també, i com no podia ser d'altra manera, de la Colla Pixaví.

Era una llàstima que la muixeranga, ball que es perd en el temps i de clar orige valencià no tinguera cap representació a Castelló, per això, El Pixaví, no tant sols ses sent, també en aquesta ocasió, protagonista, aportant membres actius a aquesta Conlloga, involucrant-se i molt en l'àrea executiva, i també “apadrinant” la presentació oficial i, fa vots perquè, a partir d'ara, aquest primer taller i conjunt de danses i castells humans, celebrat ahir, tinga tant d'arrelament com ho té la pròpia “Visita al Fadrí”, on ahir, sense anar més lluny, van ser vora 600 les persones que, organitzadament i en 17 grups diferents, van poder contemplar “Castelló des de les altures”.

Eixe és l'esperit de la nostra festa, la dels Pixavins, actes populars, gratuïts, culturals i amb imaginació, cants, balls, muixerangues, records d'història i tradició, i tot allò que faça realitat “l'orgull de genealogia” que ja el nostre benvolgut i recordat Bernat Artola va encarregar-se de recordar-nos, allà per l'any 40 del segle passat.

No són 25... són 32 !!!

Ahir, novament, els Castellonencs, fidels a la tradició, vam anar en romiatge al”Castell Vell”, vam retornar als nostres orígens. un any més vam complir amb la tradició i participar de la romeria, el que significa que vam “anar i vam tornar”, i novament vaig tornar a escoltar, en aquesta ocasió en la veu del preste de la mateixa, allò que no fa massa dies vaig llegir a la premsa, que aquest any es celebrava la commemoració, el 25é aniversari, de la feliç idea de l'aleshores periodista Vicent Farnós, de recuperar la tornà.

És veritat que Vicent Farnós, persona molt vinclada a l'univers fester, “manegueta” ell, juntament amb unes altres persones, “la colla de cantors”, van fer el possible i l'impossible per recuperar l'antic ritual i van voler revitalitzar i oficialitzar la tornà de la romeria que, havia deixat de realitzar-se uns anys enrera de manera oficial, però empentats per qui? I per què tant d'interés en recuperar l'oficialitat?

Molt fàcil de comprendre, perquè tot i no ser oficial, ja uns anys abans del 1989, concretament des de la Magdalena del 1983, venia realitzant-se, per part de més d'un centenar de membres de la Colla Pixaví, la tornà de la Magdalena, després de tot un dia de romiatge, com es feia a l'antigor, entrant a la ciutat pel Forn del Pla, fins arribar al seu cau fester, al carrer de Gràcia, amb fanalets i gaiates de ma, donant testimoni no tant sols de l'anada, record quaresmal de romiatge pel lliurament de la pesta, sinó també de la tornada, record del trasllat de la muntanya al Pla, constituint aquesta entrada, any rere any, una crida d'atenció per governants i veïns, i mantenint fidel “la llum de la llar pairal”.

I així, a partir del 1983, com també els Pixavins tenim “l'honor” de ser Hermitans de Sant Roc, els anys següents, 84, 85, 86, 87... vam voler obsequiar amb “rotllets i mistela”abans d'eixir de l'ermita, tots aquells amics i desconeguts que, poc a poc, van voler acompanyar-nos en la tornà i que cada any eren més.

Allò que anava a més, dona peu a la idea de la recuperació oficial. L'impuls definitiu bé quan aprofitant que l'ajuntament de Castelló crea a l'estiu de 1988 la Fundació Municipal de Festes i es fica en marxa una nova estructura festera, i Vicent Farnós entra com a Vocal, a formar part de la Primera Junta de Festes, l'alcalde de la ciutat Daniel Gozalbo, es presta a “fer la tornada” amb el caliu que el Pixaví, ja ha aconseguit en els darrers anys i ara sí, el que des del 1983 el Pixaví feia de manera particular, pren el caràcter d'oficialitat, d'una banda, perquè rep el recolzament de la Junta de Festes i, de l'altra, perquè l'alcalde, representant del poble, participa, fent tot el recorregut a peu.

Però, que quede clar, que ni la Junta de Festes, ni Vicent Farnós, ni l'alcalde Gozalbo, recuperen la tornà el 1989. Aquella ja venia fent-se, des del 1983 pels membres del Pixaví, i si voleu commemoració, doncs aquest any en fa 32 de la mateixa !!! Les coses quan més clares millor per tots...

De la festa, la vespra…

Al refranyer temàtic que podeu consultar si us be de gust en el següent enllaç: http://tematic.dites.cat/2009/07/festa.html en l’accepció de la paraula “festa”, podem trobar 327 refranys que directa o indirectament hi fan referència a aquests concepte de celebració, i més concretament alfabèticament en la posició 52, apareix aquesta dita tant nostra que, hui, 22 de març, torna a fer-se realitat: “De la festa, la vespra”.

I és que hui, ací, al meu poble, comencen les festes més importants de totes les que celebrem al llarg de l’any i tot i que aquestes es perllongaran per 9 dies seguits, hui és, la vespra de la festa gran, que celebrarem demà diumenge. Hui, si el temps no ho impedíx, tornarà a eixir al carrer “El Pregó”, l’anunci  que ens recordarà el gran dia demà, “Quan ja el dia serà arribat de la nostra Magdalena”.

És veritat que estem en un moment difícil, però també, i com cada any, un moment interessant i intens. Tot i que una gran part del poble, del veïnat, es troba molt preocupat per l’atur, els ERE, les regulacions, els acomiadaments… i la recuperació que els nostres polítics “no paren” de dir ja ha començat, i ningú veu per enlloc, en aquests dies, “traurem l’amor de pena” i els carrers s’ompliran de rius de gent que, per moments, oblidaran les penúries.

Iniciem la setmana gran, que el calendari mòbil quaresmal ha volgut que en aquest 2014, siga la setmana 13, i què?, no som supersticiosos. A aquesta li ha de seguir la 14, i temps tindrem per seguir mirant “la prima de riesgo”, el finançament autonòmic, o els polítics que lluiten per arribar a l’europarlament,, i seguirem parlant i escoltant el tema de la corrupció on sembla que acusats i jutges no s’aclarixen, i així, aniran passant els dies d’aquesta recent iniciada primavera i arribarà l’estiu…

Aixi que, amics, ja ho sabeu, el que ha de vindre ja vindrà, ara toca, aquest any més que mai, viure amb intensitat, germanor i bona harmonia, tots els actes que de forma oficial o particular ompliran els carrers de Castelló.

Castelló torna a ser passió, foc i color i, el verd, de canyes, cintes i mocadors, omplirà des de hui mateix tots  els carrers. Estem de festa, que així siga i per molts anys !!!

Llàstima

Ahir a la vesprada vaig assistir a un acte cultural que va celebrar-se al Centre Municipal de Cultura del meu poble, Castelló. L’havia vist publicitat a l’agenda cultural del mes de març i mostrava quasi coincidència horària amb altres dos manifestacions culturals, una que es realitzava a la Seu de l’Ateneu i l’altra al Teatre Principal. L’elecció no va ser fàcil, tots tres atreien la meua atenció.

La sorpresa va ser gran quan, pocs minuts abans de l’inici de la sessió de “mostra de cant d’estil” que era l’acte pel qual vaig decantar-me, al saló d’actes de la casa de la Cultura, hi eren més les persones que “estaven a dalt de l’escenari” que, les que s’hi trobaven entre el públic. Hi ho dic de manera exacta, doncs en aquesta ocasió el nombre d’actuants, cantadors i rondalla, eren 10 i el públic que vam acudir a l’acte, en algun moment, vam arribar a ser 8 persones. Quina llàstima!!!

És veritat que era dijous, és veritat que hi havia tres actes quasi simultàniament, és veritat que alguna gent per motius laborals no va poder assistir, però tot i això, per tot un Castelló, amb més de 180 mil habitants, 8 persones entre el públic, coincidireu amb mi, en són ben poques.

Podríem pensar que la temàtica no interessa, que el lloc no era l’idoni, que si això mateix s’haguera realitzat a la mateixa hora però, fiquem per exemple, als porxos de l’ajuntament, de segur que haguera hagut més ressò, haguera arribat a més públic, és veritat, però hem de tenir en consideració que, si la “mostra de Cant d’Estil 2014” es realitza els darrers dijous de cada mes i en aquest lloc, és perquè des de la regidoria de Cultura del nostre ajuntament consideren és el dia, hora i lloc més adient i, ahí, pot estar l’errada. Senyor Sales, rectificar no és cap deshonra, i si “la mostra” no arriba al públic, difícilment, el cant d’estil valencià podrà arrelar, després d’haver estat en un ai de desaparèixer, a la nostra ciutat.

El cant d’estil és un conjunt de cants típicament valencians. Té arrels gregues i, més tard, influències islàmiques. Agrupa diferents tipus de vares o palos acompanyats de rondalla. En l’actuació d’ahir, tercera de la mostra d’aquest 2014 que organitzada per l’Associació Cant d’Estil de Castelló y amb la col·laboració de l’ajuntament va realitzar-se vam poder gaudir de peces a l’estil de l’u i el dos, l’u, l’u i el dotze, riberenques, cançons de batre i albades, acompanyades les unes per acordió i guitarra, i per dolçaina i tabal les darreres.

El cant d’estil ha estat molt oblidat a la ciutat, i vist el que ahir vam veure, malauradament està seguint sent-ho, és difícil recuperar-lo, cal ficar molt més del que ja estan ficant fa uns anys Pep Martí, Tica, Mar, Emili, Blai, o Pep Oria entre d’altres; no és prou fer allà per les darreries de novembre del 2012 una roda de premsa a l’ajuntament presentant l’Associació i després no donar a conèixer el seu treball com es mereix. 

Dubte que la recuperació del cant d’estil a Castelló, com a mostra de la cultura tradicional, que jo considere actual i dinàmica estiga en la ment dels nostres governants municipals i es veja amb una clara projecció de futur. Encara resten d’aquesta mostra dos dijous, 24 d’abril i 29 de maig; canviar el lloc ho veig difícil però, i si li donem una mica més de difusió? Pot intentar-se, qüestió de voluntat?

“Pubilla de la Plana”. Dia de boira, dia de sol.

"Han marxat les formes, els colors
tot és gris, sense relleu i tot convida
a tancar-se a casa i no buscar les flors
que són tristes i humides, sense vida."
(Tina Cantó)

No és el fenomen de la boira un que sol prodigar-se massa per les terres de la Plana. Tanmateix hui, en que metereològicament iniciem la primavera, està sent un dia de “boira espessa”, i com diu el refrany popular “dia de boira, dia de sol”. Esperem doncs que aquesta escampe i l’astre rei es mostre en tota la seua esplendor.

Qui i quan degué emprar-se per primera vegada aquesta dita? Jo l’he sentida moltes vegades en boca dels meus familiars i veïns més grans i ells, afirmen que també ja van sentir-la dels seus avantpassats. No sabem doncs amb seguretat quan degué emprar-se a Castelló per primera vegada perquè, aquest i també els altres refranys i frases fetes, en general, són peces que naixen de l’oralitat i perviuen si agraden, fan sort o es complixen, i aleshores la gent les fa seues i les repetix.

No estem geogràficament ubicats en una zona que s’afavorisca l’estancament d’aire. Anticicló, ambient fred, sol amb baixa alçada i humitat ambiental, són els ingredients que, hui, s’han conjurat a la ciutat i terme, per la persistència d’aquest fenomen, que, ací, a casa nostra, és notícia per ser poc habitual. Hui, com som mediterranis i l’aigua de la nostra mar encara és freda però l’aire comença a arribar prou calent, el contrast de temperatures està resultant evident i la boira n’és la conseqüència i la protagonista del matí.

Tinc un amic que ha passat una llarga temporada de la seua vida a Lleida i ell parla d’una boira molt baixa i persistent com a fenomen natural per dies seguits a la ciutat; moltes setmanes de l’any la tenen, fins que un episodi de vent la fa desaparèixer. Allí estan acostumats, no li donen importància tret del fàstic que els hi fa quan s’allargue dies i dies, ací és tota una novetat i més encara que perdure hores i hores…

Amics, hui la boira envaeix el poble, l’horta, la marjal i la mar. I com que això no és cap impediment, jo us convide des de la meua privilegiada talaia a gaudir de la jornada, de l’espectacle, d’aquesta boira “pubilla de la Plana” estancada als nostres peus que transforma la llum i els contorns dels paisatges.

Un dia com un altre…

Hui, dia de Sant Josep, transcorreguts 78 de l’any 2014 i a un dia de l’arribada de la primavera, dia a més a més del meu sant, és un dia com un altre per donar inici a aquest blog.

És el germà menut d'un altre el qual ja camina per si mateix, anomenat “drosidelraval” que  ja ha complit set anys i viu al servei “bloggeate”, servei gratuït de creació de blogs, que l’àrea de Modernització del meu ajuntament , el de Castelló de la Plana, va posar a l’abast de tots els veïns, apropant la que era en aquell moment una nova tecnologia, la dels blogs, allà pel maig del 2006.

Aquesta bitàcola, com dic, a hores d’ara ja emmagatzema vora 1700 post, i que, si no coneixeu o simplement per curiositat, podeu visitar, -de segur que alguna opinió us resultarà curiosa, interessant, polèmica o simplement us deixarà indiferent-, a través del següent enllaç: http://blog.castello.es/index.php?blog=111

A partir de hui, no promet res, intentaré seguir publicant al servei municipal “bloggeate” i també a aquest “blogspot”. En moltes ocasions de segur hi haurà coincidència, els germans compartiran contingut, en altres, tal vegada cadascú camine per si sols, per camins diferents, tot i que com a bons germans, hauran de compartir “els gens” d’un mateix pare…

Deia al començament que hui és Sant Josep. Josep en hebreu significa “el que va en augment”, tot un auguri, malgrat que a més a més de sant patró dels fusters, Josep també ho és dels moribunds.

Esperem que el naixement siga amb força i la criatura no se’m muira d’ací no res. Jo sóc constant, però… ja veurem. Ilusió no em falta, però estic convençut que són els vostres comentaris els qui l’han d’alimentar i fer créixer. Les estadístiques diuen que a Espanya, tant sols el 45% dels blogs que van crear-se ara fa set anys, estan en funcionament, i vet per on, el meu germà major n’és un d’aquests.

Els entesos diuen que els blogs són generalment de vida curta,  la vida mitjana d’un blog se situa entre els 6 mesos i els 2 anys. Oi que vosaltres no deixareu que jo desaparega tant prompte?

Per això hui, en aquest primer post vull amic desconegut, o no?, donar-te la benvinguda, convidar-te a que em deixes un comentari, a que digues la teua, de segur que les teues paraules, que jo m’encarregaré de cuidar-les i mantenir-les vives em faran creixer i, d’ací uns anys, també haurem junts agafat el pols a  les necessitats del nostre poble,  i amb les nostres idees i  preocupacions compartides ,  ajudarem, amb total seguretat, a conformar una radiografia geogràfica i humana de la vida de la Plana.