La ciutat

La ciutat

dijous, 20 de juliol de 2017

No m'agrada.

Constate que la societat castellonenca està més que dividida pel que respecta a la situació actual del monument a les víctimes de la violència, antiga creu dels caiguts, ubicada com és ben sabut, al parc d'En Ribalta.

Entenc a aquells que defensen el monument i la seua ubicació com a record d'un temps passat i que, ara dedicat a tots aquells que moriren víctimes d'una violència descontrolada, desafia el pas del temps com a testimoni mut i record d'allò que no ha de tornar a passar.

Entenc que, és possible que al darrera d'aquest record, s'amaguen velles actituds en alguna part de la població i sota el paraigua de "víctimes de violència" continuen veient en el monument un homenatge a aquells que per molts anys van ser considerats "caidos por Diós i por España". Allà ells si han quedat ancorats en el temps.

Entenc també a tots aquells que volen que desaparega del Parc, tant a aquells que volen la seua desaparició, per oblidar per sempre més l'ofensa que va suposar "per caure en el bàndol dels perdedors", com aquells que volen la seua desaparició simplement perquè el consideren "un afegit" al parc, siga el monument dedicat a qui siga.

Entenc, en definitiva que, com deia al principi la societat castellonenca estiga dividida, però el que no entendré mai és que, amagats en la foscor de la nit, uns o altres, de tant en tant, generalment en dates assenyalades, atempten contra el monument, fent-lo diana de les seues "ires".

I justament açò és el que ha tornat a passar. Despús-ahir va ser 18 de juliol, data inicial de l'anomenat "alçament nacional", cop d'estat que va portar a la nació a la darrera guerra civil fa més de 80 anys. Una data per a la història i la polèmica.

Ho van poder veure tots aquells que ahir passaven o passejaven pels voltants del parc; el frontal del darrera de la creu va ser embrutat amb una grossa pintada antifeixista, amb la frase: "fora símbols feixistes" acompanyat del dibuix de la falç i el martell, símbol comunista.


El debat està obert fa molt de temps, i des de l'ajuntament va buscar-se l'assessorament del Comité d'experts per la retirada de vestigis de la guerra civil i la dictadura, organisme depenent de la Conselleria de Justícia que sembla va emetre un dictamen amb la recomanació de retirar el monument del parc, però a la vegada conservar-lo, traslladant-lo a algun altre espai de la ciutat.

He sentit dir que s'està barallant la possibilitat del seu trasllat al cementiri de Sant Josep. Tot i que "La Asociación Española de Abogados Cristianos" insta a l'alcaldessa a ignorar aquell informe per considerar és del tot il·legal, em sembla que el trasllat i el lloc seria el més adient.

De segur que si aquest trasllat ja s'hi haguera produït, el monument no haguera patit una nova agressió. No m'agraden "les pintades" en espais ni públics ni privats, i dubte molt que aquest trasllat, fet amb tot el respecte del món i a un lloc digne dins el cementiri municipal, tinga alguna cosa d'il·legal, a la vegada que no veig per cap lloc, en el possible trasllat, cap atac als sentiments religiosos dels castellonencs.

Cal donar-li solució al "problema de la creu dels caiguts", de tots els caiguts, perquè ningú torne a menysprear-lo, embrutant-lo. No, no m'agrada el que li han tornat a fer a aquest monument.

diumenge, 16 de juliol de 2017

Avui fa 40 anys...

El temps passa extremadament ràpid; el 16 de juliol de 1977 va ser dissabte, feia poc més de tres mesos que s'havia legalitzat el Partit Comunista i pocs dies que Adolfo Suarez havia jurat el càrrec de President del Govern per segona vegada; tot i estar políticament en l'anomenada transició, la meua ment, els meus pensaments, eixe dissabte, així com els dies anteriors i posteriors, giraven al voltant d'un dels esdeveniments més importants del que havia de ser la meua vida a partir d'aquell instant. Hui, 16 de juliol de 2017 fa exactament 40 anys vaig casar-me, vaig contraure matrimoni.

Araceli i jo vam donar-nos “el si” davant Déu, la família i els amics, en un lloc on després no he tingut l'oportunitat de tornar en massa ocasions, la església-capella del col·legi de les monges de la Consolació a l'avinguda de Lledó.

Aleshores, com ara, juliol era un mes de calor, d'inici de vacances, de trasllat de la residència habitual als apartaments i villes, de manera que vam celebrar la festa al restaurant Almadraba de Benicàssim per allò d'estar més fresquets i passar “la primera nit” a l'hotel Orange, al costat de l'aleshores prestigiosa sala de festes, hui desapareguda, Bohio, on aquell dissabte es presentava com actuació estrela la dels dos còmics de moda del moment, el duo Tip i Coll.

Havíem començat el festeig uns anys abans i ara, transcorreguts 40 anys, des de la perspectiva viscuda, de segur que ho tornaríem a fer. Vam haver de sobreviure a la incomoditat de viure fora de casa els primers anys del matrimoni, hem viscut junts els esdeveniments històrics que la vida ens ha posat al davant, y en el lapsus de cinc anys curts, la família va créixer, de “només nosaltres dos” vam passar a ser-ne quatre i, com a pares vam haver d'aprendre a sofrir, a riure, a patir i a esperar, i aquests ens han donat amb el temps, quatre néts, amb qui continuar redescobrint la vida, i com no, també ens han deixat per sempre algunes de les persones més estimades, i és que 40 anys donen per molt.

En aquests anys, en aquest camí compartit, he aprés molt. He aprés a no mantenir res important en secret i a no voler canviar a la parella, he aprés a esperar, a rebre i a donar, a estimar més i més i a confiar i , ara, estic, estem tots dos, aprenent a ser avis i a la vegada a afrontar responsabilitats i dificultats associades en haver de tenir cura de “la gran de la casa”, la mare, sogra, àvia o besàvia, amb la reducció considerable del temps d'oci que aquesta situació comporta. Es aquest un altre moment de la nostra vida...

I digueu-me si voleu rar, però malgrat que és prou comú celebrar el primer aniversari de matrimoni, els 10 anys, els 15 i els 25, sembla una mica estrany fer una gran ostentació pels quaranta, aquells que no sé qui va anomenar de “bodes de robí” per allò de la més que demostrada fortalesa de la relació.

A la vida tot arriba, tot passa i tot canvia. Hui fa 40 anys que vaig començar a descobrir noves vivències compartides, noves preocupacions, nous conflictes i moltes, moltes alegries. Aquest és ara i ací i així ha de continuar sent, el sentit de la vida, de la meua, una energia permanent que flueix de moltes i variades maneres, també avuí dia del meu aniversari de naixement. Amb l'ajuda de Déu, seguiré contant-vos...

dimecres, 5 de juliol de 2017

No hauria de ser necessari...



La Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV) és una llei en vigor, que va ser publicada el 23 de novembre de 1983, aprovada per les Corts de la Generalitat Valenciana, que regula els drets dels ciutadans a utilitzar el valencià i l'obligació de les institucions a fer que aquests drets es complisquen.

Han passat més de 33 anys i la manca d'una vertadera política de normalització lingüística, la falta de desplegaments reglamentaris directes, així com el delicat tema de l'ensenyament de la llengua pròpia i en la llengua pròpia, han fet que tot i ser la majoria dels valencians favorables a l'ús, la llei necessite nous objectius, amb propostes d'acció més incisives.

Tal vegada per això, per fer present i útil el valencià i dins el món socioeconòmic, un camp d'actuació que, malauradament, la llei i les polítiques que l'han desplegada han ignorat també durant molts anys, calen encara noves accions.

I d'una d'aquestes accions que, a hores d'ara no hauria de ser ja necessària, vull fer-me ressò jo hui en aquest blog. Concretament del directori Troballengua, web nascuda l'any 2015 en el qual els valencians podem trobar professionals i comerços amb els quals expressar-nos en valencià.

Un web creat amb l'objectiu de promoure l'ús del valencià en les relacions comercials, professionals i institucionals, per tal de prestigiar la llengua, recuperar la seua funcionalitat social i facilitar que siga, per defecte, la llengua habitual dels valencianoparlants. Segons els seus creadors, "una convivència basada en el respecte ha de facilitar que cada interlocutor parle la seua llengua, sense prejudicis per a ningú, siguen valencianoparlants o castellanoparlants."

A més a més, Troballengua té el propòsit de ser un lloc de trobada i de difusió de la nostra llengua i la nostra cultura; per això, ofereix informació espais naturals, gastronomia o festes dels pobles valencians.
A banda del web, també es troba present a les xarxes socials, com ara Facebook, Twitter i Instagram, on es publica informació sobre esdeveniments, iniciatives, etc., vinculats amb diversos aspectes de la nostra cultura.

Si trastegeu pel web TROBALLENGUA i comencem pel buscador, trobarem que avui en dia són 2.232 les empreses i professionals amb els quals puc parlar "com a casa", dels quals 274 pertanyen a la Castelló província i prop d'un centenar els comerços, òptiques, forns, farmàcies, ferreteries, serveis mèdics, centres educatius, llibreries, hotels o immobiliàries que hi ha adherits al directori a la capital, fent seu el logo "ací t'entenem".

Si voleu conéixer una mica més de l'esperit que mou aquesta iniciativa, ací teniu una entrevista amb el seu creador SABER MÉS

És trist però és la realitat i cal trencar amb la coneguda la tendència de la majoria dels valencianoparlants a evitar parlar la nostra pròpia llengua en situacions en què no estem segurs si el nostre interlocutor la coneix o no. Aquest directori i sobretot els comerços que hi participen han d'aconseguir que fugim de la por i aconseguir ser conscients que els valencianoparlants no estem sols a la vegada que situar la llengua com a vehicle natural de comunicació entre ciutadans de la mateixa terra.

Sona a obvi, sí, però malauradament, trenta anys després de la llei d'ús i ensenyament, no en podem gaudir encara d'aquesta normalització, de ser usuaris del nostre País, de la nostra cultura i de la nostra llengua, fent d'aquesta una llengua gran i útil, usant-la amb total naturalitat i no tan sols com a residual o festiva. Deixem d'amagar la nostra llengua, el valencià no pot ser una llengua per usar-la en la intimitat. El seu ús social ha de ser més extens. Continuem endavant...

dimarts, 4 de juliol de 2017

Iniciativa intel·ligent



La ciutat de Castelló pertany des de fa ja uns quants anys a la Xarxa de Ciutats Intel·ligents, RECI, aquelles com Valladolid, Vitoria, Logroño, Santander, Barcelona o Madrid i així fins a una trentena, que busquen oferir a la ciutadania un creixement sostenible, respectuós amb el medi ambient i amb la recerca constant de la dinamització econòmica, tres pilars fonamentals pel progrés dels pobles.

Tal vegada dins d'un d'aquests tres pilars, concretament del que busca aconseguir una ciutat respectuosa amb el medi ambient, s'emmarca la campanya de la qual vaig assabentar-me ahir mateix i que no sé si fa temps s'ha posat en marxa o, al contrari, es tracta d'una iniciativa recent.

Es tracta d'un projecte identificat en la bona imatge de la ciutat, instant als veïns a aconseguir que els nostres parcs i jardins siguen un lloc on els animals que hi viuen es troben "a gust", sense pors i sense cap tipus d'hostilitat. I més concretament, en aquest cas, el que se'ns demana és que siguem respectuosos amb els ànecs que conviuen amb nosaltres.

Per això, i amb col·laboració amb la xarxa "amigos con hogar Castellón", plataforma ciutadana sense ànim de lucre que té com a objectiu la lluita per un món millor dels animals, fonamentalment gossos i gats, i de "la brigada de protección animal" de la policia local UPROMA, s'ha editat un xicotet fullet on se'ns adverteix i recorda que la ciutat massa sovint es converteix en un entorn hostil pels animals en general i en concret pels ànecs, ja que en massa ocasions, el primer impuls en veure solts pels parcs aquests animals, és el d'interactuar amb ells per jugar, agafar-los i tocar-los, el que sense adonar-nos-en genera situacions d'estrés incompatibles amb l'equilibri i benestar d'aquestes aus.

Amb el lema "un pato no es un juguete" se'ns convida a respectar la distància sense interferir en els seus moviments, a no assetjar-los ni tocar-los, ni menys encara apropar els nostres gossos per espantar-los i fer-los fugir, sense parlar d'aquells incívics que volen caçar-los per ficar-los a la paella, pe allò que tot l'any, però sobretot a l'estiu, "l'arròs amb pato", o arròs de marjal, és espectacular.

Una bona iniciativa popular i intel·ligent que ens recorda que la millor interacció amb els animals que hi viuen lliures al nostre poble, jardins, parcs i places, coloms i tortugues i ara, ànecs, és l'observació. Que lluny em queda aquella imatge que fa uns anys vaig tenir ocasió de veure a una ciutat holandesa, una fila de cotxes aturats perquè una família d'ànecs va decidir creuar d'un costat a l'altre del carrer. També això és educació.

I per acabar a més a més de demanar-vos respecte, civisme i implicació amb la campanya i lamentant que la informació editada estiga en castellà, almenys la que m'ha arribat a mi, no sé si també estarà en valencià però em tem que no, us deixe una corranda que vaig escoltar fa anys a un marjaler de la Plana i que ve ara com anell al dit i diu així: "Quan veig un arròs en ànec / els ulls em fan llumenetes, / però més me'n fan, morena, / en mirar els teus ulls negres".