La ciutat

La ciutat

dilluns, 18 de març del 2024

Tot el pinar per al poble...

El Pinar del Grau és el principal recurs natural de Castelló. Un referent emocional que s'insereix en la memòria històrica de Castelló i en la de milers de ciutadanes i ciutadans que conservem records dels moments de felicitat passats a l'ombra dels pins i amb l'agradable brisa del mar.

Els seus orígens es remunten a l'edat mitjana. Al segle XIV el municipi aprofitant que el senyor feudal de Castelló, Enrique de Trastàmara, necessitava diners per enfrontar-se al seu germà Pere I "el cruel" en la lluita pel tron de Castella, va comprar aquest indret; unes 200 hectàrees, i va posar-lo a disposició comunal. Així des del 1365 els nostres avantpassats van obtenir del pinar la llenya i també allí pasturaven el ramat. Aquestes activitats comunals es van regular al segle XVIII, davant la reducció de la massa forestal.


A mitjan segle XIX, el Ministeri d'Hisenda va impulsar la desamortització de patrimoni públic
per a finançar el deute i la construcció d'infraestructures; publicada el 1855 la llei Madoz, l'Ajuntament de Castelló va sol·licitar del Ministeri d'Hisenda que els béns patrimonials del municipi foren exceptuats de la subhasta i venda per la seua condició de béns comuns, entre altres, el Pinar del Grau. Corria l'any 1863 quan el ministeri accedeix a la petició incloent la massa forestal costanera en el catàleg de "Montes Públicos"; aquesta suspensió de la subhasta va fer possible la preservació dels pins d'una més que probable destrucció. Des d'aleshores, la gestió forestal del Pinar va passar a ser competència de l'enginyer del Districte forestal el qual, havia de formar i executar un pla anual d'explotació.

El 20 de novembre de 1883, l'Ajuntament de Castelló va inscriure en possessió la finca del Pinar al registre de la propietat. Per la seua banda, la Delegació provincial d'Hisenda continuava mantenint la tutela sobre la finca en tractar-se d'un patrimoni exceptuat de la desamortització. A partir d'aquell moment l'Ajuntament va iniciar un conjunt d'actuacions encaminades a descatalogar la finca comunal, amb la pretensió de recuperar la plena possessió d'aquests espais costaners i eliminar la dependència i vigilància de l'enginyer del Districte forestal i de la Delegació provincial d'Hisenda.


A les darreries de 1897, el ple de l'Ajuntament va aprovar una moció que proposava "recabar del Gobierno que los terrenos del Pinar sean considerados como paseo público y excluidos en su consecuencia del catálogo de los montes del Estado". Finalment, la llei de 18 de març de 1900, tot just hui fa 124 anys, excloïa el Pinar del Catálogo de Montes Públicos i, autoritzava l'Ajuntament "para usar, aprovechar libremente y destinar a paseo público dicho Pinar, sin perjuicio de los usos comunales a que tienen derecho los vecinos según la real orden de 21 de septiembre de 1863", establint-se que "el Estado percibirá el 20 por ciento del precio de los solares o parcelas que el Ayuntamiento haya vendido ó enajene en lo sucesivo, haciendo uso de la autorización que se le concedió por real orden de 30 de julio de 1892"

Aquest lliurament tancava una etapa en la gestió de l'espai costaner i reforçava el procés d'ordenació territorial de la franja costanera del terme. A més de la programació d'usos del Pinar, la corporació també es feia responsable de la seua gestió ordinària, tot i que la programació dels futurs aprofitaments del Pinar encara tardaria anys a concretar-se; el Pinar a poc a poc deixava de ser un espai perifèric del terme de Castelló i s'integrava en la programació territorial del front marítim de la ciutat.


Va ser durant el franquisme quan l'alcalde José Ferrer, el 1958 va cedir a l'empresa Urcosa, part d'aquells terrenys, 21,5 hectàrees, per a la construcció d'un camp de golf i d'urbanitzacions. L'espai popular va passar a ser gaudit per uns pocs.

Durant la transició recuperar el Pinar es va convertir en una reivindicació social i política. El lema «El Pinar per al poble» es va fer transversal i tots els grups polítics li donaren suport.

El primer ajuntament democràtic, baix el mandat del socialista Antonio Tirado, el setembre de 1979 va anunciar que un tros del Pinar es recuperava. El PSOE va assumir la consigna d'UCD i Coalición Democrática de preservar el camp de golf.

I arribem al dia d'avui, 124 anys després d'aquell moment històric. Els diferents ajuntaments que han dirigit la ciutat de Castelló, tots han promés que el pinar es recuperaria íntegrament, però, maluradament poc s'ha avançat en aquesta direcció. De les 200 hectàrees que va arribar a ocupar, avui els arbres en poblen només 35. I d'aquestes, menys del 40 % són d'ús públic. Què ens oferirà el futur? La història continua...

dissabte, 16 de març del 2024

Dos events històrics, dos encerts municipals...

Castelló va celebrar el 1952 com un gran esdeveniment el VII centenari de la fundació de la ciutat
, any en què l'alcalde Carlos Fabra Andrés va nomenar reina de les festes a la senyoreta Amparo Fabra Gasset.

Uns anys abans, a l'excels poeta i dibuixant Bernat Artola se li havia encarregat l'esbós per a una bandera per representar la ciutat en una commemoració tarongera a València. Però sembla que l'esbós no va arribar a agradar gaire als polítics del moment i es va arxivar. D'altra banda, el 1952, l'arxiver de la Diputació i després alcalde, el senyor Codina, el va rescatar presentant-lo en una de les reunions habituals d'una de les comissions de la "Junta Central". Tots van observar com a l'esbós d'Artola hi havia una franja verda que diferenciava la nostra ensenya amb la senyera. I això va agradar.

I algú va suggerir que podia ser d'ara endavant el distintiu de Castelló en aquestes i altres celebracions. I ja amb l'emoció del moment, hi va haver veus que van proposar que es col·locara a l'extrem de la canya una cinta verda. I no només això, sinó que, cada any, s'afegís a la canya la cinta anual perquè pogueren comptabilitzar-se totes les romeries en què es participa. I, des d'aleshores, el verd seria el color de la ciutat, símbol de les festes majors .


Una cinta verda
de 44 centímetres de llargada per 2,5 d'amplada, confeccionada amb teixit de raió i que va onejar al més amunt de les canyes, per pimera vegada aquell diumenge de romeria, tot just hui fa 72 anys i que, al llarg de totes les edicions posteriors, no ha parat de créixer en nombre, arribant-se aquest 2024, el passat dia 3, a superar les 160.000 cintes amb un pressupost superior als 30.000 euros. Cintes verdes que, en anys posteriors van anar compartint protagonisme amb les blaves de la romeria del Grau i les de la senyera, repartides en la tornà.


I si hui, fa 72 anys d'aquell fet, també un altre esdeveniment va tenir lloc tal dia com hui 40 anys després, el 16 de març del 1993, la inauguració del Pavelló poliesportiu Ciutat de Castelló.

Un projecte iniciat l'any 1992 per l'aleshores alcalde, senyor Gozalbo i inaugurat l'any següent pel nou cap el senyor Gimeno. Una obra més que necessària ateses les limitacions que a la ciutat hi havia en els pavellons de Castàlia i Grapa, pressupostada i finançada per la Generalitat Valenciana, amb 800 milions de pessetes i aixecat en una parcel·la de propietat municipal a la Ronda Sud, una part nova de la ciutat, en expansió.

Una instal·lació esportiva municipal que, després de 31 anys d'existència i diferents remodelacions i ampliacions, ha estat l'escenari de grans èxits en disciplines esportives com el bàsquet, el futbol sala i l'handbol, i activitats d'alt nivell de patinatge sobre gel, balls de saló, rock acrobàtic, culturisme, taekondo, gimnàstica rítmica o pressing catx.


Dos esdeveniments que van marcar un temps a les nostres festes i en el desenvolupament de la ciutat,
i que hui compartim recordant que som present, però sense oblidar que també som hereus d'un passat no massa llunyà.

Ciutadans orgullosos d'una ciutat que sempre ha sabut mirar cap al futur, preocupant-se, de mantenir i fomentar les tradicions i, a la vegada, buscant sempre el benestar i la qualitat de vida dels veïns i veïnes.

Recordar fets com aquests, és recordar la nostra història i als que van ajudar a fer-la possible, aquesta és també una de les maneres de garantir el futur de Castelló. Dos encerts municipals units per la casualitat el mateix dia...

dijous, 14 de març del 2024

L'aparcament i la picaresca.

Aparcar gratis a Castelló no és una tasca fàcil. Cada vegada més ens trobem que, bona part de la ciutat és de vianants o té les places d'aparcament regulades; si a això li sumem la necessitat d'aparcar en indrets de gran afluència de persones, l'estació de tren, pavellons d'espots, estadi de Castàlia i hospitals preferentment, les opcions d'estacionar sense haver de pagar es redueixen encara més.

És veritat que des de l'ajuntament, els diferents equips de govern municipal dels darrers anys, han anat manifestant més o menys sensibilitat envers aquesta problemàtica, però també ho és el fet que, a hores d'ara, el problema no ha estat resolt de cap manera.

Dos casos resulten més que sagnats per la seua necessitat diària. D'una banda, les rodalies de l'estació de RENFE entre els carrers del pintor Oliet, Cremor i passeig de Morella, l'altre, els voltants de l'Hospital General Universitari de l'avinguda de Benicàssim.

La realitat ens diu que en tots dos aparcar resulta una odissea, malgrat que en el primer dels casos, l'ajuntament des del setembre del 2002, està tractant de minimitzar el problema amb la construcció en diferents fases d'un aparcament públic gratuït en superfície, que se suposa ha d'estar operatiu en aquest mes, ficant a l'abast dels usuaris les seues primeres 200 places, del tot insuficients, deixant per un futur, més o menys llunyà, una segona fase amb 250 nous llocs i una tercera que se suposa haurà d'estar acabada als inicis del 2026 i de la qual encara no s'ha iniciat ni l'expropiació dels terrenys...


L'altre cas sagnant és el de l'Hospital General.
És veritat que des de fa uns quants anys funciona un pàrquing subterrani obert les 24 hores i que fins i tot ofereix un servei de rentat de cotxes, però per ser privat és de pagament, amb tarifes horàries que, en cas de tenir necessitat de deixar el vehicle poca estona pot resultar més que útil, però si s'han de passar moltes hores a l'hospital, com ocorre en molts casos, resulta del tot inassumible i excessiu per moltes butxaques.


L'ajuntament allà pel 2015 i veient que eren molts els professionals del centre així com els familiars dels pacients que per estalviar-se uns diners, feien servir com aparcament un descampat situat tot just enfront de l'hospital va expropiar vora 4000 metres quadrats i executar un espai d'estacionament a la superfície, obra que va acabar-se posant-se a disposició dels usuaris a la fi del 2018, però que s'ha demostrat del tot insuficient.

Així, en certes hores resulta desconcertant i quasi "miraculós" poder estacionar el cotxe a l'estació o l'hospital i són, som molts els conductors que armats de paciència peguen voltes i més voltes fins a trobar "un lloguet".


I ací entra en joc la picaresca.
Tot i que les ordenances municipals prohibeixen expressament la pràctica de demanar diners a canvi d'aparcar cotxes i fins i tot poden imposar-se sancions, una gran quantitat "de gorrillas", aparcacotxes il·legals campen per ambdós indrets.

Puc arribar a entendre que són persones de pobresa extrema o d'exclusió social al costat d'alguns "espavilats", però siga com siga la imatge de mendicitat que donen no resulta gens agradable per ningú.

En aquests dies que tinc necessitat d'aparcar prop de l'hospital arribe a observar com molts són estrangers i que fins i tot cadascú té el seu territori i només hi ha frecs si un envaeix el terreny d'un altre. És veritat que ningú et demana res, però des del moment que aparques no deixen de vigilar els teus moviments i sense dir res ho diuen tot...

El dilema en aquests casos està més que servit, aparcament i picaresca; pagues quan hi ha servei d'aparcament amb tarifa regulada, O pagues "al gorrilla" per la tranquil·litzat del teu vehicle... difícil solució!

dimecres, 13 de març del 2024

Diners, diners...

Juan Ripollés, el "beato Ripo", l'any 1998 va dissenyar i crear una escultura en bronze de 5 X 4 X 2,5 metres, que representa, amb un estil propi, un bust femení damunt un oval, rematant la composició un timó, obra que va titular Puerta del Mar, referència al lloc on havia instal·lar-se. Aquell va ser un encàrrec efectuat en el seu moment a l'artista per l'Autoritat Portuària de Castelló per formar part de la Font del Centenari, un element decoratiu que havia de presidir la nova rotonda d'accés a la zona administrativa del Port, creada en l'encreuament entre les avingudes de Serrano Lloberas i Ferrandis Salvador, i com a record per la posteritat del centenari d'aquella institució.

Un monument, una composició, conformat, a més a més de l'escultura, per un vell embarcador de finals del segle XIX, que va trobar-se, uns anys abans, en unes excavacions arqueològiques fetes en l'espai portuari del Moll de la Costa i un gran pòrtic que custodiava el conjunt i constituïa la mateixa font, que aportava l'element aquàtic.


Tant la seua ubicació com la composició semblaven inicialment un gran encert,
i així va imaginar-se aquell 29 de juliol del 2002 quan va tenir lloc la inauguració de tot el conjunt, per part del senyor Monzonís, en aquell moment president de la institució, del president de la Confederació Empresarial de la Comunitat senyor Ferrando i amb la presència com a convidat especial a l'esdeveniment del senyor Olivas, aleshores president de la GVA.

No se quants euros deguera costar el total de "la festa", ni si aquells diners van eixir tots de l'autoritat portuària, però el que si és ben cert és que poc van tardar els problemes a manifestar-se; d'una banda, l'alçària excessiva des d'on caia l'aigua feia que el soroll produït per aquella resultarà pels veïns més que molest, també els dies de vent, encara que aquell no fora massa fort, feia que l'aigua, en caure, fora arrossegada fora de la pileta, remullant els vehicles que circulaven pel seu entorn; si a més a més li afegim que, tal vegada pel tipus de terreny o per problemes de construcció, les filtracions i humitats feien que els mecanismes tècnics i d'il·luminació s'espatllaren contínuament, van portar com a conseqüència que la font deixarà de funcionar i la pileta restara seca, sense aigua per molt, massa temps.


És veritat
que en el transcurs dels anys l'autoritat portuària ha intentat donar solució al problema, però també ho és que els intents sempre, per algun motiu tècnic, social o econòmic, i mai millor dit, s'ha arribat a bon port.

Recorde sense anar massa lluny que tot just ara fa un any va anunciar-se la inversió per part del port de més de 160.000 euros, textualment "per renovar i posar en funcionament la font del centenari" i que va acabar en no res.

Ara, novament, en aquests dies, un any després d'aquell intent, s'anuncia que PortCastelló ha adjudicat la renovació de la font per més de 100.000 euros més que fa un any, en concret l'empresa Comsa Service Facility y Manegement, rebrà 273.535 euros per condicionar la infraestructrura i retornar l'operativitat de la font i el seu conjunt.


Diuen que a més de reparar els desperfectes acumulats en els darrers anys per la seua manca d'activitat i manteniment, se substituirà i renovarà la part elèctrica i hidràulica adaptada a les noves tecnologies i funcionalitat de les fonts ornamentals del segle XXI, per aconseguir disminuir el soroll i que l'aigua "no se n'isca" a la vegada que puga optimitzar-ne el consum elèctric.

Quatre mesos diuen, seran més que suficients per a veure-ho tot acabat. Això vol dir que a l'estiu la font haurà de lluir novament amb tot el seu "glamur"... Com sempre passa en aquestes coses, només dir que temps per venir futur...

dissabte, 9 de març del 2024

El ball de pinyata i el te del casino.

És per tots conegut que el casino antic de Castelló va erigir-se allà per l'any 1922 quan l'arquitecte Francesc Maristany va transformar l'antic palauet del XVIII propietat dels Tirado amb una nova disposició interior i una important actuació en les seues façanes recaient als carrers d'Enmig i Porta del Sol.

La reobertura l'any 1923 d'aquella nova seu de la societat cultural i recreativa castellonenca va suposar un destacat esdeveniment a la ciutat, reforçant l'autoestima del veïnat, sobretot de les classes més benestants.

Prompte i per influència d'allò que genèricament és conegut com "els feliços anys 20", van començar a realitzar-se al casino festes glamuroses, balls representatius, concerts i recitals de més o  menys nivell, però que servien perquè la burgesia castellonenca "es deixarà veure", es mostrarà a l'enveja dels altres.

És veritat que els feliços 20 en aquest cas referits a Castelló no van ser tan feliços com molt del veïnat haguera desitjat, però això no obstant aquelles famílies més acomodades sí que van poder gaudir, fruit de les seues possessions i posició social, en definitiu fruit dels seus diners, de festes i bons moments.


Feia ja uns quants dies que anava anunciant-se al periòdic "El Heraldo", la Junta del casino presidida pel senyor Benedito, per contrarestar "el ball de pinyata" que el Cercle Mercantil havia programat celebrar al Teatre Principal el 9 de març de 1924, programava per la mateixa vesprada un "te danssant", disposant-se per al servei de te el saló de la planta baixa recaient al carrer d'en Gozalez Chermà (actual enmig) i per al ball el recaent a la plaça de Castelar (actual Porta del Sol).


I va arribar el diumenge, tot just hi fa 100 anys
i malgrat fer un dia gris, tal vegada com hui, amb una lleugera millora a la vesprada, si el ball del teatre va estar, segons les cròniques, d'allò més animat i el nombre de disfresses més gran que mai, l'èxit del "te danssant" del casino no ho va ser menys, ja que malgrat l'amplitud dels salons, aquells van quedar menuts per tanta concurrència, afegint-se a l'animat ball el servei ordenat i complet del te que va servir l'abastidor, senyor Antón, allargant-se les festes fins a les nou de la nit.

I és que aquell 9 de març va ser el primer diumenge de Quaresma i darrer dia en què estava permés ballar fins després de la Setmana Santa, la darrera vesprada per donar escapatòria a aquella necessitat humana de divertir-se i compartir amb família i amics rialles i ball i acomiadar-se definitivament del carnestoltes passat ja el Dimecres de Cendra, i els castellonencs ho van fer amb un acte popular, ball de disfresses, de pinyata, i ball de societat, més elitista, però igual, o més concorregut.


No sabem
qui va presidir, si és que va haver-hi alguna classe de presidència, el ball de disfresses de teatre, però si hem pogut llegir que el "te danssant" va tenir entre els seus assistents il·lustres al general García Trejo? i la seua família.

Un any aquell de 1924 en què la ciutat superava el 34.000 veïns, amb el senyor Ruiz Cazador com a alcalde i que ja es preparava per a un esdeveniment important, la coronació canònica de la patrona la Verge del Lledó, esdeveniment pel qual calia esperar encara vora dos mesos...