La ciutat

La ciutat

dijous, 21 de setembre de 2017

No te la deixe, no, no i no!!!



"Yo no te dejo marchar / porque me noto que tiemblo / que se me agotan las pilas, / que se me oxidan los sueños". Així comença una cançó, "Yo no te dejo marchar", de la cantautora canària Rosanna que forma part del seu àlbum recopilatori "8 lunas!" publicat el novembre del 2013.

Però no, no vull jo hui dedicar aquest escrit a parlar ni de Rosanna, ni a aquella recopilació discogràfica en concret. Si inicie l'escrit amb aquella referència és perquè m'ha vingut a la memòria en llegir als mitjans locals la negativa del senyor president de la Diputació del meu poble, de Javier Moliner, a qui considere una persona tot i que no afín, sensata, d'aprovar el trasllat en comissió de serveis, d'una funcionària de la diputació castellonenca a l'ajuntament de Castelló.

I és que, en quedar vacant la direcció de l'Oficina de Planificació Econòmica de l'ajuntament després de l'acomiadament de Juan Angel Lafuente, va obrir-se per part del consistori, el passat mes de maig una convocatòria per a la provisió del càrrec que havia de realitzar-se en comissió de serveis, dirigida a funcionaris de carrera del grup A1 que presten servei en qualsevol administració pública.

Acabat el termini de presentació de candidats i efectuades les corresponents valoracions sembla que la puntuació més gran se l'emportava la Cap de secció de Relacions Internacionals i del Gabinet d'Integració Europea de la Diputació, Carmen Vilanova, que va presentar-se voluntàriament a la convocatòria per cobrir la plaça, amb una finalitat més que lícita d'obtenir una millora laboral i personal.

Ara, en què el regidor delegat de personal de l'ajuntament, el senyor Lorenzo, anuncia que la senyora Vilanova és la persona proposada, el senyor Moliner es nega a aprovar la comissió de serveis necessària per a incorporar aquesta funcionària, de manera temporal, al servei municipal, és a dir, es nega a què la funcionària puga assolir millores laborals i personals, justificant-se dient que la diputació necessita tot el seu personal i que "no hi ha cap intenció de prescindir d'un funcionari que està treballant en un servei tan important".

Vist des de fora, tot açò tindria un cert sentit si es donara el cas que ajuntament i diputació "foren del mateix color", PP, PSOE o qualsevol altre, però "de la mateixa corda", de manera que s'entendria, encara que poguera costar, que per a la diputació fora, aquesta funcionària, totalment insubstituïble. Però, no, no és el cas, és ben sabut que la Diputació és feu del Partit Popular i l'ajuntament del bipartit PSOE-Compromís, i que per tant, tot pren, vist des de fora, un caire totalment diferent.

Sembla "una rebequeria", un entrebanc, una traveta, el que vol ficar el senyor Moliner a la senyora Marco, com si es tractara d'un joc infanti de pilota, de futbol i, el propietari de la mateixa si no guanya el partit, no la deixa als companys i se l'emporta a casa impossibilitant la continuació del joc.

Senyor Moliner, puc estar errat, però aquesta, la seua postura, de ficar bastons a les rodes, que porta pinta d'acabar als jutjats, no diu res a favor seu. Recapacite, la planificació estratègica de la diputació no deu estar per damunt dels interessos i drets laborals de les persones, en aquest cas d'una funcionària. La política i els polítics, de qualsevol institució i tendència, no ha de xafar a les persones, ha d'ajudar-les a aconseguir millores en tots els àmbits, només així millorarà la ciutat i amb aquesta la província sencera.

dimecres, 20 de setembre de 2017

Cultura castellonenca..... "mecachis!!!"




Vull pensar que ha estat tot per culpa de la necessitat de quadrar agendes, però allò que es dóna hui al meu poble en l'àmbit cultural és tota una contrarietat i em produeix com a mínim situació d'enuig, i és que veureu per hui dimecres dia 20 de setembre hi han anunciades a l'agenda cultural de Castelló fins a 5 activitats diferents, compreses totes elles entre les 19 i les 20 hores.

Com en aquests moments de la vida encara no disposem del do i qualitat de la ubiqüitat, allò de poder estar present en totes parts al mateix temps, tan sols em resta conformar-me i triar. I em dol, em dol i molt, ja que, sense anar més lluny ahir, dimarts 19 no hi havia cap acte programat I, justament hui, en coincideixen cinc I a quin més interessant.

El filòleg, sociolingüista i amic Vicent Pitarch en homenatge al poeta i fill predilecte de la ciutat, Miquel Peris, en el centenari del seu naixement, presenta a la llibreria Argot el llibre "Penyagolosa fascinant de nom venerable", obra editada per onada edicions i mitjançant la qual l'autor vol reivindicar que "el venerable topònim Penyagolosa no porta article" admeten-se a condició que vaja referit en exclusiva al cim. Però, independentment de les consideracions lèxiques, estic segur que la presentació de l'obra serà també el marc bàsic perquè Vicent ens conte mil i una anècdota i vivència de la seua llarga relació amb la muntanya màgica. Una bona possibilitat per gaudir de la vesprada...

Però, també a la mateixa hora i a una altra llibreria emblemàtica de la ciutat, a Babel, l'escriptor i periodista valencià Ferran Torrent fa la presentació de la seua darrera obra, "Individus com nosaltres", un frenètic llibre, implacable retrat de la vida quotidiana d'un temps, l'actual, i d'un país, el valencià. Més enllà de la presentació del llibre, de segur que la ironia i el sentit comú faran acte de presència en aquesta, també interessant manifestació.

En voleu més? Ací va, a les 19.30 i a l'edific "hucha" el famós actor de cinema i televisió Antonio Resines, presenta les seues memòries "Pa'habernos matao". Obra que rememora la seua vida i les seues pel·lícules a la vegada que fa un curiós recorregut per la història recent del nostre país. De segur que la presentació serà el marc ideal per conéixer anècdotes divertides i personatges claus dels darrers anys a l'estat espanyol. Una tercera opció també molt recomanable...

Ja heu triat? Doncs encara hi ha més opcions, no us avanceu. Des de fa set anys l'ajuntament impulsa "Hàbitat Artístic" unes beques, unes ajudes pel desenvolupament de diferents projectes artístics i intercanvi d'experiències entre artistes residents i forans. Doncs bé, alguns dels beneficiaris d'aquestes beques presenten les seues obres a la casa de Cultura. De segur que imaginació i nous camins seran presents en aquesta exposició...

I si el que us agrada és el cinema, a partir de les 20 hores i al Teatre del Raval, i dins el cicle el documental del mes, podem visionar "Angry Inuk" on la directora inuit Alethea Arnaquq-Baril dóna veu al seu poble per defensar-se dels prejudicis culturals que envolten el seu estil de vida. Per primer cop escoltem a les famílies d'esquimals del Canadà Àrtic i observem com s'organitzen per trobar el seu lloc en un món cada cop més globalitzat i com la lluita de les principals organitzacions ecologistes per erradicar la matança de foques ha sembrat una ombra de foscor en la forma de vida dels esquimals. Tota una lluita i defensa entre la tradició i l'ecologisme... Interessant sens dubte.

I ara què? On anem? Llàstima de coincidències o com diuen en castellà "mecachis"!!!

dijous, 14 de setembre de 2017

Pepe "Saragossa"



 Avui fa trenta anys que ell ja no hi és entre nosaltres, avui fa trenta anys que va endinsar-se per sempre més, pel camí etern dels xiprers i de les ombres, quan va creuar la mar fosca dels adéus, en la peregrinació final que no admet tornada; trenta anys que semblen tota una vida.

Va ser un home senzill, sense majors ambicions que la d'aconseguir el benestar de la família, que no necessitava massa coses, va ser un llaurador de la Plana, que va aprendre des de menut de l'escola de la vida, va ser és i serà el meu pare.

La seua partida va suposar la primera gran etapa dolorosa de la meua vida, perquè va anar-se'n sense poder dir-li adéu, en el moment menys esperat i sense avís previ. La seua desaparició física per sempre més, va fer-me madurar de pressa en el moment en què la meua vida començava a ser encara més feliç, el mateix dia en què el seu segon net complia cinc anys, crueltats de la vida...

Al llarg d'aquests trenta anys i en els somnis més profunds, recorde el seu somriure, els seus gestos i les seues sempre encertades paraules i com m'han servit en tantes ocasions per a poder arribar a ser la persona que ara sóc i espill on mirar-me per tractar de reflectir en els meus fills. Cada dia que passa el trobe més a faltar, el seu buit no ha pogut estar novament ocupat.

Va deixar-me moltes coses i per damunt de tot el seu nom, Pepe, encara que jo era "pepito" el fill de Saragossa. Hui, trenta anys després, encara al raval alguns així em coneixen i d'ell vaig aprendre un bon grapat de coses, a estimar, a ser sincer a anar en la veritat per davant...

Aquests anys han estat complicats però des del principi vaig ficar-me un repte demostrar-li que apreciava l'oportunitat de seguir viu i a la vegada rendir-li homenatge continuant la seua tasca agrícola, jo que no sabia res de terres..., però estic segur aquella era la seua voluntat i no sense dificultats encara així ho mantinc.

El buit de la seua absència no s'ha tornat a ocupar perquè se que continua estant entre nosaltres i ara, trenta anys després, em fa la sensació que, amb el seu alé al nostre darrere, hem pogut superar el gran abisme que va suposar per la família la seua sobtada partida.

Diuen que els fills som una part dels nostres pares, eixim d'ells i continuem el pal genètic. Tal vegada per això quan va deixar-nos per sempre sent encara una persona jove, una part d'ell va empeltar-se en mi , estimes i frustracions i m'han acompanyat al llarg de la vida i estic orgullós de ser part d'ell; viuen en mi els records d'aquell que tenia resposta per tot... Hi ha tantes coses que no et vaig preguntar... que en massa ocasions encara ara m'he d'imaginar la resposta.

Recorde la seua manera d'escoltar, sense interrupcions, sense presses i després recorde com amb poques paraules em donava el consell que necessitava, un consell senzill, evident, una resposta que sempre havia estat allà però que jo no la sabia percebre.

Gràcies "Saragossa" per la teua vida, pel teu exemple, pel teu respecte i per la teua estima. Vas ser un bon home, treballador i entregat per tirar endavant la teua família, lamente no haver tingut més temps per dir-te-ho, trenta anys han passat i de segur, uns altres trenta passaran seguint recordant-te, fins el nostre darrer retrobament…