La ciutat

La ciutat

diumenge, 16 de juliol de 2017

Avui fa 40 anys...

El temps passa extremadament ràpid; el 16 de juliol de 1977 va ser dissabte, feia poc més de tres mesos que s'havia legalitzat el Partit Comunista i pocs dies que Adolfo Suarez havia jurat el càrrec de President del Govern per segona vegada; tot i estar políticament en l'anomenada transició, la meua ment, els meus pensaments, eixe dissabte, així com els dies anteriors i posteriors, giraven al voltant d'un dels esdeveniments més importants del que havia de ser la meua vida a partir d'aquell instant. Hui, 16 de juliol de 2017 fa exactament 40 anys vaig casar-me, vaig contraure matrimoni.

Araceli i jo vam donar-nos “el si” davant Déu, la família i els amics, en un lloc on després no he tingut l'oportunitat de tornar en massa ocasions, la església-capella del col·legi de les monges de la Consolació a l'avinguda de Lledó.

Aleshores, com ara, juliol era un mes de calor, d'inici de vacances, de trasllat de la residència habitual als apartaments i villes, de manera que vam celebrar la festa al restaurant Almadraba de Benicàssim per allò d'estar més fresquets i passar “la primera nit” a l'hotel Orange, al costat de l'aleshores prestigiosa sala de festes, hui desapareguda, Bohio, on aquell dissabte es presentava com actuació estrela la dels dos còmics de moda del moment, el duo Tip i Coll.

Havíem començat el festeig uns anys abans i ara, transcorreguts 40 anys, des de la perspectiva viscuda, de segur que ho tornaríem a fer. Vam haver de sobreviure a la incomoditat de viure fora de casa els primers anys del matrimoni, hem viscut junts els esdeveniments històrics que la vida ens ha posat al davant, y en el lapsus de cinc anys curts, la família va créixer, de “només nosaltres dos” vam passar a ser-ne quatre i, com a pares vam haver d'aprendre a sofrir, a riure, a patir i a esperar, i aquests ens han donat amb el temps, quatre néts, amb qui continuar redescobrint la vida, i com no, també ens han deixat per sempre algunes de les persones més estimades, i és que 40 anys donen per molt.

En aquests anys, en aquest camí compartit, he aprés molt. He aprés a no mantenir res important en secret i a no voler canviar a la parella, he aprés a esperar, a rebre i a donar, a estimar més i més i a confiar i , ara, estic, estem tots dos, aprenent a ser avis i a la vegada a afrontar responsabilitats i dificultats associades en haver de tenir cura de “la gran de la casa”, la mare, sogra, àvia o besàvia, amb la reducció considerable del temps d'oci que aquesta situació comporta. Es aquest un altre moment de la nostra vida...

I digueu-me si voleu rar, però malgrat que és prou comú celebrar el primer aniversari de matrimoni, els 10 anys, els 15 i els 25, sembla una mica estrany fer una gran ostentació pels quaranta, aquells que no sé qui va anomenar de “bodes de robí” per allò de la més que demostrada fortalesa de la relació.

A la vida tot arriba, tot passa i tot canvia. Hui fa 40 anys que vaig començar a descobrir noves vivències compartides, noves preocupacions, nous conflictes i moltes, moltes alegries. Aquest és ara i ací i així ha de continuar sent, el sentit de la vida, de la meua, una energia permanent que flueix de moltes i variades maneres, també avuí dia del meu aniversari de naixement. Amb l'ajuda de Déu, seguiré contant-vos...

dimecres, 5 de juliol de 2017

No hauria de ser necessari...



La Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV) és una llei en vigor, que va ser publicada el 23 de novembre de 1983, aprovada per les Corts de la Generalitat Valenciana, que regula els drets dels ciutadans a utilitzar el valencià i l'obligació de les institucions a fer que aquests drets es complisquen.

Han passat més de 33 anys i la manca d'una vertadera política de normalització lingüística, la falta de desplegaments reglamentaris directes, així com el delicat tema de l'ensenyament de la llengua pròpia i en la llengua pròpia, han fet que tot i ser la majoria dels valencians favorables a l'ús, la llei necessite nous objectius, amb propostes d'acció més incisives.

Tal vegada per això, per fer present i útil el valencià i dins el món socioeconòmic, un camp d'actuació que, malauradament, la llei i les polítiques que l'han desplegada han ignorat també durant molts anys, calen encara noves accions.

I d'una d'aquestes accions que, a hores d'ara no hauria de ser ja necessària, vull fer-me ressò jo hui en aquest blog. Concretament del directori Troballengua, web nascuda l'any 2015 en el qual els valencians podem trobar professionals i comerços amb els quals expressar-nos en valencià.

Un web creat amb l'objectiu de promoure l'ús del valencià en les relacions comercials, professionals i institucionals, per tal de prestigiar la llengua, recuperar la seua funcionalitat social i facilitar que siga, per defecte, la llengua habitual dels valencianoparlants. Segons els seus creadors, "una convivència basada en el respecte ha de facilitar que cada interlocutor parle la seua llengua, sense prejudicis per a ningú, siguen valencianoparlants o castellanoparlants."

A més a més, Troballengua té el propòsit de ser un lloc de trobada i de difusió de la nostra llengua i la nostra cultura; per això, ofereix informació espais naturals, gastronomia o festes dels pobles valencians.
A banda del web, també es troba present a les xarxes socials, com ara Facebook, Twitter i Instagram, on es publica informació sobre esdeveniments, iniciatives, etc., vinculats amb diversos aspectes de la nostra cultura.

Si trastegeu pel web TROBALLENGUA i comencem pel buscador, trobarem que avui en dia són 2.232 les empreses i professionals amb els quals puc parlar "com a casa", dels quals 274 pertanyen a la Castelló província i prop d'un centenar els comerços, òptiques, forns, farmàcies, ferreteries, serveis mèdics, centres educatius, llibreries, hotels o immobiliàries que hi ha adherits al directori a la capital, fent seu el logo "ací t'entenem".

Si voleu conéixer una mica més de l'esperit que mou aquesta iniciativa, ací teniu una entrevista amb el seu creador SABER MÉS

És trist però és la realitat i cal trencar amb la coneguda la tendència de la majoria dels valencianoparlants a evitar parlar la nostra pròpia llengua en situacions en què no estem segurs si el nostre interlocutor la coneix o no. Aquest directori i sobretot els comerços que hi participen han d'aconseguir que fugim de la por i aconseguir ser conscients que els valencianoparlants no estem sols a la vegada que situar la llengua com a vehicle natural de comunicació entre ciutadans de la mateixa terra.

Sona a obvi, sí, però malauradament, trenta anys després de la llei d'ús i ensenyament, no en podem gaudir encara d'aquesta normalització, de ser usuaris del nostre País, de la nostra cultura i de la nostra llengua, fent d'aquesta una llengua gran i útil, usant-la amb total naturalitat i no tan sols com a residual o festiva. Deixem d'amagar la nostra llengua, el valencià no pot ser una llengua per usar-la en la intimitat. El seu ús social ha de ser més extens. Continuem endavant...

dimarts, 4 de juliol de 2017

Iniciativa intel·ligent



La ciutat de Castelló pertany des de fa ja uns quants anys a la Xarxa de Ciutats Intel·ligents, RECI, aquelles com Valladolid, Vitoria, Logroño, Santander, Barcelona o Madrid i així fins a una trentena, que busquen oferir a la ciutadania un creixement sostenible, respectuós amb el medi ambient i amb la recerca constant de la dinamització econòmica, tres pilars fonamentals pel progrés dels pobles.

Tal vegada dins d'un d'aquests tres pilars, concretament del que busca aconseguir una ciutat respectuosa amb el medi ambient, s'emmarca la campanya de la qual vaig assabentar-me ahir mateix i que no sé si fa temps s'ha posat en marxa o, al contrari, es tracta d'una iniciativa recent.

Es tracta d'un projecte identificat en la bona imatge de la ciutat, instant als veïns a aconseguir que els nostres parcs i jardins siguen un lloc on els animals que hi viuen es troben "a gust", sense pors i sense cap tipus d'hostilitat. I més concretament, en aquest cas, el que se'ns demana és que siguem respectuosos amb els ànecs que conviuen amb nosaltres.

Per això, i amb col·laboració amb la xarxa "amigos con hogar Castellón", plataforma ciutadana sense ànim de lucre que té com a objectiu la lluita per un món millor dels animals, fonamentalment gossos i gats, i de "la brigada de protección animal" de la policia local UPROMA, s'ha editat un xicotet fullet on se'ns adverteix i recorda que la ciutat massa sovint es converteix en un entorn hostil pels animals en general i en concret pels ànecs, ja que en massa ocasions, el primer impuls en veure solts pels parcs aquests animals, és el d'interactuar amb ells per jugar, agafar-los i tocar-los, el que sense adonar-nos-en genera situacions d'estrés incompatibles amb l'equilibri i benestar d'aquestes aus.

Amb el lema "un pato no es un juguete" se'ns convida a respectar la distància sense interferir en els seus moviments, a no assetjar-los ni tocar-los, ni menys encara apropar els nostres gossos per espantar-los i fer-los fugir, sense parlar d'aquells incívics que volen caçar-los per ficar-los a la paella, pe allò que tot l'any, però sobretot a l'estiu, "l'arròs amb pato", o arròs de marjal, és espectacular.

Una bona iniciativa popular i intel·ligent que ens recorda que la millor interacció amb els animals que hi viuen lliures al nostre poble, jardins, parcs i places, coloms i tortugues i ara, ànecs, és l'observació. Que lluny em queda aquella imatge que fa uns anys vaig tenir ocasió de veure a una ciutat holandesa, una fila de cotxes aturats perquè una família d'ànecs va decidir creuar d'un costat a l'altre del carrer. També això és educació.

I per acabar a més a més de demanar-vos respecte, civisme i implicació amb la campanya i lamentant que la informació editada estiga en castellà, almenys la que m'ha arribat a mi, no sé si també estarà en valencià però em tem que no, us deixe una corranda que vaig escoltar fa anys a un marjaler de la Plana i que ve ara com anell al dit i diu així: "Quan veig un arròs en ànec / els ulls em fan llumenetes, / però més me'n fan, morena, / en mirar els teus ulls negres".

dissabte, 1 de juliol de 2017

Becadeta d'estiu



 Tot i que diu la dita popular que "becadeta d'agost emborratxa més que el most", el cert és que des del passat dia 21 ja estem en l'estiu i que hui mateix comença el seté mes de l'any, el juliol, més de sol i de vacances i que, ací, a l'hemisferi nord, acostuma a ser el mes més calorós de tot l'any i que convida a fer la becadeta, becaina o migdiada més que mai.

I és que la becadeta, aquells minuts després de dinar, en què estant asseguts, amb inclinació del cap feta involuntàriament per l'efecte de la son, fem una dormida curta, en són per la gran majoria dels mortals, com estar al cel.

I ja se sap que si açò ocorre a l'estiu a l'ombra d'una figuera o d'un emparrat d'alqueria, la sensació de benestar és incommensurable, il·limitada. De segur que molts de vosaltres haureu experimentat aquesta comoditat tan senzilla.

Tanmateix aquells que per una raó o l'altra no podem fer becaina sota la figuera, gràcies al senyor Christian Prudhomme, director de la 104a edició del "Tour de France", la carrera ciclista més important del món, els seus col·laboradors, patrocinadors i retransmissors, i als comentaris que diàriament i en rigorós directe, a l'hora de la "siesta" i de la mà de Carlos de Andrés i "Perico" Delgado, des de hui mateix i fins el diumenge 23 i a través de "Teledeporte" el canal de televisió espanyola en obert de temàtica esportiva, podrem, com tots els anys des de'n fa un bon grapat ja, endormiscar-nos mentre els esforçats ciclistes lluiten, en molts casos, per aconseguir uns minuts de glòria.

I malgrat que el cos humà, segons diuen els científics, està dissenyat per dormir a la foscor, ara, a l'estiu, sembla que la teoria trontolla i, al migdia i sobretot després d'un bon àpat, els ulls se'ns tanquen irremeiablement, més encara amb el sonsoneig i la monotonia dels ciclistes tragant quilòmetres per desconegudes carreteres.

I és que la becadeta d'estiu és un dels costums espanyols més saludables i reparadors pel cos, ja que segons sembla, el canvi de temperatura provoca un major cansament i fatiga, de manera que feta aquesta, les energies semblen renovades.

Però amics, no cal passar-se'n. Tot i que la retransmissió de les etapes del Tour són llargues, en algun cas més de 3 hores, el temps ideal per fer la becaina no ha de passar dels 30 minuts, doncs es corre el perill "d'aixecar-se de la cadira tot endolorit", malgrat que per algunes persones l'ambient agradable que els hi dóna la conversa entre Carlos i Perico ens afavorisca l'arribada de la son.

I com les persones som rars, també hi ha alguns que pensen que aquest costum és una pèrdua de temps. Si et trobes, amic lector, entre aquests, només et diré que hi ha estudis fins i tot de la NASA, que conclouen que les persones que fan una curta migdiada, arriben a cometre un 34% menys d'errades en el treball i aconsegueixen un 16% més d'atenció que aquells que no la fan. Que us sembla?

Així que, amics ja ho sabeu, a partir de hui, i per 23 dies seguits, agraïts al Tour, a Carlos i a Perico, ja que, segur que sense pensar-ho, ens ajuden a fer que siguem més eficaços i productius la resta del dia. Ah, i que guanye el millor!!!